Marc Giró: «La meva missió en la vida és entretenir la tropa»

Marc Giró (Barcelona, 1974) fa més de vint anys que posa pebre, lucidesa i desimboltura en multitud de programes de ràdio i televisió –actualment presenta ‘Vostè primer’ a RAC-1 i participa a ‘Està passant’ de TV-3–, però les seves recents aparicions en els debats que acompanyen el documental que emet Tele 5 sobre Rocío Carrasco han elevat la seva estatura mediàtica. Res que causi vertigen a un declarat ‘working class’ de la indústria de l’entreteniment que tant rega de sentit comú les tertúlies sobre els maltractaments masclistes que analitza amb sarcasme la casta dels pijos, com acaba de fer al seu últim llibre, publicat en català per Univers. De sobte, tothom parla de Marc Giró. ¿L’inquieta? Soc massa gran perquè això em trastorni. Fa molts anys que soc en aquest ofici i sé que els pics d’atenció conviuen amb moments en què et menges els mocs. D’altra banda, tampoc n’estic gaire pendent. Els avantatges de no tenir xarxes socials. ¿Per què no en té? Un ha de ser conscient de les seves limitacions: tinc un dèficit d’atenció que m’impedeix fer dues coses alhora. A més, tampoc tinc temps. Quan algú em diu que ha vist tres temporades d’una sèrie en un cap de setmana, em pregunto com ho fa. Tot i que parli ràpid i sembli que tendeixo a la histèria, en realitat soc molt lent. Si a sobre he d’estar pendent de l’‘online’, el gos se’m pixa a casa. A més, m’enrotllo com una persiana, les xarxes van contra el meu verb. Jo necessito hores per caure graciós. Li deuen haver explicat tot el que es perd per no ser a les xarxes. Ho tinc assumit. A la serra de Toledo hi ha pobles preciosos que també em perdré per no visitar-los. Em passa una cosa: quan veig una pel·lícula de l’edat mitjana i de sobte surt un drac parlant, desconnecto. No m’interessa la fantasia ni el més enllà, i per mi Twitter és una realitat paral·lela, com la religió, els llimbs, la ciència-ficció o el futbol, que tampoc m’interessa. Prefereixo un altre tipus de realitat. Hi ha gent de fora de Catalunya que no el té fitxat i es pregunta qui és vostè. ¿Què li expliquem? Soc un producte molt d’aquesta època. Avui no et pots dedicar a una sola tasca. Sobretot, si treballes als mitjans, que són un circ amb diverses pistes i has de ser a totes si vols sobreviure. Per això faig ràdio, publico llibres, vaig a la tele... El meu avantatge és que soc molt presentable, quedo bé en qualsevol lloc i tinc recursos per tirar per endavant en molts ambients. No ser expert en res pot acabar sent un gran avantatge. ¿Quan ho va descobrir? Vaig descobrir la meva capacitat de comediant fa molts anys a Baqueira Beret. Una mala caiguda em va enviar al refugi mentre els meus col·legues esquiaven, però per allà hi havia un destacament de l’escola militar de muntanya. Tios de dos metres, tots barbuts, i jo al mig, rosset, finet, marieta total. Aquella colla de mascles alfa va acabar passant les tardes al meu voltant per sentir el que explicava. Allà vaig saber que la meva missió en la vida és entretenir la tropa. ¿Com era de nen? Quan vaig arribar al planeta Terra, vaig al·lucinar. Vaig néixer el 74 i ser gai en aquells anys era com ser Robinson Crusoe: estaves només envoltat d’eines que no et servien per a res. Així que vaig haver de muntar-me la meva pròpia ferreteria i fabricar-me-les. Em vaig fer titellaire perquè la gent m’estimés. ¿En aquest pla hi figurava la tele? A la tele hi vaig arribar per casualitat. No soc de família rica, així que la meva única obsessió a l’acabar Història de l’Art era guanyar diners. No per forrar-me, sinó per viure. A través d’una amiga, vaig enviar un currículum a Jordi González, que em va agafar per col·laborar en ‘Les 1000 i una’, i a partir d’allà em van anar trucant. Però també em vaig oferir per