Sexe amb cotxes i altres coses rares Set pel·lícules precedents de ‘Titane’

Julie Ducournau ho ha tornat a fer. Després d’encendre (innecessàries) polèmiques amb ‘Crudo’, presenta en el seu segon llargmetratge, ‘Titane’, Palma d’Or al recent festival de Cannes, una ballarina d’espectacles eròtics que balla i fa l’amor amb cotxes d’estètica delirant. La pel·lícula, que parla d’identitat i gènere, tema central on sigui, recorda en algunes coses ‘Crash’, la quirúrgica adaptació de l’obra de J. G. Ballard feta per David Cronenberg el 1996, en què els seus protagonistes només s’exciten amb els accidents de cotxes. Sexe amb tot. Màquines, robots, maniquins, animals, nines inflables... fins i tot pastissos. El cine ha visualitzat no pocs fetitxes i ha aclarit no poques supersticions al voltant del sexe. Des de la fantasia o el realisme, altres pel·lícules han explorat aquest intercanvi de fluids en contra de la norma. En alguns casos, havia de ser suggerit, com la història d’amor entre una bonica jove i la criatura de la llacuna negra a ‘La dona i el monstre’ (1954). Quan Peter Jackson va encarar el seu ‘King Kong’ el 2005, no es va tallar gens al convertir en una coreografia eròtica la trobada entre el Kong gegant i la sensual Naomi Watts en una pista de gel. Un altre tipus de zoofília acolliria ‘La criatura’ (1977) d’Eloy de la Iglesia, o la relació entre Ana Belén i un gos; ‘Max, mon amour’ (1986), un conte cruel de Nagisa Oshima en què una dona casada, Charlotte Rampling, se cita en un pis amb un ximpanzé, o ‘La bestia’ (1974), una fantasia eròtica de Walerian Borowczyk en què les dones contemplen els membres erectes dels cavalls i són seduïdes per bèsties misterioses. Per no citar ‘Howard el pato’ (1986), una producció de George Lucas en què una noia se’n vol anar al llit –i ho aconsegueix, malgrat que no ho vegem– amb un alienígena amb forma d’ànec. A ‘Maniquí’ (1987), un dependent s’enamora del seu maniquí quan descobreix que és una dona de l’antic Egipte. A ‘Starman’ (1984), de John Carpenter, la dona i l’extraterrestre finalment fan l’amor, i no passa res dolent. Al contrari que a ‘Tamaño natural’ (1973), en què Luis García Berlanga va explorar la soledat d’un home a partir de la seva dependent i gelosa relació amb una nina inflable. ‘Jumbo’ (2020), de la francesa Zoé Wittock, s’atreveix amb l’estima sentimental entre una dona i una atracció de fira dissenyada per ella mateixa. Una altra història de soledat i respecte. I fins i tot hi ha una pel·lícula sobre el desig humà cap a un frigorífic, la còmica ‘Yves’ (2019). D’aquesta col·lisió de sexualitats a la pantalla, destaquem set títols orientats en les direccions més diverses. 1. ‘Tot el que vostè sempre va voler saber sobre el sexe, però mai gosar preguntar’ (1972) Només Woody Allen podia agafar un llibre d’orientació sexual i convertir-lo en una exposició bufonesca de diversos fetitxes, obsessions i tabús sexuals. En aquest corol·lari, en què hi ha cabuda per a una dona que només s’excita practicant sexe en llocs públics i un espermatozoide terroritzat, no podia faltar la zoofília. Un altre comediant d’èxit dels 70, Gene Wilder (‘El jove Frankenstein’), encarna un metge que s’enamora d’una ovella llanosa i carnosa, que acaricia, amb qui parla i dorm cada nit enfundat en un pijama vermell. El bestialisme pres a broma, però amb un punt de tristesa per allò que la societat no pot entendre. ‘Monstre mecànic’ (1977) Estrenada d’amagatotis en el seu moment, ‘Monstre mecànic’ proposa una autèntica atrocitat informàtica: un ordinador anomenat Proteus aconsegueix ‘violar’ la dona encarnada per Julie Christie. Primer l’aïlla a casa, tancant les portes i finestres i tallant qualsevol canal de comunicació amb l’exterior. Després aconsegueix recrear una cèl·lula per inseminar-la. Proteus vol ser etern engendrant un fill