Rocío Jurado: la llegenda reviu a través de la seva filla i el seu flamejant llegat

Era l’1 de juny del 2006. Amador Mohedano Jurado, germà i mànager inseparable de Rocío Jurado, sortia a les portes de la residència del clan i anunciava el que milers de persones temien des que, un parell d’anys abans, li van detectar un càncer de pàncrees a la folklòrica: «Rocío Jurado ha mort». Després d’una capella ardent a Madrid, el seu cos va ser traslladat al seu poble natal, Chipiona, a Cadis. Fins a 20.000 persones van passar a veure-la: va ser el seu últim bany de masses, aquests que tant va estimar en vida. Des d’aleshores han passat 15 anys i el seu nom es resisteix a abandonar el focus mediàtic. Els platós no parlen de res més: el dur testimoni de Rocío Carrasco ha tornat el clan Mohedano al ‘prime time’ i, per extensió, també la cantant. Però, amb els diàlegs sobre la violència que monopolitza la conversa, aquesta efemèride és una oportunitat perfecta per recordar totes les capes d’una artista polièdrica que, amb la seva música, la seva presència i les seves intervencions polítiques va revolucionar el gènere, tant el de la copla com el femení. Omplia escenaris amb la seva veu i la seva presència, brillava en cada un dels seus concerts i va canviar les regles del joc. Va ser icònica, com tantes vegades l’han descrit. I, òbviament, una artista tan important no s’entén sense una nena prodigi al darrere. Els seus orígens són a Chipiona , al si d’una família que li va inculcar l’amor per la música de ben petita. No va trigar gaire a presumir de potencial. Guanyava tots els concursos de cant als quals es presentava, fins al punt que li van penjar el malnom de ‘la nena dels premis’. Tot aquest potencial era impossible de contenir, així que no va esperar a ser major d’edat per deixar-ho tot i perseguir el seu somni musical. Com ella mateixa explica, amb 16 anys ja havia pujat al ‘tablao’ El Duende, pioner en la copla madrilenya i regentat per la cantaora Pastora Imperio, que li va obrir les portes al gran públic i a les grans estrelles del moment, que la va pujar fins al més alt. No era ni tan sols adulta, però ja es movia com una estrella. El seu èxit jove no només va aconseguir impulsar la seva carrera, sinó també un gènere que semblava que tenia els dies comptats. «En plens anys 60, època en que molts veien la copla agonitzant, ella la va mantenir a l’aparador mediàtic amb una veu incommensurable. Això no treu que els anys 50 no donessin veus tan grans com les que més. Artistes colossals com Marifé de Triana o Gracia Montes que, no obstant, no van disfrutar de l’estrellat més transversal que després adquiririen Rocío Jurado i Isabel Pantoja», afirma Luis Troquel, periodista musical. Juntament amb la revolució de la copla, Jurado també va sacsejar la reduccionista concepció que tenia la societat espanyola del que havia de ser la folklòrica, l’artista i, sobretot, la dona. En ella convivia una innovadora dualitat: d’una banda, un costat més tradicional (en sentit estrictament musical, però també personal. No oblidem que va demanar la nul·litat matrimonial per tornar a casar-se, moderna però catòlica); de l’altra, un esperit rebel que va impregnar la seva figura de l’explícita sensualitat del ‘destape’. Era com si la dona decent de l’antic règim es deixés anar la melena sense pensar en el què diran». Luis Troquel El gran exemple d’aquest explícit al·legat a favor de la naturalització de la dona com a objecte desitjant és la cançó ‘Amores a solas’, els versos de la qual –«Mis manos que juegan / Mi cuerpo se entrega / Que forma más simple y antigua de amar»– s’han convertit en un himne atemporal sobre la masturbació femenina. O la cançó ‘Ese hombre’, que, com assegura Troquel, «es va avançar a Pimpinela en allò de reivindicar amb insultants adjectius el despit femení. En ple