Treball infantil: la vergonya de cada dia

Els refugiats del Líban –abrasat en una crisi humanitària, sanitària, econòmica i social– han vist agreujar la seva extrema precarietat. Després de 10 anys vivint en la improvisació i esgotats tots els seus estalvis, les famílies desplaçades cada vegada tenen menys recursos, estan més endeutades i es veuen abocades a enviar els seus fills a treballar. Per supervivència familiar, i també perquè el tancament d’escoles a causa de la pandèmia, juntament amb la impossibilitat de seguir classes ‘online’, els han convertit en mà d’obra disponible per ser explotada. Uns 19.500 nens i nenes estan empleats a la construcció, els mercats, els serveis i la venda ambulant amb salaris de misèria i sense seguretat. Els trobes tot just posar un peu al centre de Beirut, en emplaçaments icònics com el carrer principal del barri de Hamra, als semàfors davant la Casa Groga o a Corniche. En aquest últim espai urbà, la Ravaw i la Raf, dues nenes de 12 i 9 anys respectivament, venen flors des de les vuit de la tarda fins a les tres o les quatre de la matinada per guanyar uns 3 euros el dia. Van arribar fa un mes al Líban amb els seus pares perquè «a Síria no hi havia feina». Desafiament social i polític Una mica més endavant, venen globus amb llums led l’Abed, d’11 anys, que a més treballa de dia com a cosidor –«si torno a casa sense diners el meu pare no em deixa entrar», afirma; l’Ali, de 15 anys, que és l’únic de tots tres que anava a l’escola fins a l’arribada de la pandèmia; i el Kasem que, malgrat tenir 12 anys, va treballar abans un any com a mecànic, i un altre, en una cafeteria. «Segons estimacions governamentals, el Líban allotja 1,5 milions de persones que han fugit del conflicte sirià. És la concentració més elevada per càpita de refugiats del món. Són el 25% de la població libanesa. Aquesta situació sostinguda durant 10 anys ha generat un gran desafiament social, econòmic i polític per al país», apunta Castro Abdallah, secretari general de la Federació Nacional de Sindicats de Treballadors i Assalariats del Líban. L’atur ha augmentat i els serveis públics d’un Estat on els seus 4,5 milions d’habitants viuen per sota del llindar de la pobresa estan saturats, cosa que genera tensions socials entre les comunitats d’acollida i els refugiats. Aquests últims se senten cada vegada més estigmatitzats. «Els sirians aquí no som res –es lamenta el Moussa, que va arribar el 2012. Sentim la pressió de tot arreu, i no hi ha feina». Primer dia de feina El país està sumit en la pitjor crisi des de la Guerra Civil (1975-1990) i la joventut s’alça contra un sistema perpetuat per l’elit en el poder que considera caduc, corrupte i sectari. Des del 4 d’agost del 2020, quan va dimitir Hassan Diab per les explosions del port de Beirut –que van deixar més de 7.000 ferits i 200 morts–, els partits polítics són incapaços de formar govern i aquest impàs està retardant les ajudes de l’FMI i els recolzaments de la comunitat internacional per desencallar el col·lapse polític, econòmic i social. En aquest panorama, agreujat per la crisi sanitària que viu el país, l’ocupació infantil campa al seu aire. El Nader, un menor sirià de 15 anys originari de Sehel, viu des de fa set anys al poble libanès d’Arsal. Avui s’enfronta al seu primer dia de feina. Talla i modela la famosa pedra local. Una activitat prohibida per a menors de 18 anys per la perillositat que implica la maquinària que ha de manejar. «Treballo perquè el meu pare ha mort i la meva mare no pot treballar. La meva germana tampoc treballa, i necessitem diners». No sap llegir ni escriure. «No he pogut anar a l’escola, perquè s’ha de pagar per assistir a classe», afirma mentre modela una gran pedra amb una potent màquina, sense cap protecció contra el núvol de pols blanca que respira durant les vuit hores que treballa per 6 euros a la setmana. Convenció de Drets del Nen El Nader és un dels 19.500 nens i nenes refugiades que treballen al Líban per subsistir. A aquesta xifra s’haurien de sumar els de Jordània, Turquia i l’Iran, per tenir una visió completa de l’ocupació infantil. Tots aquests països, tot i que sembli mentida, han ratificat la Convenció sobre els Drets del Nen, i els convenis 138 i 182 de l’OIT per protegir les nenes i nens de l’ocupació infantil en totes les seves formes. La població libanesa d’Arsal, a 12 quilòmetres de la frontera amb Síria, és un dels municipis més afectats per la crisi humanitària. A part de les seqüeles socials causades pels tres anys en què va estar sotmesa per l’Estat Islàmic, les autoritats