Antonio Muñoz Molina: «La mort no ens iguala a tots»

Com un corresponsal de guerra al front, Antonio Muñoz Molina (Úbeda, 1956) va estar escrivint un diari durant els 90 dies que va durar el confinament de la primavera del 2020. En un quadern de la mida exacta de la quarantena va anar recopilant notícies, reflexions, sospirs i espants. El final de l’estat d’alarma no li va aturar la ploma, que va continuar registrant la seva estranyesa abissal en vista de la nova normalitat, però entre les seves impressions afloraven records de la seva infància rural i de la dels seus ancestres. Com si el passat s’oferís a aportar una mica de llum i certesa al mar de dubtes i ombres que inundava el present. Totes aquestes notes són a ‘Volver a dónde’ (Seix Barral), el seu últim llibre, testimoni personal de la pandèmia –i alguna cosa més– abans que l’oblit esborri de la memòria aquest temps terrible que hem viscut. -Dimarts es complirà un any i mig de la primera declaració de l’estat d’alarma. Després de 18 mesos, ¿té clar què ha passat? I no em refereixo al virus o als contagis, sinó al seu impacte en les nostres vides. -Això ara mateix no es pot saber. Però hi ha coses que sí que sabem. Sabem les persones que han mort i les que han quedat ferides, i que la falta d’inversió en sanitat, educació i recerca científica ens ha passat una factura gegant. Però de quina manera la sensibilitat de molts s’ha modificat per això, això encara no ho sabem. Hi ha temps per a tot. Ara és el temps de la documentació i el testimoni immediat. Ara l’important és deixar constància del que hem viscut, i ja arribarà el moment en què tot això es filtri i es converteixi en memòria, novel·les i estudis. -¿Quina reflexió li ha suscitat la pandèmia? -Aquests mesos he pensat molt en la idea de la fraternitat. Per diferents raons, la nostra societat ha reivindicat, sobre totes les coses, la llibertat personal i la igualtat de drets. És legítim, però se’ns havia oblidat la fraternitat. Aquesta imatge heroica que venen la publicitat i la literatura de l’individu captivador que triomfa és una entelèquia. N’hi ha prou amb estar una mica malalt per adonar-te que només no ets res, que depens de la simpatia dels desconeguts, com deia Tennessee Williams. La pandèmia ens ho ha recordat, i hi hauria d’haver un canvi de paradigma en aquest sentit. Per sobre de qüestions tan legítimes com la llibertat o la identitat, formem part d’una humanitat comuna. «Per sobre de qüestions tan legítimes com la llibertat o la identitat, formem part de la humanitat» -¿Aquesta experiència l’ha canviat personalment? -M’ha fet ser més conscient de la immensa fragilitat que afecta tot el que donàvem per fet. Aquest aprenentatge el vaig tenir per primera vegada l’11-S a Nova York. La vida es basa en una sèrie de rutines que considerem segures: que el llum s’encengui, que surti aigua per l’aixeta... Coses complexíssimes, però que donem per fetes. Durant el confinament vam poder comprovar el prodigi que suposava que hi hagués aliments als supermercats. Per cert, a costa de gent molt mal pagada. El teixit d’una societat avançada com la nostra és summament fràgil perquè depèn de connexions permanents. Ara sabem que tot això pot quedar interromput d’un dia per l’altre. -Aquesta vegada han bombardejat molt a prop. ¿Ara es relaciona d’una altra forma amb la idea de la mort? -Sempre he sigut molt conscient de la mortalitat, sobretot a partir d’una certa edat. Aquests mesos no he reflexionat més de l’habitual sobre la mort, sinó sobre la desigualtat amb què l’afrontem. Pensàvem que la mort i la malaltia ens igualaven a tots, però hem comprovat que no, que els més febles són els que més han patit: els avis, els més desprotegits, els que havien d’anar a treballar i no es podien permetre el luxe de fer-ho a distància, que són, precisament, els que mantenen el món en marxa. A part d’això, em va afectar molt la mort per Covid de José Mari Calleja. Li tenia molt carinyo. -El món s’enfonsa i el cos li demana escriure sobre la seva infància i els seus avantpassats. ¿Com funciona aquest mecanisme? -Crec que li ha passat a molta gent. Sembla un acte reflex i té a veure amb aquesta recerca de connexió, d’amor, de fraternitat. En el meu cas, també hi ha una qüestió generacional. Pertanyo a una generació que va tenir ben aviat el somni de l’emancipació. Veníem de mons molt opressius i volíem viure les nostres pròpies vides sobiranes, però per aconseguir-ho havíem de trencar amb els qui ens havien criat. Em pregunto com van sentir el nostre rebuig. Ara, aquesta generació està desapareixent i nosaltres som els més grans dels nous. «Vam trencar amb els qui ens havien criat i ara em pregunto com van sentir el nostre rebuig» -Ara, el net de la seva àvia Leonor és l’avi de la seva neta Leonor. -Quan el meu fill em va dir que li posarien aquest nom a la nena, em va commoure. Aquest sentit de continuïtat et prevé de la ideologia de l’individualisme. Hi ha algú que va arribar abans de tu i algú que ve després, i tu et perdràs en el passat igual que ara es perden els meus avantpassats. Això és així i convé tenir-ho present. Penso en la manera en què els meus avis són en les coses que escric i recordo, com apareixen quan somio en ells, i em pregunto què serem en el record dels que ens sobrevisquin. Qui sap. -Evocar el passat convida a la nostàlgia. -Hi ha la nostàlgia, però també hi ha la lucidesa, que actua com a antídot contra nostàlgia. També en parlo, al llibre, i explico la part fosca del passat, l’aspror d’aquella vida, la dificultat, la crueltat i fins i tot la violència amb què convivíem. Fins no fa gaire eren comunes situacions que avui ens semblen inhumanes, com que la gent es rigués dels qui anomenaven ‘tontos’ o dels efeminats i els peguessin pel carrer. Al llibre explico una escena que se’m va quedar gravada en què un home era perseguit per gent que li tirava pedres. Allò era una vilesa, però formava part del teixit de la vida. Si volem retratar el passat, no el podem suavitzar, també hem de mostrar això. -Incapaç d’ubicar-lo en aquell món rural, la seva àvia Leonor li preguntava: «¿I tu d’on vens?». ¿Ja té clara la resposta? -Tinc clares les circumstàncies que m’han fet ser el que soc. Cada un té una composició mental que prové de l’educació que ha rebut, de l’època que li ha tocat viure i dels conflictes que l’han marcat. A mi m’ha marcat el meu origen familiar i social, i el fet d’haver viscut al llarg de la meva vida en dos mons completament diferents. Veure el present en relació amb aquell món rural endarrerit, tancat i sotmès a la dictadura és una cosa que determina el que soc, i d’on brolla gran part del meu món imaginari. -Li torno la pregunta que diu al títol del seu llibre: ¿Tornar on? -No ho sé. Ni tan sols sé si pot tornar enlloc, o si s’ha de fer. Crec que no hem de tornar al món que va fer possible la pandèmia, ni al que fa possible la catàstrofe ambiental en què vivim. Però tampoc es pot tornar a la infància ni al passat. Només s’hi torna en els records, la ficció i els somnis. Però en la vida real no hi ha marxa enrere possible. L’únic que hi ha és l’ara, la construcció del present i del futur immediat.

Antonio Muñoz Molina: «La mort no ens iguala a tots»

L’escriptor destil·la en un llibre apunts del confinament, de la perplexitat en vista de la nova normalitat i del record de la seva infància rural

El més llegit