Essencials silenciats: molts aplaudiments i pocs drets

Després dels elogis i aplaudiments durant la pandèmia, molts col·lectius de treballadors que van permetre que la vida continués bategant quan tot va tancar continuen ancorats en la precarietat i pràcticament exclosos dels plans de recuperació. Empleats del sector carni, els supermercats, la llar, la neteja d’hospitals, l’hostaleria, la missatgeria i el camp parlen aquí en primera persona. MODOU DIOP. Temporer. 36 anys. Treballa al camp de Lleida. MODOU DIOP. Temporer. 36 anys. Treballa al camp de Lleida. «Quan vaig al súper i veig la fruita, sempre penso: que bona és per menjar i que dura per treballar. Nosaltres cobrem entre 5,5 i 6,5 euros per hora i les jornades són molt dures: es treballen de 8 a 10 hores, de molt, molt sol. Així que, al final del dia, entre el menjar, el transport i el sostre, et quedes gairebé sense res. A més, mai saps quan tornaràs a treballar. Jo ara visc en una casa abandonada amb altres paisans. A part dels diners, aquí no és fàcil que a un senegalès li lloguin un pis. Anem a la font a buscar aigua i uns veïns ens deixen carregar el mòbil. Quan tenim diners, comprem una bombona de butà. Ens ajudem molt entre nosaltres. L’any passat, durant la pandèmia, cuinàvem per a un munt de gent que estava sense feina ni diners. Quan tot va parar, nosaltres vam continuar collint fruita. La nostra feina és necessària i seria just fer-la en millors condicions, ¿no? Cobrar 10 euros l’hora. Menjar bé. Poder descansar. No haver de pagar el transport al camp i el material. Aquí tots som estrangers. Tots menys el cap, és clar». LIZ MABEL GONZÁLEZ. Treballadora de la llar. 35 anys. Fa tres mesos, a causa dels símptomes d’un refredat, al centre de salut de San Cristóbal de los Ángeles –el barri de l’extraradi de Madrid on visc amb el meu fill, de cinc anys–, em van aconsellar que fes quarantena. Va ser una falsa alarma, però no vaig poder acudir a les quatre cases on treballo. Em trucaven diàriament per preguntar-me: «Mabel, ¿on és això?, «Mabel, ¿com es fa això altre?». Els netejo, els cuino, els planxo... Si hi falto un dia, es tornen bojos. Abans de la pandèmia treballava més hores i reunia 1.200 euros. Ara en guanyo 960 i en pago 500 de lloguer. Si cobrés els mil euros del subsidi extraordinari per la pandèmia que el Govern central va prometre, podria aguantar a Espanya i no haver de tornar al Paraguai, però el SEPE continua al·legant problemes burocràtics. Si som treballadors essencials, que ho demostrin amb ajudes, que ens concedeixin el dret a l’atur, que seria una forma de valorar la nostra feina». ANNA MESONES. ‘Rider’ a diverses plataformes. 29 anys. «Els ‘riders’ som els esclaus del segle XXI. Paguen l’entrega a 4 euros, dels quals has de descomptar el 21% d’IVA, el 20% d’IRPF, la part proporcional de la quota d’autònoms, la gasolina i el manteniment del vehicle. Nets: 1 euro per entrega. Estigui diluviant, a 0 o a 40 ºC, amb risc que un conductor borratxo t’atropelli. He arribat a passar dues setmanes a base d’arròs blanc, i no tinc fills. En pandèmia –algun dia vaig treballar 18 hores, fent pipí en una bossa que em donava algun client–, no només no vam rebre un plus, sinó que van retallar tarifes, argumentant que, com que hi havia més demanda, cobraríem igual. I les noies –un 20% dels ‘riders’– vam patir assetjament. Un client em va obrir en calçotets i em va dir que si no entrava a prendre una cerveseta, valoraria negativament el meu servei. Perquè ens avalua el client i l’empresa. Si et negues a un desplaçament o a treballar el cap de setmana, perds punts. Això no és vida. ENRIQUE GUTIÉRREZ. Cambrer. 