Fiquem-nos amb els rics: un apetitós filó per a les sèries

Pot ser que hagi sigut cosa de l’era Trump. O del farcell d’antipaties que d’un temps ençà arrossega l’oligarquia milmilionària que competeix entre qui precaritza més i vola més lluny de la galàxia. Rebobinant una mica més, fins i tot es podria dir que potser –i aquest ‘potser’ té molts números– tot va comencar amb el crac del 2008, quan va quedar bastant clar que al capdavant de la crisi mundial hi havia un bon grapat de magnats que continuaven de gresca a costa d’un patiment que sempre quedava més enllà del seu barri. Sigui com sigui, el resultat és allà, almenys quant a sèries de televisió. Fotre canya i passar comptes amb el veïnat de l’1% –així com crear els entramats de poder que ho sustenten– s’ha convertit en un dels principals entreteniments de la ficció televisiva. Aquí tenim, si no, l’estrena a l’octubre de la tercera temporada de ‘Succession’, la sèrie de pulmó shakesperià que dissecciona la pulsió de poder dalt de tot de la cadena tròfica econòmica i social. A diferència de ‘Dallas’, ‘Falcon Crest’ o ‘Dinastia’ –culebrons que brindaven un espiell fascinat i aspiracional a la riquesa i en què la justícia social passava perquè els rics de bon cor es quedessin amb el botí–, la producció estrella de la temporada retrata «uns personatges sense cor que componen una mena de jungla en què tots són lleons», apunta l’escriptora i periodista Laura Fernández. «Per succeir-me s’ha de ser un assassí i tu no ho ets», li diu el patriarca, Logan Roy, al seu fill abans d’entregar el seu cap a la policia per tancar un cas d’abusos sexuals tapat durant anys per la companyia. La sàtira de l’estiu A la satírica ‘The White Lotus’ –la gran sèrie de l’estiu que segueix el pas d’uns milionaris de vacances en un resort de luxe a Hawaii–, la mirada sobre el privilegi aborda, en canvi, la història colonial i les relacions de classe i gènere que el sustenten. Aquí, el servei emprèn cada dia un vodevil trasbalsat i letal per atendre «com nadons malcriats» els seus egolàtrics hostes. L’auca ja és cèlebre. Sota un sol de brillantor ‘grand classe’, es regira un inversor noucasat que prefereix venjar-se amb sadisme del director de l’hotel perquè sospita que l’està estafant –i això sí que no– que sentir la seva dona, una guapa periodista de ‘clickbait’ que es troba de segona classe en el seu matrimoni. Al costat d’ells, una dona veterana alcoholitzada i en ensorrament vital vampiritza atencions i cures, i una família adinerada i disfuncional intenta arreglar amb una setmana la destrossa de les altres 51 de l’any. «Òbviament, l’imperialisme va ser dolent. Però és la humanitat. Benvinguts a la història. Benvinguts a Amèrica. ¿Qui cedeix els seus privilegis?», diu Mark, el pare, quan la seva terrorífica filla, una conscienciada de pa sucat amb oli i unes amistats que mai poden tenir una cosa que ella vulgui, qüestiona que un grup de hawaians amenitzi el sopar amb balls tradicionals quan precisament els seus avantpassats van ser expulsats de les terres on avui hi ha el resort. Mirada grotesta «Mostrar la vida dels milionaris nord-americans és una constant en el fenomen serial, però produccions com ‘Succession’, ‘The White Lotus’, ‘Exit’ o ‘Nine Perfect Strangers’ ho fan amb una mirada àcida cap a la riquesa, sovint barrejant drama i comèdia, i amb èmfasi en la seva dimensió grotesca», apunta Jorge Carrión, professor de la UPF i autor de ‘Lo viral’. Una descripció que comparteix l’escriptora i periodista Laura Fernández, per qui aquest tipus de ficcions, més crítiques i sarcàstiques que quan la televisió navegava en aigües més suaus, retraten els milionaris com a «éssers nihilistes per qui res té valor més enllà dels diners i el poder, i a qui només sembla que els bategui el cor quan volen una cosa que no tenen». «Ara es posa el focus en la seva falta d’empatia i les ridiculeses que els obsessionen, aspectes que abans quedaven fora de càmera», afegeix l’escriptora, que en el resort de ‘The white lotus’ també hi veu, per exemple, unes relacions entre servidors i servits que «són una bomba de rellotgeria sempre a punt d’explotar» i de què sempre surten victoriosos els milionaris. Els costos del confort Que els superrics s’han convertit en un problema per afrontar urgències com la desigualtat o l’emergència climàtica és avui una tornada cultural que les sèries amplifiquen. Per seguir amb l’exemple de ‘The White Lotus’, Mariona Visa, professora de Comunicació i Periodisme Audiovisual de la Universitat de Lleida, valora que la producció enretiri el vel «dels costos que comporta el confort dels blancs de classe alta». «És positiu que aquestes sèries deixin de mostrar el món del luxe únicament com un espai aspiracional i incorporin reflexions sobre el classisme i el racisme, tot i que crec que encara no s’hi entra a fons: els rics continuen sent els protagonistes i observen els altres únicament com a teló de fons» Marina Rodríguez, guionista de la pel·lícula ‘Chavalas’, relaciona aquest tomb de guió a les sèries sobre potentats amb el període Trump, quan vam assistir a un culebró diari del multimilionari assedegat de poder. «El seguiment massiu, la fascinació per l’ocult i la indignació apassionada» que va suscitar l’expresident, afirma, va fer que les plataformes –per descomptat gens anticapitalistes– detectessin l’interès del públic per aquestes qüestions. Això sí, amb alguns ‘fets diferencials’ respecte a les ficcions d’antany. L’abordatge de les classes altes, manté Rodríguez, «ha mutat del folklore dels diners a l’ambició del poder». «La representació sorrentiniana dels diners ha deixat d’interessar perquè l’exigència del públic pel que fa a l’entreteniment versa ara cap a l’esperit crític, que, compte, no ha de ser massa saberut i ha de resultar prou versemblant perquè es pugui corroborar el canvi de percepció sobre qui són els responsables del declivi que vivim». Activisme de ‘clickbait’ Així, apunta la guionista, ja no ens creiem responsables de la precarietat laboral o el canvi climàtic, sabem que el mal és sistèmic i necessitem que la seva representació funcioni com un consol purgador. A més, afegeix, aquest tipus de sèries, fins i tot amb el seu relat de resistència, també funcionen perquè representen molt bé «l’activisme de ‘clickbait’», com quan Instagram es va omplir de quadrets negres amb el #blacklivesmatter. «D’alguna manera –segueix–, al seguir-les i compartir informació generem una imatge determinada per atribuir-nos el valor simbòlic de l’esperit crític» Per cert: aliens a la facècia de l’streaming, en la cúspide econòmica segueixen a la seva: amb una orgia de vendes de iots i illes privades i avançats plans per colonitzar l’espai quan la Terra sigui un lloc inhabitable en gran part també per l’empremta devastadora dels seus negocis.

Fiquem-nos amb els rics: un apetitós filó per a les sèries

Riure i passar comptes amb el veïnat de l’1% s’ha convertit en un dels principals entreteniments de la ficció televisiva

El més llegit