Desirée Bela-Lobedde: «Estar molt apoderada no impedeix que surtis al carrer i algú et digui ‘negra de merda’»

Desirée Bela-Lobedde (Barcelona, 1978), escriptora i activista espanyola afrodescendent, parla a ‘Minorías’ (Plan B) amb nou dones que comparteixen històries de discriminació associades a estereotips i prejudicis. ¿Ha patit molt entrevistant aquestes dones? [Rialles] Hi ha gent que m’escriu dient-me que està plorant molt amb les històries, però jo no ho he viscut així, perquè hi ha un fil invisible que m’hi uneix. Jo també tinc les meves pròpies històries de discriminació. ¿Quin és aquest fil invisible? Pertànyer a grups estigmatitzats sobre els quals pesen prejudicis que hem d’estar sempre enderrocant. Hem de viure demostrant coses, sembla que la nostra existència sigui resistir un sistema dissenyat per dificultar-nos la vida. ¿Pertànyer a una minoria és sempre negatiu? No. Jo estic superorgullosa de pertànyer a la comunitat afrodescendent. Tinc un llegat, una història diferent, altres referències i tradicions. Això és enriquidor. Però de portes enfora se’t dona un altre tracte. ¿Què s’ha de fer? Hem d’anar més enllà de l’orgull i de l’empoderament perquè sembla que quan ens sentim orgulloses i apoderades, deixarem d’estar discriminades. I res més lluny. Puc tenir l’autoestima a l’estratosfera, però això no impedeix que surti al carrer i algú em digui «negra de merda». ¿És una feina col·lectiva? És que no es tracta només del que hem de fer els qui pertanyem a les minories, també qui no hi pertany. Ho deia Audre Lorde: «Soc una dona, negra, lesbiana, mare i poeta que fa la seva feina. ¿Estàs fent tu la teva?». L’assaig exposa diferents fonts de discriminació, començant per ser dona. Entra en joc la interseccionalitat, com les teves múltiples identitats –gènere, raça, origen, creença– creen condicions úniques que et sotmeten a una discriminació. Només per ser dones vivim situacions de masclisme i misogínia. Si a més ets migrant, trans, treballadora sexual, musulmana, asiàtica, gitana o amb discapacitat intel·lectual, s’hi van sumant coses. Quan es parla de racisme la nostra ment viatja als Estats Units. ¿Aquí no n’hi ha? El sistema, que és molt murri, s’encarrega de dir-nos que el racisme és una cosa concreta i ens fa mirar als Estats Units, als assassinats d’afroamericans per la brutalitat policial. Això ens impedeix entendre que la manifestació del racisme estructural a l’Estat espanyol és diferent. ¿Com es manifesta aquest racisme a Espanya? En les detencions policials per perfil ètnic. Que em pari la policia per demanar-me la documentació pel simple fet de ser una dona negra. O la violència als CIE. ¿Imagina que caduqui el seu DNI i la portin a la presó? La llei d’estrangeria, les morts al Mediterrani, la dificultat per accedir a una vivenda, la poca presència de persones no blanques als mitjans, editorials o tecnològiques, pensar que les persones negres es dediquen només a la venda ambulant, el treball agrari, les cures o la prostitució... Això també és racisme. Al llibre esmenta casos de marroquins obligats a canviar de nom. ¿Entenem malament la integració? El marit de la meva amiga Elena es diu Abdelouahid i quan va arribar a Lleida li van dir que l’anomenarien Jordi. ¿Amb quin dret? Els noms marroquins poden ser difícils de pronunciar, però la gent diu Txaikovski o Schwarzenegger. La integració no pot ser oblidar qui ets i deixar enrere idioma, cultura i tradicions. ¿Això influeix en la construcció de la identitat? Sí. És molt difícil construir la teva identitat quan socialment s’esborra fins i tot el nom. Quan has nascut aquí, l’adolescència també ho complica, perquè vols pertànyer al grup i de vegades t’avergonyeixes de qui ets. Hem de fer una feina per reconnectar amb el que ets i, de vegades, teràpia. ¿Ho ha aconseguit? ¡Doncs no sabria què dir-li! Crec que la identitat és un viatge. Em va ajudar llegir ‘Hija del camino’, de Lucía-Asué Mbomío, que parla de la sensació de no pertànyer. Si ets a Espanya, ets negra, però si ets a Guinea Equatorial, ets molt blanca. Les identitats no són estanques, estan en constant evolució. Això és bonic. Dona pau entendre que sempre s’estan construint.

Desirée Bela-Lobedde: «Estar molt apoderada no impedeix que surtis al carrer i algú et digui ‘negra de merda’»

L’activista afrodescendent afirma que amb l’autoestima no n’hi ha prou si al carrer hi ha discriminació

L’escriptora publica l’assaig ‘Minorías’

El més llegit