Parlen pacients de psiquiatria que han sigut lligats: «És una tortura injustificada»

El Daniel, la Marta, l’Edgar i l’Enrique, quatre pacients de psiquiatria que han sigut sotmesos a contenció mecànica, expliquen a EL PERIÓDICO la seva experiència i censuren –igual com l’OMS– aquesta pràctica estesa. Una tècnica que divideix professionals entre els que creuen que s’ha de reduir progressivament i els que opten per la seva abolició. Daniel López (Badalona) «Et fan ser submís» Quan al Daniel López el van lligar a un llit en una unitat psiquiàtrica de Múrcia, sabia el que li esperava. En un ingrés anterior havia passat una nit d’insomni sentint els crits d’ajuda d’un altre intern que va estar lligat fins al matí. El Daniel explica que llavors tenia una feina estressant com a coordinador de prevenció de riscos laborals. Un dia li van dir que s’havia de sotmetre a una operació de cor, i va ser la gota que va fer vessar el vas. Va començar a tenir brots psicòtics en els quals percebia que estava a punt de morir-se. Durant un ingrés, va patir un d’aquests atacs i va anar a demanar ajuda. El personal, que segons relata el Daniel estava prenent un cafè, no li va fer el menor cas. En aquell moment, va donar un cop de puny sobre la taula. La reacció va ser portar-lo en braços a una habitació especial on el van lligar fins al matí següent. «No creia el que m’estava passant –rememora–. Només hauria fet falta que algú em digués: ‘¿Què passa, Dani?’. «En lloc de cridar, em vaig posar a plorar molt. Em vaig sentir com un nen indefens, impotent, desemparat. Vaig passar de la por de morir al desig de morir». El Daniel afirma que el van deixar allà i, com a molt, van obrir la porta de tant en tant per comprovar si estava viu. A l’hora de l’esmorzar, una auxiliar li va deslligar una mà perquè pogués menjar sol. En els ingressos successius, va començar a alertar altres interns que es barallaven dient-los que per molt menys els podien lligar. «Et fan ser submís», conclou. «Una intervenció intel·ligent seria escoltar, mediar, acompanyar. De vegades n’hi ha prou amb una cosa tan senzilla com dir: ‘Pren-te un vas d’aigua’». Marta (Madrid) «Lligar-me era un càstig» La Marta [prefereix no revelar el cognom] no ingressa en una unitat d’aguts psiquiàtrics des del 2014. Quan li venen pensaments suïcides, recorre a una xarxa veïnal, d’afectes i d’altres pacients que l’ajuden a superar aquells moments. No vol tornar a estar lligada mai més com ho va estar en els gairebé set o vuit ingressos des del seu primer diagnòstic, als 16 anys, després d’haver patit un intens assetjament escolar. Durant aquests ingressos, la Marta demanava parlar amb algú quan es trobava malament. Però infermeres i auxiliars sempre estaven ocupats i li deien que reclamava massa atenció. Per suportar l’angoixa, es tancava al lavabo i es donava bufetades. Altres coses que podia fer a casa, com estripar roba o papers vells, o cantar amb ajuda del karaoke, estan prohibides a les unitats psiquiàtriques. «Faig un metre i mig i no em posava en risc», recorda la Marta. No obstant, n’hi havia prou que escoltessin el soroll o que veiessin una galta envermellida perquè la lliguessin durant hores, fins i tot dies sencers. «Lligar-me era un càstig», conclou la Marta. En una ocasió, fins i tot van amenaçar de fer-ho perquè es va aixecar massa vegades per anar al lavabo de nit. «Els professionals de la salut mental han aconseguit que tingui por i pànic als hospitals: sens dubte, per a mi no són una opció», constata. Això, que li passa a molts altres pacients, representa un risc afegit, segons la Marta. «Jo tinc una xarxa de vincles als quals puc demanar ajuda. Però em pregunto: ‘¿Quantes persones que no la tenen deuen haver mort per por d’acudir a espais sanitaris?’». Edgar Vinyals (Barcelona) «Aquesta pràctica és un perill» Després de quatre ingressos en unitats d’aguts psiquiàtrics en els quals el van lligar a un llit, l’Edgar Vinyals es va plantar. Després de la contenció mecànica que va patir el 2019, va denunciar el personal implicat per agressió i per inclumplir els seus propis protocols. Segons el relat d’aquest barceloní, els qui el van lligar no eren personal qualificat, sinó vigilants de seguretat del centre que van fer servir un excés de força. En una de les contencions, explica que se li va aplicar una sedació molt forta que el va deixar adormit durant hores i hores després de l’agitació inicial. «El supervisor em va trobar despullat i amb orina al llit», recorda. «Quan et lliguen a un llit és perquè abans han fallat moltes altres coses», afirma l’Edgar. «En una situació d’agitació necessites descansar, estar en un espai cuidat, acompanyat, que afavoreixi digerir una qüestió emocional molt intensa. Quan et lliguen no hi ha hagut un abordatge acurat a nivell emocional i psicològic», exposa el barceloní. L’Edgar relata també els riscos de mal físic que comporta la contenció mecànica. «El justifiquen perquè ets un perill, però aquesta pràctica representa un perill de lesions», observa. L’Edgar té un diagnòstic d’estrès posttraumàtic per aquestes experiències. «No puc acceptar que m’aniquilin pel meu bé i per la meva salut», afirma. La possibilitat de sol·licitar ingrés domiciliari amb personal de suport és una cosa que tots els pacients haurien de conèixer, diu. Un altre instrument a la seva disposició són els documents de voluntats anticipades consensuats amb els metges. Enrique González (Tenerife) «És una tortura injustificada» El 2020, Enrique González va trucar a una ambulància perquè el portessin a urgències psiquiàtriques. Havia sortit d’un altre ingrés 15 dies abans i sentia que no estava bé: podia ser l’inici d’un brot psicòtic, dels que pateix des dels 19 anys. A l’ambulància va col·laborar amb el personal i va entrar a urgències sense resistir-se. Llavors el van portar a una habitació i li van dir que es tragués la roba per canviar-se. L’Enrique, que se sentia bloquejat, va començar a desvestir-se lentament. Llavors se li va tirar a sobre un guàrdia de seguretat i el van lligar a un llit. Hi va ser quatre dies seguits, amb pauses només per menjar i dutxar-se. «Et veus sotmès a una tortura injustificada. Jo no volia fer-me mal ni a mi mateix ni a ningú», afirma l’Enrique. La primera causa de la maniobra, opina, és la falta de recursos. «Tenen por que les persones se’n vagin [d’urgències] i no tenen prou personal ni llocs habilitats per al procés que està vivint la persona», explica. I la segona causa, prossegueix l’Edgar, és l’estigma. «Quan un pacient ingressa a urgència s’avisa el personal de seguretat directament perquè es considera una persona violenta», afirma el tenerifenc. Les conseqüències són devastadores. «És com si una persona que patís un infart li diguessin a urgències que, perquè millori, s’ha de posar a córrer en una cinta de gimnàs. Si a una persona se l’abandona en un cubicle durant hores sense veure un psiquiatre o qualsevol mena de personal, òbviament la seva crisi pot empitjorar». A llarg termini, sent que la maniobra li ha causat temor d’anar a urgències i una inseguretat que l’acompanyarà la resta de la seva vida.

El més llegit