Andrea Abreu: «La vergonya històrica dels canaris té un origen colonial»

L’any de les sorpreses, la revelació literària de la temporada ha sigut una obra novella que desafia les normes de la llengua i explica el despertar a la vida i la curiositat sexual de dues nenes a les Canàries que mai surten als fullets turístics. ‘Panza de burro’ (Editorial Barrett) atrapa per la seva fresca aposta estilística i el seu llenguatge carregat de localismes orals que donen al relat credibilitat de document. La seva autora, la debutant Andrea Abreu (Icod de los Vinos, Tenerife, 1995) descol·loca per la seva mirada desinhibida sobre l’ofici d’escriure. Sense màrqueting, a través del bocaorella, ha aconseguit vendre 30.000 exemplars l’any de les llibreries buides. ¿Com comença la seva relació amb les paraules? Soc una nena de la muntanya de Tenerife. Provinc d’una família obrera sense vincles amb la cultura que només tenia a casa quatre llibres: dos de contes i una biografia d’Onassis. De petita m’interessava el ball, però disfrutava molt llegint els llibres que em manaven a l’escola. També m’agradava inventar-me poemes i recitar-los en veu alta. La poesia rural és molt present a la meva zona i jo volia ser versejadora. Vaig arribar a guanyar un concurs escolar amb un poema sobre fades i follets. ¿Allà va néixer la seva vocació literària? Això va arribar més tard, quan estudiava Periodisme. De sobte vaig ser conscient del deute que tenia amb la literatura, per no haver llegit en la meva infància i adolescència, i em vaig posar a llegir com una boja. Vaig acabar patint de l’esquena perquè em vaig passar tres anys al llit agafada als llibres. Aquella febre em va arribar després d’entrar en contacte amb moviments feministes i, sobretot, llegia escriptores anglosaxones de la generació ‘beat’. Quan comences a escriure, la primera temptació és imitar autors que no tenen a veure amb la teva realitat. No és el seu cas. Al principi, sí. Però després vaig descobrir diverses autores llatinoamericanes, com Leila Guerrero, que ha sigut decisiva en la meva formació com a escriptora, que parlaven de realitats perifèriques i em van fer veure que la meva, la de la filla d’una netejadora d’hotel que viu a la muntanya de Tenerife, podia ser tan vàlida com altres experiències burgeses que solen protagonitzar els llibres. L’ús hiperrealista del llenguatge que feien aquelles escriptores em va obrir els ulls: jo també podia utilitzar la meva pròpia variant de l’espanyol. I es va animar a parlar de ‘fisquito’, ‘estregarse’, ‘rebencazo’, ‘cachorrona’ i tots els canarismes que utilitza al seu llibre. També es va atrevir a escriure sense signes de puntuació ni majúscules. De petita amb prou feines vaig llegir, però vaig escoltar molt. Em vaig criar amb gent molt gran que es passava el dia parlant del camp, els morts, els sants i santiagueres. Vaig trigar a adonar-me que això també és literatura. Oral, però tan vàlida com ‘La metamorfosi’ de Kafka. I vaig decidir que la meva escriptura havia de ser sobretot rítmica, com una cançó. Quan escric, la sensació que tinc és tan orgànica com quan ballava de petita. Escriure és deixar-se portar pel ritme. ¿Què en dirà la RAE? Curiosament, de l’Acadèmia només he rebut mostres de respecte i carinyo. Com Luis María Ansón, que va escriure un article molt elogiós del meu llibre. En canvi, m’han criticat instagramers que tenen blogs literaris i alguna professora de llengua que diu que dono mal exemple als joves perquè escric amb faltes d’ortografia. ¿Li molesta? Em sembla molt interessant. Vull indagar en l’origen de la por que hi ha en l’anarquia i que es violin les regles. Continuaré tensant els lectors, perquè crec que la literatura està per experimentar amb els límits del llenguatge. En el meu cas, la