Viatge al planeta Frank Zappa al cine

Es fa difícil explicar tot el que Frank Zappa va ser. Icona ‘underground’ dels 60. Virtuós de la guitarra i multiinstrumentista. Director orquestral. Escriptor i actor ocasional, cínic satirista, tertulià televisiu, activista polític i fins i tot messies per al poble txecoslovac. També, sobretot, el creador compulsiu –amb el seu nom s’han publicat 116 àlbums oficials, 53 després de la seva mort– d’una música imponent, excèntrica, experimental, provocativa i al·lucinada que desafia categoritzacions; és alhora rock, i jazz, i blues, i música concreta o, per resumir, és Zappa. Ara, un nou documental mira d’entendre l’home ocult rere el magnífic mostatxo, considerat un geni per uns i un simple guillat per d’altres, i de detallar la seva permanent batalla contra la superficialitat i el conformisme. Homòleg de Bartók Des de dijous que ve als cines, Zappa inclou una quantitat sorprenentment escassa d’imatges de l’artista sobre l’escenari, al capdavant de la mítica banda Mothers of Invention. Així mateix, el període dels 70 durant el qual va produir alguns dels seus discos més mítics –‘Overnite Sensation’, ‘Apostrophe’, ‘One Size Fits All’, ‘Joe’s Garage’– queda reduït a tot just 30 segons de metratge. La intenció de la pel·lícula és una altra: demostrar que el seu protagonista va ser un dels compositors de música modernista més innovadors del segle XX, un homòleg de Béla Bartók o Igor Stravinsky obligat per les circumstàncies a crear la seva obra disfressat de rocker. Com recorda el documental, Zappa es va confirmar com un ‘outsider’ renegat des que, sent encara nen, va començar a experimentar amb explosius –als 15 anys va intentar fer volar pels aires la seva escola–, però aquest estatus es va viralitzar amb la publicació del primer àlbum (doble) de ‘Mothers of Invention’, ‘Freaks Out!’ (1966), una barreja inclassificable de rock, R&B, doo-wop i avantguardistes collages, la col·lecció de 14 cançons expressava un complet menyspreu per la moda i la norma. I el mateix es pot dir dels concerts de la banda, espectacles agressius que unien elements de la comèdia bufa i el Teatre de la Crueltat i que la nova pel·lícula resumeix amb imatges d’arxiu de músics que simulen sexe amb peluixos i nata batuda llançada al públic des de darrere d’una girafa de joguina. Des d’aleshores, Zappa sempre va molestar els que pretenien etiquetar el que feia. Tot i que podia compondre música increïblement enganxosa –així ho demostren himnes com ‘Peaches en Regalia’ i el ‘hit’ ‘Valley Girl’, que va gravar amb la seva filla adolescent Moon Unit–, sempre va ser molt explícit sobre l’odi que li inspiraven les radiofórmules i els rànquings d’èxits. I malgrat el seu menyspreu al negoci musical, i en bona mesura a causa d’això –s’havia d’autofinançar–, es va convertir en un avesat empresari discogràfic i del marxandatge. No és l’única contradicció que defineix la seva figura: va ser un símbol de la contracultura però disfrutava rient-se dels ‘hippies’, i deia que buscava una connexió pura amb els seus oients mentre, d’altra banda, s’entossudia a foragitar-los. Drogues no, ‘groupies’ sí El director de ‘Zappa’ és l’actor Alex Winter, conegut sobretot com a coprotagonista de la saga Bill i Ted amb Keanu Reeves. Al llarg de la pel·lícula es delata com un fan, però no santifica el seu ídol. Treballar amb ell podia ser un malson, pel seu caràcter de vegades intransigent i fins i tot cruel i per les extraordinàries exigències tècniques de la seva música. Era, a més, tan contrari a les drogues que en prohibia l’ús als membres de la banda, i en general va exhibir un conservadorisme moral i polític pròxim al moviment llibertari i al Tea Party –als 80, això sí, va utilitzar el seu ferotge individualisme per erigir-se en paladí de la llibertat d’expressió dels artistes–. I, com confessa resignada davant càmera la seva dona, Gail, mai es va molestar a ocultar les seves contínues infidelitats. Considerava que ficar-se al llit amb les ‘groupies’ era part de l’ofici. Al final, la imatge que Zappa acaba oferint del seu heroi és la d’un home trist, resignat a la seva pròpia impotència davant els dictats del mercat i desconcertat pel seu afany en la impossibilitat de donar vida material a tots els sons que tenia al cap, progressivament debilitat pel càncer de pròstata que va acabar amb la seva vida el 1993. Mesos abans de la seva mort als 52 anys, havia fet a Frankfurt (Alemanya) el concert amb què acaba la pel·lícula; i una mica abans, el 1991, havia fet el concert amb què comença, a Txecoslovàquia, on l’adoraven i el consideraven un símbol de la seva acabada d’aconseguir independència. Aquí, des de l’escenari, va dir al públic les mateixes paraules que probablement ell mateix va utilitzar com a màxima durant tota la vida. «Sisplau, mireu de mantenir el vostre país únic. No el convertiu en una altra cosa, manteniu-lo únic».

Viatge al planeta Zappa: la música imponent rere el mostatxo

Geni per uns i guillat per d’altres, un nou documental mira d’entendre l’home amagat rere el magnífic mostatxo.

El més llegit