Ana Belén en fa 70: les cinc edats del mite

El número 70 no sembla espantar Ana Belén, que el llueix així de gran a la portada del seu nou àlbum, un quàdruple compacte antològic, compendi de fites d’ahir i abans-d’ahir com ‘Desde mi libertad’, España, camisa blanca de mi esperanza o ‘Contamíname’. Aquestes cançons, que han dominat l’imaginari de la música popular durant diverses dècades, portadores de missatges associats al progressisme, a través de la lluita feminista o el mestissatge. Són 70 anys de vida i 60 de diàleg amb el públic, si comptem com a punt de partida la seva tendra intervenció al programa ‘Vale todo’, de Ràdio Espanya, el 1961, quan Bobby Deglané la va introduir amb aquella presentació sorpresa (i classista): «Mirin-la, filla d’una portera i sembla que la seva mare fos la duquessa d’Alba». Presagi de l’artista que seria, destra del saber estar, professional pulcra, procliu a un distanciament que ha sigut virtut o defecte en funció de la mirada. Celebritat capaç de mantenir a ratlla la seva vida privada, Ana Belén ha establert una manera pròpia de ser al món de l’espectacle, com il·lustren aquests cinc moments de la seva trajectòria. La nena de ‘Zampo y yo’ La seva primera pel·lícula, ‘Zampo y yo’ (1965), va ser una punxada comercial, però amb el temps va entendre que això potser la va beneficiar, ja que la va apartar del perillós carril dels nens prodigi (Joselito, Marisol), ric en traumes i foguera de carreres incipients. A la cinta de Luis Lucia, la nena María del Pilar Cuesta, que tenia 13 anys quan es va rodar, va ser l’òrfena de família que es feia amiga del senyor pallasso encarnat per Fernando Rey. El seu personatge s’havia de dir María José, però va acabar imposant-se el nom d’Ana Belén, destinat a acompanyar-la en tota la seva carrera. Però de ‘Zampo y yo’ en va treure un contacte valuós, Miguel Narros, ambientador i figurinista, que la va encaminar a la seva escola d’interpretació i al món del teatre, on va debutar amb un clàssic del Segle d’Or, ‘Numancia’, de Cervantes. A la gran pantalla no hi va tornar fins uns anys després, ja gairebé en la vintena, amb ‘Españolas en París’ (1971), el seu salt al cine adult i amb temàtica social, amb Laura Valenzuela, Máximo Valverde i José Sacristán. Poc després va arribar ‘Morbo’ (1972), en el rodatge de la qual va conèixer Víctor Manuel. Per davant s’estendria una filmografia amb una quarantena de títols. El somriure del PCE Tot i que creu que la seva militància al Partit Comunista d’Espanya (PCE) pot ser que la distanciés d’una part del públic, continua mostrant-se orgullosa d’aquell compromís, que va fer compatible amb glamur, tot i que en certs ambients polititzats el puny alçat no casés amb la minifaldilla. Però Ana Belén, que es va afiliar al partit el 1974, després d’una estada a París on va conèixer els ambients de l’exili (el periodista Ramón Chao, pare de Manu, o Antonio Pérez, editor de Ruedo Ibérico), tenia la vista més posada en l’eurocomunisme del PCI que en el politburó soviètic. Identificada amb el sector renovador del partit (figures com Cristina Almeida) es va donar de baixa després de la debacle electoral del 1982, quan Felipe González va aglutinar el gruix del vot d’esquerres. Però, encara el 2004, va cantar a la Festa del PCE, a la Casa de Campo. Quatre anys després es va sumar a la , la campanya de la cella,Plataforma de Recolzament a Zapatero amb col·legues com Serrat, Sabina, Concha Velasco i Miguel Bosé. Temps després declararia que, si bé creia que havia fet el correcte en aquell moment, no ho tornaria a fer, insinuant cert refredament polític. Vedet de revista L’artista va tornar a ser Mari Pili en el seu personatge de ‘La corte de Faraón’ (1984), la comèdia musical de José Luis García Sánchez que explicava les aventures amb