Lectora voraç però, alhora, crítica amb els relats de Conan Doyle protagonitzats per Sherlock Holmes, molt de moda en la seva època, Emilia Pardo Bazán va decidir endinsar-se en la novel·la policíaca amb una obra en la qual, entre altres coses, a més de qüestionar els codis d’un gènere que feia els seus primers passos, va publicar el 1911 sota el títol de «La gota de sangre», el principal objectiu de la qual era aconseguir la «novel·la negra perfecta» endinsant-se en un aspecte que estimava absent en els Holmes de Doyle: la complexitat psicològica. A la novel·la, la comtessa presentava la seva figura estel·lar, el detectiu Ignacio Selva, implicat en un peculiar crim en el qual els assassins intenten culpar l’investigador. No es té constància de si la senyora Emilia va quedar satisfeta amb el resultat, i es desconeixia que hagués tornat a escriure una altra entrega de gènere detectivesc fins que, el 1971, burxant als seus arxius,  es va trobar el mecanoscrit d’una novel·la en potència titulada (se suposa que provisionalment) «Selva», l’estat de conservació del qual no era precisament modèlic: «Es tractava –explica José María Paz Gago– de cent setanta quartilles apaïsades, moltes de les quals corroïdes per la humitat o cremades pel foc, atapeïdes de guixades».