han de garantir la convivència entre els 37.000 habitants locals i les 70.000 persones que allotgen els camps de refugiats del municipi. Una circumstància que ha generat fortes tensions socials i molta ocupació infantil. En una de les entrades a aquesta població, la carretera està flanquejada per comerços i tallers on l’estrany és no trobar un nen empleat. N’hi ha que treballen el ferro i la tècnica de la soldadura, com l’Ahmad, d’11 anys, i el seu homònim, de 16. Tots dos són sirians i al·leguen que ja abans de la pandèmia no anaven a l’escola perquè necessiten els diners. Davant l’atenta mirada del cap, asseguren cobrar 30 euros a la setmana, però fa la sensació que no s’ho creuen ni ells. El cap interromp l’entrevista, per dir que «aquesta feina és per a adults, però els nens volen treballar per ajudar a les seves famílies, per això els contracto». Punt de fallida El següent taller és una cristalleria, on el Mohmaud, de 14 anys, i el Mohamed, d’11, cobren 6 euros a la setmana per passar-se 8 hores al dia transportant grans vidres del magatzem als cotxes dels clients. Els seus pares van morir a Síria, i van arribar fa vuit anys a Arsal, un amb el seu avi, i l’altre, amb un oncle. Històries semblants es repeteixen en tallers mecànics, de tapisseria i de costura. La misèria econòmica en què estan atrapats els refugiats i les comunitats que els acullen ha arribat a un punt de fallida. Els productes de consum bàsic han patit una hiperinflació del 150%, i són prohibitius per al 73% dels refugiats del Líban, que viuen per sota del llindar de pobresa, amb menys de 3,50 euros al dia. Una situació que obliga les famílies a enviar els seus fills a treballar perquè l’economia domèstica no naufragui. «Necessito 185 euros al mes –apunta Mohamed Ibrahim, que fa set anys que està desplaçat al Líban a causa «dels trets»–. L’única ajuda que rebo és la targeta de racionament d’aliments i la meva feina no dona per viure, així que els meus fills treballen». Els ingressos dels menors sovint es converteixen en uns diners imprescindibles per a la subsistència de les cases. Un fet que aboca sobre la seva esquena una gran responsabilitat. A més del factor econòmic, les causes de la introducció dels menors refugiats al mercat laboral són les seqüeles de la guerra, el bloqueig institucional de l’accés dels pares a la feina legal, el mal estat de salut d’algun membre de la família, i la falta d’accés a l’educació. Segons l’ACNUR, al país llevantí més de la meitat dels 1,5 milió de refugiats són menors d’edat, dels quals ja treballaven el 2,6% abans de la pandèmia. Els nens encara tenen un risc més gran que les nenes, 4,4% i 0,6%, respectivament. Als basars i mercats és habitual veure menors sirians empleats. És el cas del mercat de Sabra, a Beirut. El més sorprenent són els horaris que fan. Dels vuit testimonis recollits, cap fa una jornada inferior a les 12 hores al dia. «Treballo de 6 a 21, i cobro 22 euros per setmana», diu el Moussa, de 10 anys, que prové de la població siriana d’Edleb. És cambrer en una petita cafeteria del mercat. No li agrada jugar, i no sap llegir ni escriure. Segons el seu pare, no «l’accepten a l’escola». Sense nens, no hi ha pau A pocs metres, en un restaurant de menjar tradicional, el Mrad, de 9 anys, treballa 13 hores per 6 euros al dia fent tasques diverses, com repartir menjar o netejar punxes de metall per fer broquetes de kebab. Al mercat també treballen el Hassan, de 13 anys, que fa quatre anys que ven verdures; el Bashard, que des dels 10 anys atén un lloc de fruita seca, i que anteriorment va estar treballant tres anys com a cosidor; i el Beder, que té 11 anys i en fa cinc que cuida coloms a la venda. Avui més que mai cobren sentit unes paraules pronunciades per Anthony Lakeel, antic director executiu de l’Unicef, referint-se a la situació que pateixen els nens refugiats sirians: «Ha arribat l’hora que el món faci un pas al capdavant i proporcioni a aquests nens noves esperances i confiança en el seu futur. Si els fallem ara, tota una regió perdrà una generació de potencials líders, mestres, enginyers, metges i, sobretot, constructors de pau, de qui depèn l’esperança d’una societat estable, pròspera i saludable».

Treball infantil: la vergonya de cada dia

La pandèmia ha provocat un increment de l’explotació de menors, després de més de dues dècades de descens

Amb motiu del Dia contra el Treball Infantil, viatgem al Líban, on la Covid, la guerra sense fi a Síria i l’emergència que abrasa el país han abocat milers de nens refugiats a malviure per sous de misèria

El més llegit