Santiago López Petit: «La veritat no la tenen els experts, sinó els cossos que pateixen»

Al saló del pis del barri de Gràcia de Barcelona on Santi López Petit viu amb la també filòsofa Marina Garcés i els seus fills penja un pòster d’Antonin Artaud. Sota la seva mirada desconfiada, sorgeix la síndrome de la granota bullida. Resulta que si posem una granota en un cassó amb aigua i l’escalfem molt lentament no notarà l’augment de la temperatura, no saltarà i acabarà morint cuita. L’autor de ‘Tan a prop de la vida’ escriu que aquest resultat és extrapolable a l’ésser humà. En el nostre cas, l’anestèsia serien la normalitat i la por. ¿Com saber si ja som granotes bullides o encara som a temps de saltar del cassó? La resposta només la pot donar un mateix i, en el fons, tots la sabem. El problema és que viure és autoenganyar-se i aquesta és una qüestió clau per a mi: viure amb el mínim autoengany. Els humans no són granotes, s’aferren a la vida amb dents i ungles. Quan els ‘sonderkommandos’ nazis obrien les cambres de gas, trobaven una muntanya de cossos. L’àcid cianhídric de les dutxes era més pesat que l’aire i ascendia, per això els cossos més forts eren a dalt de tot, perquè lluitaven per l’últim alè, i els febles quedaven aixafats a sota. És una metàfora brutal de la humanitat. Per això fa 40 anys que dono voltes al voler viure, aquest instint que fa que ens aferrem a la vida i que és ambivalent perquè també pot ser la generositat màxima. La dimensió col·lectiva del voler viure (digui’s autoorganització obrera, fills...) et sosté en la vida. «La vida en majúscules és la nostra presó, és la caverna platònica, un algoritme que jerarquitza i exclou» ¿Què és la vida? La vida no existeix, el que existeix és el voler viure. La vida en majúscules és la nostra presó, és la caverna platònica, un algoritme que jerarquitza i exclou. El voler viure és el que arrenquem a la vida. La vida és una paraula i el voler viure és un crit. Diu que la veritat no es comunica, es contagia, i ho ha practicat en espais de pensament i acció col·lectiva com Espai en blanc. Té a veure amb la caverna platònica, amb la idea antiquada que la veritat és fora i que són els experts els que desperten la gent. Per a mi la caverna és un túnel de metro i la veritat és als cossos que el travessen, que cauen, s’aixequen i es mantenen drets. La veritat no és a fora, no la tenen els experts sinó els cossos que pateixen. Si el feminisme situa la cura al centre, vostè allà posa el sofriment i la derrota. No nego les cures, el que nego és absolutitzar el psicològic, la subjectivitat sofridora. Aquesta vida mobilitzada en què has de reinventar-te el currículum cada dia tritura i mata, però en lloc de veure’ns com a víctimes, ho podem capgirar. Defenso l’orgull d’estar malalt. No dic que si no pateixes no arribes a la veritat; ara bé, la veritat fa patir» ¿Com? Desocupant el lloc de víctima. Vivim al ventre de la bèstia, nosaltres l’alimentem. Si volem fer-li mal, ¿com no ens ferirem a nosaltres mateixos? Defenso l’orgull d’estar malalt. No dic que si no pateixes no arribes a la veritat; ara bé, la veritat fa patir. Sense víctimes, tampoc existiria la necessitat d’un Estat terapèutic, que cuida i salva vides. La cara tova de l’Estat avui dia és aquest poder terapèutic, que ens manté amb el mínim de vida perquè continuem treballant fins que no servim. ¿Qui pot pensar que per a l’Estat la vida és el Bé suprem quan cada dia ens diuen que les nostres vides no valen res? ¿Quant fa que no vota en unes eleccions? Em sembla que he votat dues vegades en la vida i tinc 71 anys. ¿La seva radicalitat impedeix que el seu pensament estigui més difós? Això no puc jutjar-ho jo. A la novel·la destrossa els intel·lectuals. ¿No n’és un? No. Si algú s’entossudeix a posar-me una