¿Qui mata els ecologistes? Els assassinats d’indigenistes i ambientalistes creixen a l’Amèrica Llatina i l’Amazones, un botí de recursos naturals

El cel sobre la terra indígena Araribóia, situada a l’estat amazònic brasiler de Maranhão, en aquella nit del setembre del 2019, tan llòbrec que semblava fondre’s amb l’omnipresent foscor de la selva. Era mitjanit i s’acostava el moment de la caça per a centenars d’espècies en aquesta reserva de 413.000 hectàrees, una àrea una mica menor que la província de Pontevedra i un dels últims romanents de boscatge de l’extrem nord-oriental de l’Amazònia brasilera. Els jaguars anaven darrere de pècaris, armadillos i tapirs; les cobres, contra rosegadors. Núvols de mosquits brunzien per tot arreu. A la frondosa vegetació s’amagaven els awà, una de les comunitats amazòniques que viu en aïllament voluntari i se sustenta exclusivament del que la selva ofereix. L’organització no governamental Survival Internacional la va qualificar «la tribu més amenaçada de la Terra». El cicle de la vida seguia el seu curs natural, aliè a l’operació d’alt risc que Laércio Sousa Silva estava a punt de portar a terme amb cinc indígenes guajajara més. El Laércio, brasiler de 35 anys, mitja melena atzabeja i ulls tristos, forma part d’un grup compost per 134 indígenes que s’autoanomena «Guardians del Bosc» i que expulsen de la reserva invasors, sobretot, taladors il·legals i caçadors furtius. Tirotejos habituals Vestits amb roba militar i amb la cara pintada, el Laércio i els seus col·legues portaven algunes armes com a autodefensa i feien la vigilància a bord de vehicles 4x4. De sobte, van sentir el rugit dels motors dels pesants camions que transporten fusta: els taladors furtius eren allà. Determinats a expulsar-los d’una terra que és d’ús exclusiu dels 6.000 indígenes que l’habiten, però que el 2019 va patir un augment del 113 % de la desforestació, els guardians els van seguir. Hi va haver un tiroteig que no va causar víctimes, i els fustaires, sorpresos pels guajajara, van fugir a peu per la selva i es van refugiar en la foscor. Van haver de deixar enrere els vehicles carregats amb quantitats ingents de troncs de fusta il·legal. Els guardians van decidir cremar-ho tot. Una acció punitiva plena de perills i no del tot legal, però que els guajajara, cansats de veure com les seves terres són objecte de pillatge, no estaven –ni estan– disposats a cessar. Abandonament i impunitat «La pròxima vegada que vinguem aquí també ens els emportarem lligats de mans [els taladors], perquè ja no aguantem més el que fan aquí, a la nostra terra», va dir el Laércio aquella nit. Aquesta assertivitat s’explica pel sentiment d’abandonament i impunitat que senten moltes comunitats indígenes a bona part de l’Amazònia brasilera. Anys enrere, EL PERIÓDICO havia acompanyat un altre grup de guardians guajajara en una altra reserva de Maranhão que també pateix amb la tala. Juntament amb una quinzena d’indígenes portant arcs, escopetes i matxets, vam recórrer àrees arrasades de selva i rius envaïts per pescadors il·legals. «L’Estat brasiler feia cas omís en la fiscalització de les nostres àrees, i per això vam muntar el grup de guardians. Volem que aquesta terra sobrevisqui i sigui per a les futures generacions», diu a aquest diari Olimpio Guajajara, coordinador dels 134 guardians que patrullen l’Araribóia i home amenaçat de mort. Guardians del bosc, en unes hectàrees cremades per invasors. / HERIBERTO ARAÚJO El novembre del 2019, dos mesos després d’aquella operació que va acabar amb la crema dels camions, el Laércio tornaria a la reserva. Aquesta vegada anava acompanyat de Paulo Paulino Guajajara, un altre indígena que participava des de feia anys en les tasques de vigilància amb el seu pare, el José María. Més jove i corpulent que el Laércio, el Paulino, de 26 anys i pare d’un nen d’1 any, no tenia por. El