destape, això seu podria semblar ‘peccata minuta’, però en realitat trencava encara més. Era com si la dona decent de l’antic règim es deixés anar la melena sense pensar en el què diran». Aquesta nova dona folklòrica, sexual i apoderada traspassava els escenaris i les cançons. En cada entrevista deixava frases lapidàries, com el seu recordat «jo soc progai», que va provocar rialles al dir-ho, però que per a ella era una reivindicació social. O quan es va definir com a «feminista», és a dir, «no en contra de l’home, sinó a favor de la igualtat de la dona». «La novetat de Jurado és que va ser explícita respecte al feminisme, una cosa tremendament poc habitual», diu Lidia García, investigadora en Història de l’Art i divulgadora sobre copla i gènere. Aquesta sortida de l’armari demostra la gran consciència política amb què es comunicava: «Ella tenia autoconsciència sobre què deia i per què. Quan afirma que és feminista, per exemple, és perquè sap que cantant ‘hace tiempo que no siento nada cuando lo hago contigo’ està aconseguint un avenç femení», conclou. Tot amb intenció. «Poques, molt poques figures disfrutaven tant sobre un escenari –explica Troquel–, en això era ànima bessona de Raphael. Com en tantes altres coses. El que més els uneix és també el que durant molts anys els va separar: l’art de Manuel Alejandro. Concretament, una cançó seva. ‘Como yo te amo’ la va estrenar ella a Espanya i, abans que pogués promocionar-la internacionalment, Raphael la va fer seva a Amèrica». Tot i que més tard van tancar les ferides, va ser un gran cop per a Jurado, la projecció musical de la qual no se cenyia a Espanya i somiava amb els escenaris de tot el món. És amb Manuel Alejandro que neixen algunes de les seves cançons més populars i recordades en tot el món, com ‘Se nos rompió el amor’, que l’allunyaven de la tradició més folklòrica i li permetien innovar en un camp més pop i melòdic sense abandonar les seves arrels. Durant tota la seva carrera, paral·lelament, va abordar tres grans estils: la cançó melòdica, la copla i el flamenc. Com afirma Troquel, «entre les grans copleres probablement cap ha cultivat tant el ‘cante jondo’ i amb tanta propietat com ella. Va estrenar coples ja immortals i va recuperar infinitat d’èxits de la República i la postguerra. Però el que més èxit li va brindar va ser sens dubte la balada, amb imatge i so més pròxim al d’altres dames de la cançó del moment: italianes, franceses o llatinoamericanes». Una versatilitat que li va proporcionar tal projecció internacional que fins i tot la prestigiosa revista nord-americana ‘Billboard’ va plorar la seva mort. «No ha quedat només com una icona pop buida, se segueix valorant la seva potència artística» És gràcies a aquesta treballada carrera artística, afegeix Lidia García, que Jurado «no ha quedat només com una icona pop buida, com una imatge icònica plena de frases mítiques. Es continua valorant la seva potència artística més enllà de l’imaginari col·lectiu i mediàtic i el seu treball continua sent absolutament present». El personatge no ha matat l’artista. Les lletres explosives, la sensualitat de la seva veu i els missatges feministes van crear a una artista ígnia que, per conseqüent, requeria un armari igual d’icònic, tot i que, segons el puritanisme de l’època, eròtic era la millor paraula per descriure’l: com recorda la periodista Lorena G. Maldonado, els seus escots fins i tot van provocar que el 1974 la dona d’un ministre de Franco truqués a TVE queixant-se d’«aquesta vergonya». «Va portar de cap els beats del règim, que ja no sabien què posar-li a l’escot per tapar-lo: l’obligaven a posar-s’hi clavells o mantons». La seva roba va despertar la ira dels censors, però també va marcar un canvi d’època. La modernitat i progressisme dels que tant va fer gal·la la van portar a convertir-se en una de les