la censura d’una companyia de revista a l’Espanya dels anys 40. Passarel·la per a l’exhibició d’una Ana Belén vestida amb succintes peces d’inspiració egípcia, en un temps en què solia coronar els rànquings dels mitjans (pràctica avui una mica ‘demodée’) de les ‘dones més desitjades d’Espanya’. Seus van ser, uns anys abans, els primers pits despullats del cine espanyol, a ‘El amor del capitán Brando’ (1974). De la fascinació generacional que va arribar a causar en dona compte Miguel Ángel Villena a la biografia ‘Desde mi libertad’ (2003), quan revela que Carmen Alborch, després de prendre possessió com a ministra de Cultura (1993), va rebre un curiós encàrrec del seu company de gabinet Alfredo Pérez Rubalcaba: volia «tant sí com no sopar amb Ana Belén» i «conèixer-la en la curta distància», tot i que fos compartint la situació amb altres comensals. Així va ser, i tots dos es van citar en un restaurant madrileny, amb Víctor Manuel i la mateixa Alborch. La banda dels quatre El seu primer àlbum va ser ‘Tierra’ (1973), però va haver d’esperar al cinquè, ‘Ana’ (1979), la seva estrena amb la multinacional (CBS, avui Sony Music), per tenir els seus primers èxits comercials: ‘Agapimú’ (tema que va gravar originalment Mia Martini i que en el confinament de l’any passat va ressorgir de la mà del duo burleta Ojete Calor) i la determinada ‘Desde mi libertad’. Els ‘hits’ la van acompanyar intensament als 80, a través d’àlbums com ‘Ana en Río’ (amb el frenesí sambista de ‘Balancê’), ‘Géminis’ (‘Solo le pido a Dios’, de l’argentí León Gieco) i ‘A la sombra de un león’ (tema titular de Sabina). Però, tot i que Ana Belén es va erigir en estrella per compte propi, mai va reunir tant públic com quan, el 1996, va procedir a aliar-se amb Víctor Manuel, Serrat i Miguel Ríos a la gira ‘El gusto es nuestro’, en què va aconseguir rècords de recaptació (1.200 milions de pessetes; 7,2 milions d’euros) i van deixar un rastre de nits acalorades, com les tres a la plaça de toros Monumental de Barcelona. Ajuntar repertoris era una aposta segura, i ella se’n va sortir amb fites alienes com ‘Hoy puede ser un gran día’, ‘Quiero abrazarte tanto’ o l’‘Himno a la alegría’. La gira va saltar a Mèxic, Veneçuela i l’Argentina, i va donar peu a un itinerari de ‘revival’ vint anys després. Com María Dolores Pradera A punt per a aquest 70è aniversari, Ana Belén no contempla retirades de cap classe. Al cine, la pròxima pel·lícula serà ‘La piedad’, cinta d’Eduardo Casanova que ella protagonitza i els terminis de realització de la qual s’han vist torpedinats per la pandèmia. En la música, el seu últim àlbum amb material inèdit és ‘Vida’ (2019), aposta per autors de generacions posteriors, com Andrés Suárez, Rozalén o Dani Martín. I ara llança aquesta antologia, ‘70’, en la qual condensa èxits de gairebé cinc dècades, incloent-hi cites amb col·legues com Djavan o els desapareguts Chavela Vargas i Carlos Berlanga. Degoten les efemèrides i els reconeixements, com el Goya d’Honor dispensat el 2017, que va rebre amb un discurs en què es va preguntar per què no hi havia més presència femenina a les produccions espanyoles. «Si no fessin falta dones per als personatges de dones, no hi seríem ni les que hi som», va deixar anar a l’Acadèmia de Cine. La vida segueix, i l’espectacle, i Ana Belén afirma que el seu exemple a seguir és María Dolores Pradera, que es va mantenir activa als escenaris fins gairebé els 90, i sempre amb elegància i bon humor.

Ana Belén en fa 70: les cinc edats del mite

La cantant i actriu madrilenya celebra el 70è aniversari el 27 de maig elevada a símbol d’una era de la música popular espanyola i de l’imaginari progressista

Recorrem cinc estacions de la seva trajectòria, des de la debutant Mari Pili fins als fastos del seu Goya d’Honor

El més llegit