bastard, entre màquina i humà, que naixerà en un temps rècord, menys d’un mes. La sempre elegant i ‘cool’ Julie Christie va donar caràcter al seu sofert personatge. Donald Cammell, codirector de ‘Performance’, va atorgar credibilitat a un al·legat extravagant sobre la col·lisió sexual amb la intel·ligència artificial. ‘Blade Runner’ (1982) ¿Què són els replicants creats per la prosa de Philip K. Dick i immortalitzats a la influent pel·lícula de Ridley Scott? La resposta de l’enginyeria genètica el 2019: els superdotats robots Nexus 6, coneguts com a replicants, perquè repliquen al mil·límetre l’ésser humà, superant-lo en força i agilitat; també en coneixements. El detectiu Harrison Ford els persegueix, i té una història d’amor amb una dona que potser sigui un dels androides que va somiar amb ovelles elèctriques. L’erotisme de la replicant Daryl Hannah és superior al de les mortals. Mai un home i una màquina van estar tan junts. I mai va ser tan superior la màquina. ‘American pie’ (1999) El sexe de pastisseria en una bajanada de primera realitzada per Paul i Chris Weitz, que prenia el títol d’una cèlebre cançó de Don McLean. El seu protagonista fa l’amor amb un pastís, una cosa que quadrava amb el paisatge d’adolescents sortits i descerebrats de la comèdia de l’època. Jason Biggs tenia 21 anys quan va rodar l’escena. No estava en el guió i li va causa certa angoixa fer-la. No es nota. Arriba a casa, mira el pastís de poma que li ha deixat la seva mare, li fa un forat al mig amb els dits i, quan arriba el seu pare, se’l troba a sobre del càlid pastís amb el cul a l’aire i movent-se rítmicament. Fa dos mesos, Biggs va tuitejar: «¿Vols sentir-te vell? Aquest noi que es va follar el pastís fa avui 43 anys». ‘Air doll’ (2009) Una suggerent faula construïda a partir de les relacions entre un home i una nina inflable. Venint del realitzador japonès Hirokazu Koreeda, la qüestió havia de prendre la forma d’un conte fantàstic tractat de manera realista. La nina inflable de mida natural és al servei del seu amo humà, que hi parla i li fa l’amor cada dia. Fins que la nina pren vida i passeja per la ciutat intentant comprendre que senten els altres. Koreeda capgira la misogínia habitual de les històries amb nines inflables, atorgant-li un punt de vista i un raonament a l’objecte passiu i estàtic abans que a l’actiu i dominant. ‘Her’ (2013) La més creïble, que no possible, de totes les pel·lícules que s’han endinsat en la relació entre humans i màquines. Spike Jonze porta a un terreny elegant i minimalista, profundament melancòlic, aquesta història de tecnoidil·li en què un individu solitari, Joaquin Phoenix, s’acaba enamorant de la veu, anomenada Samantha, d’un nou sistema operatiu dissenyat per satisfer tot el que vulgui l’usuari. Al món real de Phoenix apareixen diverses dones (Amy Adams, Rooney Mara, Olivia Wilde) però ell s’encaterina i enamora de la veu de Scarlett Johansson, que és la veu de la Samantha, portant el desig fins a cotes inexplicables per a l’ortodoxa ment humana. ‘La forma del agua’ (2017) Una de les dones que netegen un laboratori secret, en què fan experiments en plena guerra freda, intima amb una criatura mig amfíbia mig humana. Reciclatge d’un clàssic de sèrie B, ‘La dona i el monstre’, la pel·lícula porta al territori de la poètica fantàstica la relació amorosa entre éssers de procedència tan diferent. L’amfibi l’interpreta Doug Jones, que ja va ser una altra criatura també amfíbia, Abe Sapien, als films de ‘Hellboy’ del mateix Del Toro, i també el faune de la seva anterior faula.

Sexe amb cotxes i altres coses rares Set pel·lícules precedents de ‘Titane’

‘Titane’, la pel·lícula que ha guanyat la Palma d’Or de Cannes, conté una escena eròtica amb un automòbil. Fem un repàs d’altres films que han explorat els intercanvis de fluids fora de la norma

El més llegit