Desapareguts: la despietada lluita de les famílies contra la incertesa i l’oblit

«No les tornaràs a veure». Aquestes quatre paraules van ser l’últim que Tomás Gimeno va dir a Beatriz Zimmerman abans de desaparèixer el 27 d’abril a Tenerife amb les filles de tots dos, Olivia i Anna, de 6 i 1 anys. I aquesta frase també –descarregada de l’ominosa amenaça– és la que més temen tots els familiars i amics de desapareguts, que continuen buscant resposta. Són nens, adolescents, adults i avis que es van esfumar i l’absència dels quals mortifica els seus pròxims. Ments torturades a què els psicòlegs miren de donar consol i que, de vegades, alguna premsa groguenca contribueix a fer embogir. Fernando García, el pare d’una de les tres nenes assassinades a Alcàsser el 1992, és el malson de tots els que tenen un desaparegut. Primer, perquè ningú vol imaginar que un ésser estimat tingui un final com el de la Míriam. Però també perquè pocs podrien assegurar que la seva salut mental resistiria la bandada de voltors que es van arremolinar al seu voltant. El factor ‘Quién Sabe Dónde’ El periodista Paco Lobatón va entrar en contacte amb aquesta realitat el 1992, a través del programa ‘Quién Sabe Dónde’ de TVE-1, que va conduir durant sis anys. «De 1992 a 1998 les grans audiències del programa incloïen una participació activa dels teleespectadors que va permetre resoldre el 70% dels casos. Així que la sensibilitat social en aquell moment era gran i la institucional gairebé inexistent», afirma el comunicador. «En l’actualitat –afegeix–, crec que s’han invertit els valors: hi ha hagut avenços institucionals molt notables, tot i que la majoria de la gent només té notícia dels anomenats casos mediàtics, mentre que segueixen desconeguts gairebé tots els altres». Com sempre insisteix aquest veterà periodista, el seguiment informatiu d’aquest fenomen funciona a onades. Els primers dies, sobretot si es tracta de menors, es genera un gran desplegament. Però quan la gran onada ha arribat a la sorra, i tot i que no s’hagi resolt, el cas perd l’interès, baixa la marea, els micros, càmeres, llibretes i bolígrafs corren cap a un altre costat i la platja queda pràcticament deserta. Allà només queden amics i familiars, que, a diferència de lectors, oients i espectadors, no poden girar full perquè els seus drames personals continuen inconclusos. L’actitud de la mare de l’Anna i l’Olivia, que creu que «ha marcat una pauta de contenció, de renúncia a un dramatisme desafurat, invocant el sentiment de paternitat», recorda a Lobatón la idea de «marea de bona gent» impulsada per Patricia Ramírez, la mare del Gabriel. «És d’esperar que el focus d’aquest cas s’ampliï als altres 340 de sostracció parental que es registren cada any a Espanya». Maltractament institucional Els familiars saben que l’atenció dels mitjans de comunicació ajuda no només a difondre la imatge del seu desaparegut, sinó també que es destinin més efectius policials a la recerca, però en alguns casos també pot emmetzinar la investigació, com va passar en el cas de Cristina Bergua, la jove de Cornellà desapareguda el 9 de març de 1997. Algú va filtrar a la premsa que la recerca a l’abocador tenia un alt cost (que al final va resultar ser de 50 milions de pessetes), vulnerant el secret d’actuació. Avui ningú, afortunadament, ha qüestionat els mitjans i la inversió en la recerca de les dues nenes de Tenerife. «Ha canviat per bé, no tot el que les famílies voldríem però molt més del que ens hauríem imaginat fa 24 anys, quan va desaparèixer la Cristina», afirma Juan Bergua, pare de la Cristina. Durant molts anys, els familiars havien afegit, a la seva angoixa, el maltractament institucional. Hi havia famílies que havien hagut de denunciar fins a tres vegades les desaparicions per culpa de la descoordinació entre cossos policials, per no parlar dels molts desafortunats comentaris sentits a l’anar a posar la denúncia. «Desapareixen 1.500 nens a l’any. Tant és un més», recorda amb amargor Juan García que li va etzibar un agent de la Guàrdia Civil quan li implorava que trobessin el petit Juan Pedro Martínez, a qui busquen des de fa 30 anys. Molts havien hagut de sentir allò que calia esperar 24 o 48 hores. «No hi havia cap llei que digués que s’havia de superar aquell termini. I ara diuen ells que les primeres hores són vitals. Ho són ara i ho eren fa 24 anys», lamenta Juan Bergua. Ell i la seva dona, Luisa Vera, van canalitzar les seves energies creant Inter-SOS, una associació de familiars de desapareguts pionera a Espanya. La pressió d’aquesta i altres entitats similars va provocar que el Govern acabés acceptant, després de l’alarma social que van generar els casos de Mari Luz Cortés i de Marta del Castillo, algunes de les reclamacions històriques dels familiars, com la creació d’una base de dades compartida entre tots els cossos de seguretat de l’Estat o l’aplicació d’un protocol d’actuació. El 9 de març, aniversari de la desaparició de Cristina Bergua, és des de l’any 2010 el dia dels desapareguts sense causa aparent. La Generalitat va atendre una de les principals reivindicacions, obrint, l’abril del 2014, l’Oficina d’Atenció a les Famílies de Persones Desaparegudes, gestionada pels Mossos d’Esquadra i pionera a Espanya. Taula Interdepartamental A Catalunya, l’octubre del 2019 es va aprovar la creació d’una Taula Interdepartamental, tot i que el seu inici es va acabar retardant a causa de la pandèmia. «Aquesta primavera s’ha fet un pas important quant a la dinamització de la Taula Interdepartamental. S’han mantingut reunions amb la participació dels Departaments de