Si, com se sol dir, el passat és com un país estranger, llavors coincidirem que el camí pres recentment pel cine i la televisió ens permet viure de manera gairebé permanent com turistes sense haver d’apartar la mirada de la pantalla. És cert, la ficció reconstrueix fets que van tenir lloc en èpoques prèvies pràcticament des que és ficció, però el seu gust per fer-ho s’ha accentuat fins a tal punt en els últims temps que el catàleg de qualsevol plataforma de ‘streaming’ i les llistes de pel·lícules que competeixen per premis s’han convertit en una cosa semblant a campanyes publicitàries de la Viquipèdia. ¿Com explicar aquesta obsessió? ¿Per què utilitzem el nostre oci audiovisual per rebre lliçons d’història?