62 anys. «El Xaica –el primer bufet lliure d’Espanya– va tancar portes el 14 de març del 2020 i els 13 empleats vam passar a cobrar l’erto (amb dos mesos de retard), fins que el 31 de març la Seguretat Social ens va notificar que ens havien donat de baixa. Ni una trucada de l’empresa. Cap avís. Simplement, havien tocat el dos. Van buidar el local. No va quedar ni una cadira. La gestoria ens va dir que tramitéssim l’atur via internet, però no hi havia manera d’entrar-hi. Vam anar al sindicat, que ha interposat una demanda per acomiadament improcedent. Jo dono gràcies a Déu per tenir 62 anys i ser a prop de la jubilació, però vuit dels 13 empleats o en tenen 50 i escaig o és gent amb fills a càrrec. Ningú pensa en ells. Part de la restauració se n’ha anat en orris per sempre i hauran de començar de zero en un altre ofici. Barcelona no havia d’haver basat la seva economia en el turisme. Ha sigut un error». LUBNA OUANANE. Netejadora de centre de salut. 42 anys. «Soc especialista en tractaments fitosanitaris, el meu fort és desinfectar plagues. Quan va arribar la pandèmia vaig començar a netejar centres de salut a Madrid. Treballar en espais on saps que hi ha el coronavirus no és fàcil, però el pitjor és fer-ho en les penoses condicions laborals en què ho faig. L’empresa que em va contractar m’ofereix només cinc mascaretes FPP2 al mes i delega en mi la responsabilitat de desinfectar l’uniforme. Em paguen 600 euros per sis hores diàries de feina. Se suposa que la feina que faig en zones Covid l’abonen a part, a 5,5 euros l’hora, però jo encara no he cobrat aquests diners. Sense mi, l’ambulatori es paralitzaria, perquè el protocol obliga a desinfectar cada sala on hagi estat un malalt de coronavirus. No obstant, si em contagio mentre netejo, no ho consideren malaltia laboral. Se suposa que la meva tasca és essencial, però mai he treballat més en precari ni per tan pocs diners». SECUNDINO MARTÍNEZ. Empleat d’escorxador. 44 anys. «Nosaltres no anem al gimnàs, anem al fisio. Treballar en cadena, i a ganivet, durant 8 hores sacrificant, esbudellant i escorxant vedelles i bens és extenuant. I després hi ha la perillositat. Els animals de vegades es regiren i hi ha hagut accidents fatals. La veritat és que rere les peces que veiem a les carnisseries, hi ha un món desconegut i precari que va aflorar amb l’epidèmia, amb la quantitat d’infeccions que es van registrar en escorxadors on es compartien materials i no es guardaven les distàncies. Ara hem millorat els protocols, però el nostre sector va sobrat de greuges. Fins fa poc érem falsos autònoms. Ara la majoria pertanyem a empreses subcontractades –que no han mantingut les antiguitats i tenen un sou base d’uns 1.100 euros–, i que fan l’activitat principal dels escorxadors. Aquest precisament és un dels punts que volem canviar amb el nou conveni estatal, en què també reivindiquem mínims com cobrar la nocturnitat, els dies de lliure disposició o que es paguin millor les categories. Hem batallat molt en taules de negociació, jutjats i Inspecció de Treball. Que som treballadors, no esclaus». CARMEN PERALTA. Caixera de l’Esclat de Santa Cristina d’Aro. 61 anys. «El primer cap de setmana de confinament la venda es va quintuplicar, perquè van arribar en massa els de la segona residència. La plantilla no es va reforçar, com es fa en la temporada d’estiu. No donàvem l’abast. No teníem protecció. Una amiga el marit de la qual era pintor em va facilitar una mascareta FFP1. Ens reuníem al pàrquing abans d’entrar-hi, impotents, pensant que tornaríem a casa amb la mateixa roba. Ens vam autoorganitzar. A l’abril l’empresa ens va donar una pagueta de 200 euros –en cobrem uns 1.000 de sou– en reconeixement per l’esforç. Però el virus continua circulant, sentim que correm el mateix risc. El comitè d’empresa ha intentat negociar la prolongació de la paga però no hi ha manera. I si som treballadors essencials, si seguim en primera línia, ¿per què no som prioritaris en els plans de vacunació? Som considerats de segona no, de tercera».

Essencials silenciats: molts aplaudiments i pocs drets

Set treballadors de sectors capitals en pandèmia expliquen en primera persona la seva situació de precarietat

El més llegit