etiqueta dic que soc filòsof militant, perquè militar no està de moda. Abans que filòsof va ser químic. De nen feia experiments dins d’un armari amb una bombona de càmping gas. ¡Havia provocat cada explosió d’hidrogen a casa...! Si no hagués sigut pel franquisme, hauria anat als Estats Units a investigar sobre l’origen de la vida. «He procurat ser fidel a aquest crit sense por i a un fugir que implica no adaptar-te mai i desencaixar sempre» La repressió policial contra el moviment obrer el va portar a lluitar en la clandestinitat. En una vaga a la tèrmica del Besòs, el 1973, la policia va matar un treballador. Jo encara estudiava Química i vam sortir a parar les obres de la construcció. De sobte, un obrer va assenyalar un cotxe de la policia secreta que venia a tota velocitat per atropellar-nos. Vaig agafar un maó i el vaig tirar contra el parabrisa. ¿I què va passar? Vaig fugir. Recordo que quan vaig tirar el maó no vaig cridar «¡llibertat!» ni res semblant, sinó «¡endavant, contra ells!» [riu]. He procurat ser fidel a aquest crit sense por i a un fugir que implica no adaptar-te mai i desencaixar sempre. Vostè pateix fatiga crònica. ¿Va ser aquest el motiu perquè deixés de fer classes a la universitat? No, vaig decidir prejubilar-me pel pla Bolonya, que va convertir els estudiants en clients i m’impedia continuar donant les meves assignatures optatives. Per a mi la universitat va ser un laboratori polític i filosòfic meravellós. Per aquelles classes va passar una generació de persones molt polititzades, entre elles Ada Colau. «L’escola de la vida és una barreja entre un supermercat del jo, on cada un escull el que vol ser, i una comissaria» A la seva novel·la ressona ‘1984’, de George Orwell. Però no és una distopia, és la realitat actual. Després de la derrota obrera i l’avenç del neoliberalisme, hem arribat a aquesta situació en què l’escola de la vida, dit metafòricament, és una barreja entre un supermercat del jo, on cada un escull el que vol ser, i de comissaria. ¿Com influeix la seva malaltia en l’argument? El nucli és el procés de destrucció de la ment i com sortir-ne. Cada dia m’aixeco i faig uns moviments per intentar pal·liar la desesperació de no poder dormir mai. La falta de son fa que estigui a punt de l’atac de nervis, tot i que prenc benzodiazepines des de fa 30 anys. Quan ja no puc més, em vaig a banyar al mar. «La vida és un conte, a sota no hi ha fonaments i mai tocaràs fons, però precisament per això tens més força que mai» I amb el mar acaba el llibre. Al mar, quan no fas peu, tens més força que mai per nedar. Aquesta és la paradoxa: la vida és un conte, no hi ha fonaments a sota i mai tocaràs fons, però precisament per això tens més força que mai. Amb això enfronto el pensament dominant, l’imperialisme del positiu, el paternalisme i l’autoajuda més estúpida. A la novel·la escriu sobre un estat d’emergència, un confinament, un toc de queda... La vaig acabar un any abans de la pandèmia. Algun detall el vaig treure d’una grip molt forta que hi va haver a Londres fa uns anys i la resta és inventada. ¿I no va afegir res del coronavirus? Res. Volia escriure què passaria si hi hagués una pandèmia de desesperació, si la gent ja no tingués por. Llavors va arribar la Covid i vaig pensar: «El món s’ha parat. ¡És l’ocasió que hem estat esperant tota la vida!». L’ocasió per saltar del cassó. L’oportunitat per posar cadascú davant la seva pròpia vida i preguntar-se: «¿Val la pena?».

Santiago López Petit: «La veritat no la tenen els experts, sinó els cossos que pateixen»

El filòsof publica ‘Tan cerca de la vida / Tan a prop de la vida’ (Raig Verd), una novel·la que culmina 40 anys del seu pensament, i participa en l’exposició ‘La nit incandescent. Viatge al fons de voler viure’ a La Virreina.

El més llegit