Lina Bo Bardi: l’arquitecta a qui van segar l’herba

Solia treballar de nit, a la cara sud de la Casa de Vidre –la seva llar a São Paulo, la seva primera obra a Amèrica–, davant la qual es desplegava en cinemascop l’exuberància del bosc tropical de Morumbi. Era viure dalt de tot dels arbres. I l’avançament d’una idea central de la seva arquitectura: «Seguir la lògica de la natura a través de mitjans senzills per interferir el menys possible en el seu lliure desenvolupament». Perquè Lina Bo Bardi (Roma, 1914 ), que va arribar al Brasil el 1946 sent moderna, va concloure que «la naturalesa és el lloc comú de la humanitat». Volia resoldre necessitats sense violentar, agafant el que tenia a prop. El seu fer era modest, col·lectiu i popular. I això, que sona radicalment contemporani –ho practiquen els francesos Anne Lacaton i Jean-Philippe Vassal, els últims premis Pritzker–, passava en els anys 50 del segle XX, i ho defensava ardorosament l’única dona en un ‘star-system’ entestat en el ‘mansplaining’, una lectora d’Antonio Gramsci, una ‘estrangera’ en un entorn social llavors provincià. La vida impossible Trenta anys després que les seves cendres fossin dipositades a la Casa de Vidre, la Biennal de Venècia li va atorgar aquest dissabte el Lleó d’Or. «Lentament, l’arquitectura poderosa i radical de Lina va marcant el camí», aplaudeix Benedetta Tagliabue, fan incondicional, que la defineix com «una artista que va saber ballar segons els ritmes que escoltava». Però en vida «li van fer la vida impossible», explica Mara Sánchez Llorens, professora de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Madrid (ETSAM) i comissària de l’exposició ‘Lina Bo Bardi: tupí or not tupí’ que va allotjar la Fundació March el 2018. «Va voler fer una escola de disseny industrial i no se’n va sortir; va mirar d’aconseguir la càtedra de Teoria de l’Arquitectura i no la van deixar; mai va guanyar un concurs, i quan podien, intentaven fer desaparèixer les seves obres –enumera Josep Maria Montaner, catedràtic de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, que porta 10 anys preparant un documental sobre ella–. Sempre li van segar l’herba». Entre dues guerres ¿Qui era Achillina –Lina– Bo? Una romana que va néixer l’any de l’esclat de la Gran Guerra, que va tenir una relació problemàtica amb la seva mare –una dona que va créixer a la presó, on la seva progenitora va complir condemna per intentar assassinar el seu marit; i que es va alinear amb el seu pare, un enginyer aficionat a la pintura, amic de Giorgio de Chirico. «Mai vaig voler ser jove –va deixar escrit Lina–. El que volia era tenir història; amb 25 anys volia escriure memòries, però em faltava el material». I el material va arribar. El feixisme ho enverinava tot. I es va fer arquitecta i comunista i es va apuntar a la Resistència. Alhora –i aquí ve un misteri–, va ser amant de Marcello Piacentini, un arquitecte de capçalera de Mussolini, 34 anys més gran que ella. Es va veure asfixiada i es va mudar a Milà, on va començar a treballar per al dissenyador industrial Gio Ponti, director de la revista ‘Domus’. «Sota les bombes que enderrocaven sense pietat l’obra i el treball de l’home –escriu Lina–, vaig comprendre que la casa ha de ser per a la vida de l’home, ha de consolar, i no mostrar, en una exhibició teatral, les inútils vanitats de l’esperit humà». I un dia Ponti la va enviar a entrevistar Pietro Maria Bardi, totèmic periodista, crític i marxant que –una altra vegada– tenia tractes amb ‘Il Duce’. Es van convertir en amants. I penjat el dictador de cap per avall, la jove d’esquerres desencisada amb l’arribada de la democràcia cristiana –«els vells fantasmes reapareixen, els vells noms tornen»– i l’intel·lectual mussolinià, 14 anys més gran, amb urgència de posar terra pel mig, es van plantejar la fuga. Bardi