Sanitat, Educació, Assumptes Socials, Instituts Forenses i associacions –explica la presidenta d’Inter-SOS, Montserrat Torruella. S’ha començat a recollir les aportacions de cada sector per elaborar una proposta coordinada i un mapa de recursos amb la precisió més gran possible, per conèixer les possibilitats més grans d’atenció que, en moltes ocasions, per falta de coordinació es desconeixen». Torruella assenyala que seria clau agilitar el banc de l’ADN, que continua bastant aturat perquè requereix hores de feina i personal especialitzat i la posada al dia del qual resulta fonamental per als casos sense resoldre de llarga durada. «S’ha aconseguit unificar els resultats de les mostres analitzades, si bé sembla que encara queden elements per determinar –afirma Torruella–. Es té la certesa que els casos que van passar a partir del 2010 estan tots identificats i s’han incorporat expedients anteriors, a mesura que arriben les peticions fetes pels familiars a través dels cossos de seguretat o de les associacions». El sistema informàtic conegut com Persones Desaparegudes i Restes Humanes sense Identificar està tutelat pel Centre Nacional de Desapareguts (CNDES). «Si es destinés alguna dotació per a aquestes investigacions –afegeix la presidenta d’Inter-SOS– seria un gran alleujament per als familiars». Centre Nacional de Desapareguts La resolució de la Comissió del Senat del 2013 va permetre crear el CNDES, que es va fer el 2016 però no va arribar a concretar-se fins a partir de l’any següent. «Amb la creació d’aquest centre, el poder executiu, a través del Ministeri de l’Interior, integra i assumeix la realitat de les desaparicions en tota la seva complexitat: des de la sistematització i publicació de les dades fins a la formació i coordinació de les Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat –reflexiona Lobatón–. A més, hi ha un compromís incipient d’atenció a les famílies i d’interacció amb el moviment associatiu. Vist amb la perspectiva del temps, entenc que és un canvi formidable, però encara es requereixen prou recursos per abordar la problemàtica per a la qual ha sigut creat». El periodista va tenir un paper important també en el naixement d’aquest centre a través de la Fundació Quién Sabe Dónde global. Una entitat que ha sigut un motor dinamitzador en els últims anys. No només amb els fòrums de família i les trobades anuals entorn del 9 de març, Dia de les Persones Desaparegudes sense Causa Aparent, també en la interlocució amb institucions i poders públics per fer valer els drets i demandes de les famílies de desapareguts. «Sense aquesta empenta –afegeix Lobatón- potser no s’hauria creat el CNDES, ni s’haurien actualitzat els protocols policials per a la recerca dels desapareguts, ni estaria a prop l’adopció d’un Estatut de la Persona Desapareguda». «S’han canviat moltes consciències de moltíssimes persones. Als nostres polítics cal exigir-los més» Juan Bergua Estatut de la Persona Desapareguda Un Estatut –com es va plantejar al Congrés dels Diputats el 2018 en una jornada organitzada per la Fundació QSD Global– que hauria de servir no només per millorar els protocols d’actuació, coordinació i formació dels cossos de seguretat i altres col·lectius que intervenen en la recerca, sinó també per treballar en l’àmbit de la prevenció i apuntalar el dret a la intimitat, l’honor i el dret a l’oblit a les xarxes socials dels desapareguts. «S’han canviat moltes consciències de moltíssimes persones. Als nostres polítics cal exigir-los més», afirma Juan Bergua, que creu que aquest estatut serviria per ajudar moltes persones que puguin arribar a estar en la situació en què ell es va trobar a partir d’aquell atziac 9 de març de 1997. «Jo continuaré buscant la meva filla fins al final dels meus dies –assegura–, però tot i que em fa mal, sé que no la podré veure més. S’han canviat moltes consciències, però als nostres polítics cal exigir-los més». Més de 16.500 casos l’any passat El 2020 es van registrar a Espanya 16.528 denúncies per desaparició. El 76% eren voluntàries, el 21% involuntàries, i menys del 3% forçoses (en què s’inclouen els segrestos parentals, com el de l’Anna i l’Olivia a Tenerife). El confinament va provocar que fos la menor xifra des del 2011 i un 31% inferior a la mitjana dels últims vuit anys. El 92% de les denúncies es van resoldre durant el primer any i, el 67%, en les dues primeres setmanes. Catalunya és la quarta comunitat en números absoluts, després d’Andalusia, les Canàries i Madrid. Segons dades dels Mossos, hi va haver 2.886 casos, gairebé un terç menys que l’any anterior (4.878). Però una cosa són les denúncies i una altra les persones que desapareixen, ja que a Catalunya es va registrar un 63% de reincidència. Moltes denúncies responen a desaparicions voluntàries (quan es deixa una nota, desapareixen maletes o se sumen més de tres desaparicions): joves que s’escapen del centre de menors (alguns s’escapen 80 vegades en un any), adolescents que se’n van de casa en època d’exàmens o adults que deixen les seves famílies. Els casos de menors són els que més interès mediàtic desperten. Però malgrat ser una realitat molt freqüent, amb prou feines recordem notícies de persones grans, afligides d’Alzheimer o demència senil, que es desorienten, no saben qui són i no tornen a casa seva o al geriàtric.

Desapareguts: la despietada lluita de les famílies contra la incertesa i l’oblit

Els familiars mantenen una dolorosa batalla perquè els casos no caiguin en l’oblit i es destinin prou recursos a la investigació

El 2020 es van registrar a Espanya 16.528 denúncies per desaparició

El més llegit