seu sobrenom era Lobo Malo. Emboscada letal «La seva mare li deia que no hi anés, però el Paulo responia que la reserva havia de ser protegida», afirma el José María, en entrevista telefònica des d’un poblet a l’Araribóia. Aquell 1 de novembre del 2019, el Paulo i el Laércio no estaven patrullant, sinó de caça (la carn del pècari és cobejada a la regió). No obstant, no trigarien a adonar-se de la presència d’invasors a l’Araribóia. Van trobar quatre motocicletes aparcades al costat d’un camí i, creient que eren de taladors, el Laércio i el Paulino els van tallar els cables dels frens i de la transmissió. També van ficar sorra al motor de tres de les quatre motos. Van decidir emportar-se la quarta com a prova que hi havia invasors en aquesta reserva protegida per la legislació federal, cosa que podria ajudar a mobilitzar la policia. Poques hores més tard, els propietaris de les motos van emergir de la selva. Eren quatre homes –tres menors de 25 anys i un altre de 37– i havien infringit la llei al penetrar sense permís en terra indígena. També anaven de caça i estaven armats amb escopetes, segons el sumari del cas, de més de 600 pàgines i a què ha tingut accés EL PERIÓDICO. Furiosos pels danys als vehicles, van decidir seguir el rastre de les rodes de la motocicleta que s’havien emportat empenyent el Paulino i el Laércio. A mitja tarda, van localitzar els dos guardians, que descansaven al costat d’un dipòsit d’aigua, i els van fer una emboscada. Esquarterats com a trofeu de guerra Pocs minuts després d’una intensa salva de trets, el Paulino jeia mort com a conseqüència de ferides al cor causades per diverses bales. El Laércio també va ser tirotejat al braç. «Van intentar matar-lo, però no ho van aconseguir», diu a aquest diari Alfredo Carlos Gonzaga Falcão, un dels fiscals que porta el cas. L’enfrontament va deixar un segon mort: Márcio Gleik Moreira Pereira, un dels invasors, que va caure per foc amic. El Laércio caminaria durant hores per donar la veu d’alarma al pare del Paulino, que va mobilitzar la policia per anar a recuperar el cos del seu fill, ja que temia que, com havia passat en altres casos, els amos de serradores que envolten la reserva l’agafessin, l’esquarteressin i el tractessin com un trofeu de guerra. L’assassinat de Paulo Paulino Guajajara, considerat pels guajajara com una ‘vendetta’ per les seves accions de protecció de la selva, no va trigar a ocupar les primeres pàgines de la premsa brasilera i de bona part dels mitjans internacionals. Les organitzacions indigenistes i ecologistes van denunciar l’enèsim homicidi d’un defensor del medi ambient a la regió. Des de l’any 2000, 47 indígenes guajajara han sigut assassinats a l’estat de Maranhão, 18 dels quals, dins de l’Araribóia. Amenaces constants Amenaces constants«El Paulino havia rebut amenaces constants, sobretot quan ell i altres guardians decomissaven els camions dels taladors», afirma a EL PERIÓDICO Gilderlan Rodrigues, coordinador del Consell Indigenista Missioner (CIMI), un dels grups que dona recolzament als guajajara i que havia sol·licitat la seva protecció a les autoritats. «La presència d’assassins a sou és molt forta a prop de la reserva», afirma. «Els fustaires havien dit que donarien 100.000 reals [uns 20.000 euros al canvi] per cada líder dels guardians que fos assassinat», diu el José María, que clama justícia. «O la justícia resol l’assassinat del meu fill, o ho faré jo». De moment, ningú ha sigut arrestat. Els dos invasors identificats per la policia com els assassins han sigut imputats, però van al·legar que van actuar en legítima defensa i van negar vincles amb el sector de la tala il·legal. L’any que ve s’hauria de celebrar el judici, segons la fiscalia, que no té cap dubte que el crim es va produir en el context de les continuades invasions a la reserva per extreure’n recursos. Els assassinats de líders