Verí rosa: el cor passa comptes amb els seus pecats capitals

L’emissió en ‘prime time’ de la docusèrie ‘Rocío. Contar la verdad para seguir viva’, que diumenge a la nit serveix la seva segona entrega, s’ha convertit en tot un esdeveniment no només en l’àmbit mediàtic, sinó que també ha repercutit en l’esfera social i política del nostre país. Una espècie de bomba expansiva que ha posat de manifest moltes coses. Entre aquestes, de quina manera es continua silenciant el relat de les dones en benefici dels homes, com es perpetua la misogínia instaurada en el sistema, la indefensió femenina en vista dels abusos psicològics i els forats de la justícia en els temes vinculats a la violència masclista. Darrere de tot aquest còctel explosiu, trobem a més un ‘deus ex machina’, un ens que mou els fils i canvia les narratives depenent de les seves necessitats, en aquest cas una cadena que durant anys ha permès perpetuar en l’imaginari col·lectiu la imatge d’una dona com a mala mare sense tenir en cap cas en compte si eren o no falses aquestes afirmacions, i que ara s’encarrega de convertir-la heroïna de la funció. No obstant, en aquesta ocasió, s’ha posat al descobert l’engranatge, s’ha evidenciat el joc brut, s’ha demostrat que totes aquestes trames que s’ordeixen als despatxos tenen conseqüències reals molt greus i, potser el més important, ens ha recordat que els protagonistes de la crònica rosa no són personatges de ficció, són éssers de carn i ossos vulnerables com tots nosaltres. ‘Jo hi he contribuït’ El cas de Rocío Carrasco i el seu tremend testimoni en primera persona entronca a la perfecció amb el d’altres ‘celebrities’ internacionals la història de les quals comença a sortir a la llum explicada des de la seva pròpia perspectiva. Documentals com ‘Allen vs. Farrow posen el focus en el punt de vista femení de la història, aquesta part que fins al moment havia sigut silenciada, mentre que Framing Britney Spears exposa les clavegueres de la premsa sensacionalista dels anys 90 i els 2000, i la seva capacitat a l’hora de desprestigiar les dones, sotmetent-les a continus atacs misògins. Arran del Me Too i dels nous moviments feministes, igual com ha sorgit la cultura de la cancel·lació, caldria veure ara fins a quin punt en la mateixa indústria del cor hi ha una voluntat d’entonar un ‘mea culpa’ per haver contribuït al sexisme i la toxicitat entorn dels missatges cosificadors i moralistes que s’han abocat especialment contra les dones al llarg de les passades dècades sense importar les conseqüències. «El mateix mitjà s’ha erigit en un tribunal suprem d’inquisició que ha decidit si s’és o no mala mare» Paco Tomás. Periodista i col·laborador de ‘La Hora de la 1’, RTVE «Jo hi he contribuït», va dir Belén Esteban en el debat que va seguir l’emissió del primer capítol del documental ‘Rocío. Contar la verdad para seguir viva’. Es referia a la quantitat de vegades que havia qüestionat Rocío Carrasco com a dona i com a mare i, potser sense saber-ho, estava per primera vegada verbalitzant en un moment de màxima audiència la seva responsabilitat i el seu consegüent penediment. ¿Un abans i un després? ¿Constituirà el cas de Rocío Carrasco un abans i un després en els mitjans de comunicació a l’hora de prendre consciència de la classe de missatges nocius que s’introdueixen en l’opinió pública a través de la televisió? «El que ha posat en evidència és una cosa que ja s’havia constatat en més d’una ocasió, i és el paper dels mitjans en situacions realment greus», diu Paco Tomás, periodista, guionista i col·laborador de ‘La Hora de la 1’, a RTVE. «És una cosa que sens dubte ens hauria de fer reflexionar sobre la responsabilitat que cadascú té a l’hora d’informar i com ho fa –afegeix el professional–. L’audiència no ho val tot. És el moment de recordar el que és l’ètica, la deontologia professional a l’hora d’abordar certs temes, perquè els drets i la dignitat de les persones