primeres folklòriques en treure-li pes al vestit de cua i conciliar-lo amb una moda més internacional i de passarel·la. Com ella mateixa va explicar, «ja vestia de Balenciaga i de Chanel arribada feia poc a un ‘tablao’ de Madrid». Va solidificar, a passos de gegant, una tendència que ja existia: el flamenc es podia fer igual de bé en un vestit de nit que amb una llarga cua. Com correspon a una icona d’unes proporcions tan grans, la premsa volia saber-ho tot. I ella, que era «dura» i «intel·ligent», segons descripció de Lola Flores, sabia que havia de mantenir un control ferri perquè els taurons de la faràndula no la consumissin. Això sí, ella alimentava la premsa. Les seves portades eren mítiques, les seves entrevistes també i sempre sabia què dir. Al cap i a la fi, controlar el teu discurs no és sinònim de no donar-li als mitjans el que volen. Així es va mantenir fins a la seva mort, amb coses bones i dolentes (la seva separació o el divorci de la seva filla Rociíto amb Antonio David, actual malvat televisiu). Però la mort de Jurado va obrir «la caixa de pandora», com ho defineix la periodista Maite Nieto. «Si [al clan Mohedano] hi havia diferències, no es va saber fins a la mort de Rocío Jurado, el 2006». Des d’aleshores, «les seves batalles legals han continuat sent notícia durant aquests gairebé 20 anys». Una pregunta que es van fer reiteradament els seus defensors va ser: ¿per què hi havia tantes ganes de conèixer i airejar les seves misèries? Quan va desaparèixer la figura de Jurado, que ho unia tot, qualsevol mínim detall que pogués ser sucós sortia en article. «Sempre s’ha dit que hi havia certa tírria en vista del seu poder. Crec que tenim moltes ganes de fer caure els ídols. D’enaltir-los i després tombar-los. Amb Jurado segurament va passar el mateix», afirma Lidia García. Fins i tot quan va anunciar el seu càncer, el 2004, ja es va intuir la reacció mediàtica en vista d’aquest moment de fragilitat: la recerca d’imatges d’una Jurado desmillorada, acompanyada per aquesta constant inquietud per preguntar-li per la seva evolució, que responia més al morbo que a la preocupació genuïna. Fins i tot malalta, va haver de plantar-se davant els mitjans i donar un missatge de vida. Segons Rociíto, «va fer un exercici de fortalesa tot i que per dins s’estigués morint, en certa manera això li podia donar esperança a molta gent que la veiés. Em vaig sentir molt orgullosa d’ella ja no com a mare, que sempre ho he estat, sinó com a persona». No cal dir que, 15 anys després de la seva mort, el seu nom continua igual de viu. L’èxit televisiu que ha suposat ‘Rocío, contar la verdad para seguir viva’, la docusèrie sobre la violència que va patir Carrasco, ho demostra. Aquest exercici d’obertura emocional recorda molt a la seva mare, a comunicar el seu dolor per, com va recordar la ministra Irene Montero, tenir aquesta important conversa en antena i recordar a les dones que no estan soles. «Rocío Jurado n’estaria orgullosa», «ara descansa en pau», comentaven alguns tuitaires seguint l’última entrega de la docusèrie, dimecres passat. I, amb les coses bones, també arriben les dolentes. Al testimoni de Rocío Carrasco se sumen les aparicions de la família a ‘realities’, com Rocío Flores, filla de Carrasco, a ‘Supervivientes’. O les constants declaracions d’Antonio David a la premsa desacreditant el testimoni de la seva exdona. Sembla que, com deia Maite Nieto, la caixa de pandora del clan Mohedano continuarà oberta.

Rocío Jurado: la llegenda reviu a través de la seva filla i el seu flamejant llegat

L’1 de juny es compleixen 15 anys de la mort de l’artista de Chipiona

L’exercici d’obertura emocional de la seva filla Rocío ha tornat a invocar l’esperit d’aquesta estrella huracanada, icona de moda, feminista practicant, «progai» i carn de premsa rosa (a desgrat seu)

El més llegit