indígenes i activistes mediambientals estan augmentant a bona part del món, i les principals causes són la pressió per extreure recursos petrolers, miners, i fustaires d’àrees protegides. L’expansió de la indústria agrícola, sobretot, la soja, i la producció extensiva de bestiar, també en són factors importants. Des del 2014, el Brasil, Colòmbia i les Filipines han ocupat les llistes de països on més activistes moren cada any, un recompte que porta a terme l’organització britànica Global Witness. El Perú, l’Índia, i Mèxic també estan en posicions destacades. El 2019, últim any del qual hi ha dades, van ser en total 212 les persones assassinades –gairebé el doble que cinc anys abans– com a conseqüència del seu afany per protegir la terra i la natura. Una va ser Paulo Paulino Guajajara. Europa és el lloc menys letal del planeta, però, amb homicidis registrats a Romania, Ucraïna, Irlanda i Espanya, el continent no està totalment lliure d’aquesta violència. El 2017, dos agents rurals catalans van ser assassinats a sang freda en un vedat de caça d’Aspa (Lleida) per un caçador condemnat a 45 anys de presó. A Extremadura, agents ambientals han denunciat recentment que fa anys que pateixen amenaces i fins i tot atacs contra els vehicles per la tasca que exerceixen protegint boscos. Amazones: protecció i destrucció Amazones: protecció i destruccióA l’Amazònia, la selva tropical més gran del planeta i un dels embornals terrestres més grans de CO2, la situació d’inseguretat és molt més elevada. La regió, amb una mida equivalent a Europa occidental, és estratègica per frenar el canvi climàtic, però actualment es troba en un encreuament de camins, a l’epicentre d’una batalla entre protecció i destrucció. Amb l’arribada de Jair Bolsonaro, potser el president més antiindígena i oposat a la preservació del medi ambient des de la dictadura militar (1964-1985), el país ha vist créixer els problemes. L’any passat la desforestació amazònica es va disparar i va arribar al seu màxim nivell en més d’una dècada. Els experts alerten que aquest any hi pot haver nous rècords de destrucció. Les reserves indígenes i els parcs naturals són àrees preservades i on abunden els recursos com or, fusta de llei o jaciments d’aigua. Això les fa molt cobejades, i no per casualitat s’han convertit en els llocs més letals per als que defensen el medi ambient. El 2019, últim any en què hi ha dades disponibles, el nombre d’invasions de reserves indígenes va augmentar un 135% en comparació amb l’any anterior, segons el Cimi. L’últim episodi greu es va produir a mitjans de maig, quan cercadors d’or clandestins van penetrar en una àrea d’una altra reserva amazònica –la dels ianomamis– i van disparar amb armes automàtiques contra indígenes i agents de la policia. Dos nens d’1 i 5 anys van ser trobats morts dies després. Colòmbia, el lloc més mortífer el 2019 Colòmbia, el lloc més mortífer el 2019Un altre dels països que ha centrat les atencions pel repunt dels assassinats és Colòmbia. El 2019 va ser el lloc més mortífer del món per a defensors de la terra i del medi ambient, amb 64 homicidis, és a dir, un 30% del total global. L’advocada colombiana Lourdes Castro, coordinadora de Somos Defensores, un programa no governamental format per diverses organitzacions que monitora la violència contra defensors de drets humans al país, explica que aquestes dades s’emmarquen en un quadro de violència que l’acord de pau no ha aconseguit atallar. «Hi ha una falta d’implementació adequada de l’acord», diu a EL PERIÓDICO, i critica que el Govern d’Iván Duque hagi incomplert clàusules importants del pacte firmat el 2016. Una és l’adopció de mesures econòmiques que ajudin comunitats rurals –potser el sector més oblidat de Colòmbia i el que més va patir l’històric conflicte armat– a substituir la producció de cultius il·lícits (coca) per d’altres de legals. Paramilitars