estan per damunt de tot». Per a Paco Tomás, el més significatiu del cas de Rocío Carrasco és que el mitjà de comunicació ha sigut corresponsable del seu maltractament perquè s’ha convertit no només en altaveu del presumpte maltractador, sinó també en un tribunal suprem d’inquisició que ha decidit al llarg del temps si era bona o mala mare. «Ara tot és ‘Tómbola’. La línia que separa la informació rosa dels ‘realities’ ja no existeix» Rosa Villacastín. Periodista En els últims 10 anys, els programes del cor han anat prenent posicions fins al punt d’ocupar gairebé tota la programació d’una cadena com Telecinco, de manera que tots els seus continguts es retroalimenten entre si. «Ara tot és ‘Tómbola’. La línia que separa la informació rosa dels ‘realities’ ja no existeix», diu l’experimentada periodista Rosa Villacastín. «Cinc periodistes i un convidat que se sap exposat i que ho accepta per diners. El que volen les empreses és que hi hagi gresca». Però, ¿fins on arriben els límits? ¿Per cobrar un xec es pot humiliar una persona en directe o explotar el dolor d’una dona? Obrir en canal Rosa Villacastín pensa que vivim en una societat a la qual li agrada obrir la gent en canal i s’ha configurat una maquinària al voltant de tot això. Però els nivells de crueltat als quals es pot arribar resulten desoladors. «La misèria emocional, econòmica, familiar, humana s’utilitzen amb un acarnissament tremend per generar un relat que és una mica culebró veneçolà a l’estil ‘Los ricos también lloran’ i que té una lectura de classe», diu Paco Tomás. «I en aquest circ mediàtic al final l’únic que importa és la rendibilitat. A Vasile i a la resta dels directius d’altres grans grups mediàtics els és igual la humanitat, els drets del nen o de la dona, mentre els comptes els surtin bé», continua el periodista. «S’han donat passos cap a camins més perillosos, però, afortunadament, amb moviments com el feminisme, s’ha produït un canvi de percepció brutal» Ximo Rovira. Periodista i expresentador de ‘Tómbola’ La major part dels experts situen el programa de Canal 9 ‘Tómbola’ com l’inici de la televisió porqueria, que va estar en antena des del 1997 fins al 2004, i que va marcar un abans i un després respecte al tractament dels personatges que fins al moment poblaven la premsa del cor. En aquest, Chábeli Iglesias va abandonar el plató irada, Pocholo Martínez-Bordiu va tirar un got d’aigua a Karmele Marchante i Carmen Ordóñez va tenir plaça fixa i va marcar els temps. El seu conductor era Ximo Rovira, avui presentador de ‘Comunitat Valenciana en Directo’ de Levante TV. Un ‘país reality’ Rovira defensa la seva antiga plaça. Assegura que comparar la fórmula de fa 20 anys amb la d’ara és un error. «El gènere rosa té els seus condicionants i els seus serveis (el pitjor, els diners que s’hi mouen). A ‘Tómbola’ érem canalles, però es feia amb humor sarcàstic. Ara s’han fet passos cap a camins molt més perillosos», diu el periodista, avui allunyat de l’orbe rosa. «Afortunadament, amb moviments com el feminisme, en la societat s’ha produït un canvi de percepció brutal». Pilar Eyre, periodista i escriptora (‘Yo, el Rey’) i col·laboradora de la revista ‘Lecturas’, es nega a demonitzar la premsa rosa. «És entreteniment. Hi ha altres gèneres periodístics molt més perillosos. ¿És que els debats polítics no expliquen mentides? ¿Demanem comptes a aquests periodistes adscrits a ideologies de dretes o d’esquerres que no es facin ressò d’informacions falses o que magnifiquin les seves accions per als seus propis interessos? La del cor és la premsa més inofensiva de totes», diu la periodista. «Crec que el país en general s’ha convertit en un ‘reality’», diu Villacastín en al·lusió al xou d’extralimitacions i misèries que també es viuen al món de la política. «El cor és entreteniment, hi ha altres gèneres periodístics molt més perillosos» Pilar Eyre. Periodista Per a Paco Tomás, el factor entreteniment