història demanava ser explicada amb les paraules que he sentit des que vaig néixer, tot i que algunes no apareguin ni al diccionari de la parla popular canària. ¿És una reivindicació del seu accent? En certa manera sí, perquè els canaris ens hem sentit sempre avergonyits de la nostra manera de parlar quan hem viatjat a la Península. Jo mateixa ho he patit. Quan vaig viure a Madrid, sovint sentia vergonya de parlar en públic i em forçava a pronunciar les esses per assemblar-me a l’espanyol hegemònic. És absurd, perquè la majoria d’hispanoparlants no parlem aquest castellà, sinó un espanyol meridional, però la nostra vergonya és històrica i té un origen colonial, de dominació política i cultural. Precisament, Tenerife és un personatge més del seu llibre, però el seu retrat dista del clixé que venen les guies turístiques. Pertanyo a una generació de canaris nascuts als anys 90 que va arribar al món amb un turoperador incorporat. Sense preguntar-nos-ho, ens van convertir en publicistes de la nostra pròpia terra. La conseqüència d’exotitzar-nos d’aquesta manera ha sigut impedir-nos assenyalar els problemes que patim. Al paradís no hi pot haver sequera, ni pobresa, ni discriminació, però a les Canàries tenim tot això, tot i que només es mostra una imatge idíl·lica dissenyada per al goig aliè. És com si els habitants de les illes només existíssim per fer-les desitjables als de fora. I vostè va voler revelar-se contra aquesta imatge. Trobava a faltar referents que mostrin el paradís des de la perspectiva dels que el netegen, no dels que el disfruten, i vaig pensar que la literatura podia posar aquesta mirada sobre la taula. Jo soc la filla d’aquesta dona que neteja en cases alienes i que va créixer desitjant que la seva mare fos amb ella a casa. Les protagonistes de ‘Panza de burro’ són dues menors, però no és un llibre sobre la infància. He volgut retratar el moment del desenvolupament d’una nena en el qual no té clar qui és la seva amiga i qui la nòvia. Sovint, quan arribem a l’edat adulta, oblidem aquelles primeres experiències que van ser tan importants en la nostra educació sentimental. L’altre grup protagonista del llibre són els avis. Els nens i els vells no solen tenir veu en les històries, però són els que habiten la intimitat dels barris en absència dels pares, que es passen el dia treballant. Es diu que els menors d’avui no llegeixen. ¿Com se’ls pot atraure a la literatura? El que mai s’ha de fer és forçar-los. Amb mi ho van intentar quan era adolescent i em van allunyar dels llibres. Jo nego que els joves d’avui llegeixin menys. Al contrari, crec que internet ha fet que llegeixin més que mai. Ho veig en els meus cosins més petits: es passen el dia enviant-se missatges amb els amics. En el fons estan exercitant l’hàbit d’escriure i llegir, tot i que per als adults no siguin formes prototípiques d’escriptura. Llavors, ¿no tem que les pantalles perjudiquin la literatura? Jo vaig començar a escriure als murs de Tuenti i Facebook. Les xarxes tenen problemes, com l’exposició permanent i la dependència dels «m’agrada», però els joves d’avui tenen una virtut sobre els del passat: són més conscients de les seves emocions i estan més habituats a expressar-les. Jo era incapaç de dir a les meves amigues que les estimava. Ara s’ho diuen diàriament. Imagini que llegeix aquesta entrevista una Andrea adolescent que té inquietuds literàries i no sap per on tirar. ¿Què li diria? «No t’esforcis a intentar ser el que no ets. Totes les veus són interessants, la teva també». Apunts biogràfics

Andrea Abreu: «La vergonya històrica dels canaris té un origen colonial»

El seu exitós debut literari, ‘Panza de burro’, ha descol·locat els ortodoxos del castellà i sacseja l’imaginari peninsular sobre les Canàries

El més llegit