contra camperols Paramilitars contra camperolsAlguns dels activistes recentment assassinats a Colòmbia són petits pagesos que advocaven per expandir l’agricultura lícita en àrees on el narcotràfic té una presència històrica. Però Castro alerta que totes les morts d’ecologistes no són atribuïbles al negoci de la droga. «Hi ha un discurs negacionista per part del Govern colombià que dona la culpa de tot al narcotràfic», critica. Sectors legals de l’economia amb grans interessos a la regió, com l’extracció d’hidrocarburs, també són responsables de les agressions. Algunes denúncies públiques fins i tot acusen empreses d’utilitzar grups de paramilitars vinculats al narcotràfic per expulsar per la força pagesos de les seves terres. El 2020, malgrat la recessió de l’economia mundial, la destrucció de selves tropicals va créixer un 12% respecte a l’any anterior, segons dades de l’organització nord-americana World Resources Institute. Per fer-se una idea de com és d’urgent aquest tema per frenar l’escalfament global només cal entendre que les emissions de diòxid de carboni per la crema i tala d’aquestes selves van suposar aproximadament el mateix CO2 que emeten durant un any sencer la suma dels parcs automobilístics de la Unió Europea i els EUA. Identitat i supervivència Identitat i supervivènciaPrecisament, per defensar les seves terres d’aquesta destrucció, grups indígenes com els guajajara han decidit patrullar les reserves. Per a ells, les seves àrees de selva i bosc són com casa seva. Llocs on hi ha ancorades la cultura, la història i les arrels del poble. I no es tracta només d’identitat; també és una qüestió de supervivència. D’arbres i plantes extreuen fruits i medicines; de la fauna que ronda per la selva obtenen la caça i la ingesta de proteïna. Els rius i les seves fresques aigües són zones de pesca i d’esbarjo. Sense tot això, el seu món col·lapsa, i cada vegada que algú tala un arbre o cala foc a la selva no només contribueix a l’escalfament global, sinó que també debilita els fonaments de l’ecosistema i de les cultures que l’habiten. Frenar la desforestació Frenar la desforestacióL’Organització de les Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura (FAO) va publicar fa unes setmanes un informe en què destaca la importància de la titulació de terres indígenes com a mecanisme per frenar la desforestació. Només al Brasil, país que té el 60% de la selva amazònica, els indígenes controlen 237 milions d’hectàrees per mitjà de reserves. «A l’Amèrica Llatina hi ha hagut polítiques en matèria indígena molt progressistes. S’han titulat milions d’hectàrees», explica a EL PERIÓDICO l’expert David Kaimowitz, director del Mecanisme per a Boscos i Finques de la FAO i autor de l’informe. Però el model, incomparable en altres regions selvàtiques com l’Àfrica o Indonèsia, explica Kaimowitz, està en risc. «El recolzament públic i governamental als indígenes s’està reduint, i això els exposa a noves amenaces». Acord per protegir els ambientalistes Acord per protegir els ambientalistesLa crisi climàtica ha reforçat l’atenció mundial sobre la protecció de les selves, i això juga a favor dels que arrisquen les vides per protegir-les. El 22 d’abril va entrar en vigor l’anomenat Acord d’Escazú. Firmat per 24 països de l’Amèrica Llatina i el Carib sota els auspicis de l’ONU, es tracta del primer pacte concebut per reforçar la participació pública i l’accés a la justícia en afers ambientals al lloc on més amenaçats estan els activistes. «És el primer tractat d’aquest tipus que inclou disposicions per a la protecció i promoció dels defensors de drets humans en temes mediambientals», va dir el secretari general de l’ONU, el portuguès António Guterres. Queda per veure, no obstant, quin serà el seu impacte real, ja que encara no ha sigut ratificat pels parlaments de països clau com el Brasil, Colòmbia el Perú.