‘Verano azul’: 40è aniversari de la sèrie que va marcar una generació

‘Verano azul’ es va emetre per primera vegada a la tardor i no als tòrrids mesos estivals. Va ser l’11 d’octubre del 1981 (ben aviat farà 40 anys) quan TVE va estrenar la mítica sèrie rodada els dos anys anteriors, durant 16 mesos, sobretot a Nerja, però també a Vélez-Málaga, Motril i Almuñécar. Tot un desplegament per a una producció espanyola als 80: nou milions de pessetes per capítol, un equip de 50 persones, tres anys de feina i «un ampli repartiment en què figuren Antonio Ferrandis, María Garralón, Carlos Larrañaga, Conchita Cuetos, Manuel Tejada i Elisa Montés, juntament amb els set nens protagonistes que comparteixen les aventures amb el pescador Chanquete», van explicar als mitjans en la seva presentació. «La sèrie no es pot qualificar d’infantil, tot i que estigui protagonitzada per adolescents, ja que els temes afecten el món dels adults al plantejar el distanciament generacional i la incomprensió entre pares i fills. Aquests problemes estan tractats des d’una actitud humanista i progressista», va declarar el director, Antonio Mercero. I la sèrie, amb la inconfusible sintonia de Carmelo Bernaola, va anar enganxant. Cada diumenge a les quatre de la tarda tocava reunió davant el televisor fins a completar els 19 episodis que van començar amb ‘El encuentro’ i van acabar amb ‘El final del verano’ el 14 de febrer del 1982, cançó del Dúo Dinámico inclosa. ‘Verano azul’ tornaria moltes més vegades en forma de reposicions, aquesta vegada, sí a l’estiu, l’última l’agost del 2019. Tantes, que segons TVE, el 1995 el 91% dels espanyols n’havia vist almenys un capítol. L’amistat, els prejudicis familiars i socials, les reaccions dels adolescents davant l’autoritat, l’amor, el sexe, la menstruació, la mort, l’especulació immobiliària o l’ecologia, tractats de forma monogràfica i sense continuïtat als capítols següents, són els temes a què s’enfronten els protagonistes de ‘Verano azul’. La guapa Bea i la seva millor amiga Desi, filla de pares separats, tota una novetat llavors (interpretades per les germanes Pilar i Cristina Torres); l’idealista Pancho (José Luis Fernández); el líder Javi (Juanjo Artero); el petit Tito (Miguel Joven); el grassonet Piraña (Miguel Ángel Valero), i el Quique (Gerardo Garrido), una mica desdibuixat. Les germanes Torres tenien experiència com a actrius i Garrido havia fet publicitat. La resta dels xavals es van estrenar davant les càmeres a Nerja. És curiós el cas del Tito, personatge que finalment va recaure en Miguel Joven, fill d’un cambrer de la zona, després de diversos intents fallits, com el de Jorge Sanz, que va desistir perquè cap familiar va poder acompanyar-lo al rodatge a Andalusia. Després la sèrie, la Bea es va retirar, els dos petits van gravar el disc Los Pirañas (Valero, professor universitari, va dimitir al febrer com a director d’Accessibilitat de l’Ajuntament de Madrid després del mediàtic fitxatge d’Almeida), el Pancho i el Javi van formar un efímer duo musical. Però només aquest últim és avui actor en projectes com ‘El comisario’. De to blanc, lacrimogen i dels setanta, ‘Verano azul’ retrata una Espanya d’una altra època en què la mare anuncia al pare: «Agustín, la Beatriz ja és una dona» al famós capítol de la regla de la Bea. I en què una cançó salva el barco de Chanquete: guanya La Dorada, perd l’empresa immobiliària que vol construir un complex d’apartaments a la costa en una mena de plataforma antidesnonaments, guitarra en mà. Fins i tot es va anunciar la mort del pescador abans d’emetre l’episodi. «Chanquete mor diumenge», va publicar en portada la revista ‘Supertele’. «Els psicòlegs van dir que podia ser un impacte tan gran per als nens que calia avisar-los», va explicar l’actriu María Garralón sobre aquell espòiler que va fer història. La sèrie és un catàleg perfecte de ‘looks’ de platja dels primers anys 80 que han tornat a les nostres vides: ‘rockys’, ‘cangrejeras’, samarretes de ratlles, biquinis de triangle... D’actituds que ja no veiem: motos i bicis sense casc, escopetes al bar, explotació infantil (el pobre Pancho, noi local i orfe), adults que ofereixen tabac a adolescents, nens que compren vi. D’eternes escenes estivals: xiringuitos, paella, alcohol. Va mostrar també un catàleg de diversitat familiar, des de la monoparental amb una embarassada soltera (que per cert beu gintònic) fins als divorciats i la família elegida dels amics, el mariner i la pintora. I un model que encara no ens hem tret de sobre: quan dos gallets s’enamoren de la guapa oficial, un tercer entra en escena per robar-los-hi, com si fos de la seva propietat. A ‘Verano azul’ hi ha moralitats, ingenuïtat, barbaritats, masclisme i sobretot un missatge de futur a través dels set nens que fan colla amb dos adults moderns.

‘Verano azul’: 40è aniversari de la sèrie que va marcar una generació

La ficció de TVE, que fa quatre dècades a l’octubre, va retratar l’Espanya dels 80 amb una mirada avançada al seu temps

El més llegit