d’aquest tipus d’informacions no equival al fet que siguin innòcues o innocents. «El fet que sigui cor no significa que no sigui important. Massa sovint, la premsa rosa té la línia editorial més conservadora, per sobre de qualsevol mitjà de comunicació d’extrema dreta, i es troba marcada pels principis de l’heteropatriarcat –diu Tomás–. Els tres pilars sobre els quals es construeix un relat són: parella, matrimoni i fills. Sembla que estiguin dictats per Pilar Primo de Rivera». Karmele Marchante, periodista que es reconeix feminista radical, considera que «hi ha un total desconeixement» cap a tots els temes relacionats amb les dones. «S’enganya la societat amb l’objecte dels diners i es creen convulsions falses o errònies. La major part dels polítics que s’han pronunciat sobre el cas Rocío Carrasco no tenen ni idea de la seva vida, però entren en el joc per apuntar-se a la polèmica perquè estem en campanya». Marchante afegeix que l’únic cas realment important i que va establir precedent en la denúncia dels maltractaments a la televisió va ser el d’Ana Orantes, que va acabar sent assassinada pel seu marit després de denunciar-ho públicament a Canal Sur. «Hi ha un desconeixement total cap a tots els temes relacionats amb les dones» Karmele Marchante. Periodista El vídeo d’Hormigos El cert és que, tant als magazins com als ‘realities’, les més perjudicades sempre han sigut les dones a l’hora de ser jutjades pel seu físic o per les persones amb qui s’havien ficat al llit a través d’acusacions sexistes i misògines. Així va passar amb Olvido Hormigos, exregidora del PSOE a Los Yébenes, de qui es va difondre sense el seu consentiment un vídeo de caràcter íntim i a la qual es va titllar de prostituta i mala mare. Tot i que també s’han produït casos tan greus com l’intent d’ocultació de la presumpta violació de la concursant de Gran Hermano Revolution Carlota Prado. O la forma en què es van gestionar els maltractaments patits per Carmina Ordóñez per part de la seva parella Ernesto Neira, la seva addicció als estupefaents o la seva posterior mort tràgica. En aquests casos, mirar cap a una altra banda o tenir-ne coneixement però no fer res es converteixen en habituals per a tot el grupet de col·laboradors d’aquests programes, que utilitzen la informació segons els convé, contribuint a crear una narració paral·lela que demonitza i crea monstres. Alguns ‘mea culpa’ Efectivament, hi ha molts ‘mea culpa’ per entonar. Rosa Villacastín, per exemple, admet que es penedeix d’haver donat com a notícia que Amparo Muñoz patia la sida, i Ximo Rovira, de difondre a ‘Tómbola’ els fragments del testament de Carmina Ordoñez, que van causar dolor als seus fills. «Fa 40 anys que soc a la professió i m’he equivocat moltes vegades, i quan ha passat he demanat perdó públicament», explica Pilar Eyre, sense voler especificar. Paco Tomás pensa que tot aquest teatre de la crueltat també s’ha traslladat a les xarxes socials i a molts mitjans digitals on regna la impunitat. «Ara es resol un tema amb un: fes retuit si hi estàs a favor i favorit en contra». Villacastín, d’altra banda, ofereix una conclusió desassossegant: la trituradora rosa continuarà funcionant. «No hi ha cap programa que resisteixi enfrontar-se en horari a ‘Sálvame’ i que tingui èxit. La gent vol veure això, drama i destrossa, sense pensar en les conseqüències». * Directius, professionals i col·laboradors de La Fábrica de la Tele, responsable del documental i de ‘Sálvame’, han declinat participar en aquest reportatge.

Verí rosa: el cor passa comptes amb els seus pecats capitals

Veterans de la crònica social revisen el tractament de la violència masclista, la salut mental o la sexualitat en les seves informacions

La majoria sospita que la docusèrie de Rocío Carrasco, un autèntic esdeveniment social, suposi un abans i després al sector

Rocío Carrasco 10 coses que has de saber sobre la filla de Rocío Jurado

El més llegit