va abandonar la seva dona i les seves dues filles, i ella no va titubejar a pujar al barco rumb al Brasil. ¿Una aventura condemnada al fracàs? «Lina es definia ‘antifeminista’ –en el sentit que posava en qüestió que el cànon masculí fos el desitjable–, antimilitarista i estalinista», diu Sánchez Llorens. «Li interessava el treball col·laboratiu; mentre que a ell, que va renunciar als seus vincles amb el feixisme, el movia el bé comú». La dimensió cívica va ser l’adhesiu (i també que cadascú feia el que volia). «Va aconseguir viure bé amb el seu marit al costat –es congratula Tagliabue, viuda d’Enric Miralles–. I això és molt dir per a una arquitecta». Al Brasil no hi havia ruïnes ni mort, la vida esclatava. Va prendre posició en aquesta escala, despullant-se, a poc a poc, dels imperatius moderns –Mies van der Rohe era al seu altar–, per posar-se del costat de la gent. «La seva arquitectura és molt poderosa, però mai et sents desprotegida», explica Sánchez Llorens, que entre tota la seva obra tria el Museu d’Art de São Paulo (MASP), plantejat amb la intenció de «destrossar l’aura que envolta els museus». Montaner, per la seva banda, es queda amb el SESC Pompéia, la transformació d’una fàbrica de barrils en un centre social de barri obrer, amb la participació dels treballadors i les seves famílies. «¡Una lliçó de rehabilitació! –resumeix l’arquitecte–. Lina no volia fer una obra icònica, sinó, aprofitant la memòria industrial, fer feliç la gent». Negra i indígena El permanent menysteniment de l’Acadèmia –i pel que sembla una baralla amb el seu marit–, la va portar a Salvador de Bahia, on va muntar una exposició de cultura negra, nordestina i indígena, i va començar a fer una arquitectura autoconstruïble, amb materials locals, més orgànica. Una idea que va reforçar després de la visita a Barcelona, el 1957, per estudiar de prop l’obra de Gaudí. Aquest gir, segons Montaner, «es nota a l’Església Espírito Santo do Cerrado, a Uberlàndia, construïda sense diners i amb la participació de nens, dones i homes». Des de Bahia, també ‘va explicar’ als brasilers què era el Brasil, quan només comptaven Río i São Paulo (el que era ‘blanc’). «Lina deia que ho havia après tot de Gramsci, que deia que el paper de l’artista era rescatar l’autèntica cultura popular», explica Montaner. Caràcter endimoniat No era una dona fàcil, Lina. Incomodava. Expliquen els seus deixebles que «tenia un temperament fortíssim», que era «molt irònica», «una polemitzadora de vegades ferotge», «una amant de portar la contrària», però també era «autèntica, antidiva, molt pròxima a la gent». Només va abaixar el perfil durant la dictadura de Castelo Branco, però llavors es va dedicar a activar la música local que va crear la bossa nova –Caetano Veloso l’assenyala com «una força civilitzadora, la musa del tropicalisme»–; va muntar festivals, va agitar l’activitat teatral. «Participava en les transformacions de tot el que l’envoltava», diu Mara Sánchez Llorens. I no obstant, va resultar irritant. Fins al final. En el seu últim treball, la nova Prefectura de São Paulo, situada en un parc i per a la qual va projectar un jardí gegant vertical, es va muntar un bon embolic. Lina havia somiat una inauguració plena de llums de colors. Però en la prova d’il·luminació, era tal la quantitat de watts, que la ciutat va creure que es tractava d’un incendi i durant uns minuts va entrar en pànic. ¡On anava aquesta dona! Això s’ha acabat, Achillina. Després de 30 anys de devastar el clima, delmar els recursos, engrandir les desigualtats i menysprear els desposseïts, ha arribat el moment de donar-te la raó.

Lina Bo Bardi: l’arquitecta a qui van segar l’herba

La italobrasilera es va anticipar al concepte de sostenibilitat, va ser menystinguda en la seva època i ara rep el Lleó d’Or a títol pòstum

El més llegit