treballar de botiguer. Avui podria estar venent plàtans en una fruiteria tan tranquil, però com que era mono i parlava seguit, allò de la tele va funcionar. ¿Com es va produir el seu enamorament sobtat amb la moda? Igual que allò de la tele: vaig enviar milers de currículums i em van contestar de la revista ‘Marie Claire’. Em van preguntar si m’interessava la moda i els vaig dir que moltíssim. Era mentida. Si m’haguessin trucat d’un diari d’esports, hauria dit que el futbol em tornava boig. Jo sabia que el que volia fer era entretenir la tropa, i això ho pots fer en una revista de moda o rere el taulell d’una merceria. Acostuma a presumir de consciència de classe. ¿Per què ho fa? Perquè ens han enganyat. Un bon dia ens van dir que tots érem classe mitjana i es va deixar de parlar de la classe obrera i treballadora. Com que podíem viatjar a Londres estrets en avions de Vueling, ens vam creure Jaqueline Onassis. De sobte, tots érem ‘influencers’, ‘instagramers’, ‘runners’... No, carinyo, tu continues sent classe obrera i treballadora. Si vols, et prens un suc de cogombre per estar sa, però això no et treu d’anar a pencar demà. ¿Per què li interessen els ‘pijos’? Deixant a part els anacoretes i els monjos de clausura, els ‘pijos’ són els que millor saben viure. Disfruten del plaer, les seves vides són un permanent estiu i tenen millor gust que cap classe social. No per res, sinó perquè tenen temps i diners per cultivar-lo. Em sembla interessant observar els privilegiats del nostre temps. ‘Pijo’ és una etiqueta dels anys 80. ¿El seu perfil ha canviat? Són els mateixos, però cada vegada estan més allunyats de l’esfera pública. Passa igual amb la riquesa: cada vegada n’hi ha més a menys mans. A Catalunya hi va haver un ‘pijo’ modernista que invertia l’herència a muntar el passeig de Gràcia o a fundar un diari. Al ‘pijo’ d’ara només li interessa el bé comú per robar. Li parles de pagar impostos i posa el crit al cel. Tampoc coneix la moralitat política, sempre està a favor del vent que bufi, sigui la monarquia, el socialisme o l’independentisme. Ha viscut molts anys a Madrid. ¿Com explica les notícies que arriben de ‘la Vila i Cort’? Això del madrilenyisme és una fal·làcia. He viscut 25 anys a Madrid, hi continuo empadronat i mai m’he creuat amb un madrileny autòcton. Madrid és mestissa i cosmopolita, no una ciutat de xulos, toros i canyes. Em pregunto què va ser de l’Espanya que barrejava Las Costus amb Lola Flores, la infanta Elena, Cobi, el toro d’Osborne, Almodóvar i Pitita Ridruejo. ¿On se’n va anar? ¿En té alguna teoria? Aquí hi ha hagut abandonament de responsabilitats i gent que s’ha aprofitat de l’esforç que va fer aquest país per entendre’s en la Transició. Estic a favor del dret d’autodeterminació, em sembla una vergonya això dels presos polítics i entenc que hi hagi qui vol la independència. D’acord, es pot parlar de tot. ¿Però què en va ser d’aquella Espanya de ‘La bola de cristal’ i ‘La edad de oro’? La dreta va desprestigiar la cultura i la classe política en general es va oblidar d’una de les seves obligacions, que és mantenir l’alegria. Abans tampoc es parlava de violència de gènere, ara sí, però hi ha els qui afirmen que programes com el de Rocío Carrasco banalitzen aquest problema. ¿Què respon? Que no es confonguin. Admeto que a Tele 5 de vegades hi ha molt soroll i que podríem fer-ho millor, però aquí l’important és el testimoni d’una dona que ha patit anys de violència masclista física, psicològica, vicaria, judicial i mediàtica. Les dones maltractades ho han agafat al vol. Sembla que d’altres no.

Marc Giró: «La meva missió en la vida és entretenir la tropa»

El loquaç comentarista televisiu ha vist disparada la seva fama arran de la seva participació en les tertúlies sobre el documental de Rocío Carrasco

El més llegit