Berlanga continua (molt) viu

«La raça degenera, lamenta Pepe Isbert en un moment gloriós d’‘El verdugo’ (1963) al recordar aquell condemnat al garrot que en l’últim instant, ja amb els ferros al coll, li va regalar un rellotge al qual es disposava a ajusticiar-lo i li va dir: «Perdoni que el molesti a aquestes hores». I minuts després, mentre defensa que aquest mètode d’execució és un model de benignitat si es compara amb la cadira elèctrica, el vell acosta la mà del seu futur gendre al llum del menjador perquè es faci una idea del mal que fa una descàrrega d’electricitat tan gran. «Un mal espanyol» No se sap si Franco va captar la sornegueria, però sí que al veure la pel·lícula va declarar el seu director «un mal espanyol». Ho va fer, és clar, guiat pel ressentiment i no per la raó. Al cap i a la fi, tan exemplar és l’espanyolitat del cine de Luis García Berlanga, tan paradigmàtica, que gairebé pot pot dir-se que allò espanyol és berlanguià. Tot i que ja no s’escriu en cursiva, berlanguià segueix sent un terme difícilment acotable, i així ho demostra la vaguetat amb què la RAE es va decidir finalment a definir-lo fa uns mesos. Berlanguiana és aquesta barreja de sàtira, tragicomèdia i absurd que dona forma a les escenes a dalt descrites, però també la classe de conductes grotesques, matusseres i vergonyants i alhora irresistiblement jovials que omplen les pel·lícules del geni valencià. Berlanguians són aquests plans seqüència en els quals grups de personatges –excèntrics, ingenus i de vegades idiotes, molt queixosos– parlen sense parar i alhora i sovint sense saber, i aquest humorisme costumista hereu de Quevedo i Valle-Inclán. Faller i petard –el que hem dit, valencià–, fetitxista i ‘voyeur’, vulgar i hortera, rabiosament anticlerical. Tot això és berlanguià i, sí, un resum bastant precís del que érem i el que som. Berlanga va retratar una Espanya addicta a la picaresca, envejosa i hipòcrita, il·lusa i perdedora i ètica i intel·lectualment fallida. I ho va fer sempre amb tendresa i bon humor –negre–, però torçant el gest cada vegada més a mesura que feia carrera. Si la mirada afable i pietosa impera en la seva obra més primerenca –títols com ‘Bienvenido, Mister Marshall’ (1953) i ‘Calabuch’ (1956)–, l’inici de la seva portentosa col·laboració amb el guionista Rafael Azcona li aguditza la mordacitat i la mala bava; d’això resulten les magistrals ‘Plácido’ (1961), crítica a una societat que presumeix de caritat cristiana malgrat mancar de tot sentit de la solidaritat i l’empatia, i la citada ‘El verdugo’, en la qual es pronuncia contra la pena de mort però també contra la burocràcia, l’arribisme, la corrupció institucional i el subdesenvolupament moral. I per saludar el final de la dictadura, i el de la censura, la parella va estrenar ‘La escopeta nacional’ (1978), retrat de la decadència moral de les classes dirigents del tardofranquisme –ministres, falangistes, industrials de províncies, aristòcrates– que deixava clara la seva intenció de deixar-se de subtileses per donar ple poder de decisió a les seves tendències esperpèntiques. El traç de la comèdia es va fer més gruixut, però la mirada a l’entorn va mantenir l’amargor i la desesperança. A ‘La vaquilla’ (1985) l’animal del títol funciona com a metàfora d’Espanya, cobejada i sacsejada tant per republicans com per franquistes durant la Guerra Civil i en última instància abandonada enmig de les trinxeres dels dos bàndols, a mercè dels voltors. I en l’últim pla del seu últim llargmetratge, París-Tombuctú (1999), Berlanga ens va mostrar un cartell publicitari de carretera en el qual apareixien un toro, una folklòrica, una bandera ‘rojigualda’ i un missatge escrit amb lletres blanques: «Tinc por. L» . Un país maleït Possiblement el que temés el gran Luis és que passés el que ha passat, que just 100 anys després del seu naixement i poc més de 10 després de la seva mort seguíssim sent el tipus de país que ell es va dedicar a retratar; un en el qual els alcaldes, els capellans i els coronels es colen per vacunar-se; els candidats obtenen rèdit electoral del seu catetisme; els caps d’Estat accepten comissions i evadeixen impostos; els polítics acaben a la presó o l’evadeixen injustament i, mentrestant, la gent només atén allò que li permet reforçar la seva opinió davant la del del costat. En tot cas, ell el va veure venir. «Espanya és un país maleït perquè la gent no té cap sentit cívic, de pertànyer a una col·lectivitat, per intentar el millor per a tothom», va dir una vegada. «I no és per deformació del franquisme i de tants anys de dictadura: això ho portem a les entranyes els espanyols».

Berlanga continua (molt) viu

El cineasta, que compliria 100 anys el pròxim 12 de juny, podria continuar retratant, a pesar seu, el mateix país de pícars infeliços i oportunistes que va bategar a les seves pel·lícules.

El més llegit