Michaela Coel, la reina dels Emmy (diguin el que diguin els Emmy)

«Escriu sobre el que coneixes» és una màxima una mica sobrevalorada: en cas d’haver-la seguit tots els artistes al peu de la lletra, ens hauríem quedat sense moltes ficcions aventureres i arriscades. Però és indiscutible que, de vegades, quan cau en bones mans, aquesta proclama pot donar lloc a històries realment ressonants. Michaela Ewuraba Boakye-Collins, més coneguda com a Michaela Coel, no pot evitar seguir-la i ningú amb seny miraria de dissuadir-la. Del seu interès per utilitzar la ficció per explorar les seves pròpies vivències, els seus propis traumes, ha sorgit una sèrie capital dels últims temps com ‘Podría destruirte’ (disponible a HBO), autoficció de mil capes sobre les zones grises (o més ben dit, decididament fosques) del consentiment i les relacions sexuals en els nostres dies. Sobre existir ara mateix, en realitat. Existir, una mica més en concret, sent dona i negra. ‘Podría destruirte’ és tan bona que, malgrat haver-se estrenat fa ja un any i tres mesos, l’acadèmia de televisió nord-americana no se’n va oblidar, ni de bon tros, en les últimes nominacions als Emmy: va acumular nou mencions, incloent tres per a la mateixa Coel en categories d’interpretació, direcció i guió. Aquesta artista total hauria d’emergir la matinada de diumenge a dilluns com a reina dels Emmy i arruïnar (una mica més) la reputació dels Globus d’Or, en els quals ni ella ni la seva sèrie van tenir cap nominació. Aquests nous premis se sumarien a una bona col·lecció de BAFTA de televisió: millors minisèrie, direcció, guionista, actriu i muntatge. Treu or del que vas patir Abans de ‘Podría destruirte’, Coel ja havia escrit sobre el que coneixia a ‘Chewing gum’, també protagonitzada per ella mateixa. Estava desbordant i hilarant com a Tracey Gordon, una noia d’uns vint anys que decidia oblidar tot l’après en la seva educació pentecostal i viure l’adolescència que no va tenir. Com la Tracey, la Michaela va créixer amb la seva mare i la seva germana gran en un barri deixat de la mà de Déu. Però, també com ella, es va deixar obnubilar per la religió. «En aquell moment jo no sabia què fer amb la meva vida», va dir el 2015 en una entrevista amb ‘The Guardian’. «Era o acabar prenyada en un pis de protecció oficial o... No tenia cap altra opció». Tot i que aquest gir inesperat la va portar a tallar amb el seu nòvio, apartar-se de les seves amigues i tornar-se bastant intolerant, Coel no es penedeix d’aquells dies. L’any passat explicava en ‘El Periódico’, coincidint amb l’estrena de ‘Podría destruirte’: «En realitat em va definir bastant com a persona. Va ser llavors quan vaig començar realment a escriure, quan em vaig fer poeta. I la fe té una cosa molt bona: et fa ser atrevit, tenir una espècie de fe cega. Des d’aleshores he cregut en els meus instints i no crec que deixi de fer-ho». Alguna cosa li va dir que escriure sobre un dur trauma podia ser el principi de (una cosa semblant a) la comprensió i la curació. A la torrencial ‘Podría destruirte’, Coel parteix de la violació que va patir el gener del 2016 per elaborar un relat expansiu sobre, és així, el potencial de la ficció com a eina aclaridora de la nostra realitat, però també l’amistat, la memòria, o, com dèiem, l’experiència negra i femenina en un sentit ampli. Sense oblidar-se mai del valor de l’humor. L’heroïna transsumpte d’ella mateixa, l’Arabella, sap utilitzar-ho com a arma de protecció. Coel ho fa servir com un Cavall de Troia que permet trencar tabús. No hi ha res en els Emmy tan complicat però, alhora, disfrutable com ‘Podría destruirte’.

Michaela Coel, la reina dels Emmy (diguin el que diguin els Emmy)

La creadora total britànica i la seva trencadora sèrie ‘Podría destruirte’ han rebut nou nominacions als Oscar de la televisió

Crítica de ‘Podría destruir-te’: mirar de cara el trauma

El més llegit