Josep Maria Esquirol: «No ens hem de preparar per al futur, hem de ‘fer’ el futur»

Moure’s sense fi, desancorar-se de la humanitat, expandir-se, adaptar-se al que encara no és. Buf. En aquest neuròtic ball estàvem (abans de la pandèmia, s’entén) Josep Maria Esquirol (Sant Joan de Mediona, Alt Penedès, 1963), filòsof de la proximitat, convida a mirar al cel, des de la terra plana, i meravellar-se de viure. El seu últim assaig, ‘Humà, més humà. Una antropologia de la ferida infinita’ (Quaderns crema) parla –en diàleg amb alguns pensadors contemporanis– de tornar a casa, de fraternitat, de mansuetud, de cura. D’intensificar el que és humà. -¿Més humans encara? -El més important i preciós és el que és més humà. -Els temps semblen empènyer a anar més enllà. -Com deia Marx, les ideologies fan bé la seva feina quan amb prou feines es noten. I una, el posthumanisme, té el rostre de ‘més enllà del que és humà’. ¿Com es pot dir «deixarem enrere el que és humà»? -¿Potser per preparar-nos per a un futur de categoria? -Fixi’s, ens diuen: «Hem d’adaptar-nos per al futur que està venint». Però, ¿de què estan parlant? No hi ha cap futur que vingui. Som aquí i el demà és imprevisible, fins i tot pot ser que no n’hi hagi. No ens hem de preparar per al futur, hem de ‘fer’ el futur. Treballar perquè hi pugui haver esperança. -¿I això com es fa? -No soc partidari dels receptaris. -Faci un petit esforç. -Una orientació seria no separar el cel i la terra. Existeixen des de l’inici dels temps, i hi ha dues possibilitats: 1/ la separació esquizofrènica, i 2/ una espècie de fusió de tot –molta autoajuda va en aquesta direcció–. Jo crec que hi ha un bon marge de maniobra a la juntura. -¿A l’horitzó? -En la relació sense confusió. ¡Quina meravella! La ‘juntura’ és la trobada personal, la familiaritat de la casa, la companyia dels altres. Estar infinitament ferit per la vida. És la manera de respondre a la intempèrie. -La intempèrie és cada vegada més intempèrie. -Sòcrates deia que la ciutat estava malalta –per excés de supèrbia–, i convidava els seus interlocutors a abandonar la verbositat que els era útil per tenir un lloc a la polis. Proposava aprimar-se una mica, per guanyar lleugeresa i aproximar-se a la profunditat. -¿Què ens hauríem d’aprimar ara? -Hi ha un excés teòric de les ciències humanes i socials, i un excés ideològic al servei del consumisme, però la comprensió de nosaltres mateixos és més pobre que mai. Parlar d’intel·ligència artificial, per exemple, grinyola, perquè la intel·ligència és cordial. Ve del cor. Una màquina pot guanyar, però no es troba viva. Sentir-nos vius és l’essència de la vida. -Clarificat això, ¿què és la profunditat? -La profunditat està molt a prop de la concreció. Està en la trobada de dues persones que es diuen «¿com estàs?» o s’acomiaden amb un «cuida’t». Són paraules amables. Tenen a veure amb la cordialitat. Mai amb la possessió ni la pretensió d’enlluernar. ¿Jo què dic d’innovador? ¡Res! -Bé, és vostè Premio Nacional de Ensayo. -Només faig un camí de pensament que, per sort, és significatiu per a altres persones. Això vol dir que encara compartim el mateix sol, el mateix cel i el mateix terra. Som petites verticals sobre la base horitzontal, i hem d’adonar-nos-en que ningú s’aguanta sol, que ningú està per sobre dels altres, i s’ha d’actuar d’acord amb això. -La fraternitat franciscana. No és només predicar la fraternitat –valuosa en si mateixa–, sinó entendre que la comprensió de la situació humana et porta en aquesta direcció. Cadascun de nosaltres és un misteri, i estem travessats per l’infinit. Tenir semblança amb el que és misteriós, commocionar-nos, ens fa més humils i, alhora, obre l’horitzó de l’esperança. -I a tot això, ¿quin és el misteri? -El fet que justament tu, una persona concreta que mereix un nom, siguis aquí és inexplicable. Haver arribat a la vida té una intensitat de misteri més gran que la mort. -Émile Cioran li diria que «néixer és un accident». -I jo li respondria: «¿Vols dir?». Sembla que no, però Cioran parla de més. Dir que el fet que siguem aquí és increïble és més modest, segons la meva opinió. -Hi ha qui és aquí menystingut, exclòs, expulsat. -No hi ha un escàndol més gran que el de les vides humanes trepitjades, ara i sempre. És terrible el mal del món: el sofriment gratuït de les persones. ¡És absolutament insuportable! -¿Llavors? -Al final d’‘Humà, més humà’ parlo de l’àngel de Walter Benjamin [una reflexió a partir del quadro de Paul Klee ‘Angelus novus’]. Veu la muntanya de víctimes del progrés al llarg de la història de la humanitat i voldria salvar-les, però una tempesta s’enreda a les seves ales i no pot. -¿...? -L’actitud de l’àngel és l’actitud. La seva impotència ja és compassió. El contrari és la ignorància, la fugida, la indiferència. Davant del mal, intenta ajudar, tot i que no puguis. -¿Alguna altra orientació? -Procurar fer les coses de manera que no hi hagi massa angles rectes. Cuidar-se i cuidar. Potenciar el valor de la paraula amable, de la dolçor, de la mansuetud, de la compassió. Hi ha gent que ho procura, que té esperit franciscà. Per això parlo de conspiració al desert. Les desgràcies continuen creixent, però la conspiració de la bona gent, també. -¿És buscar menys infern a l’infern? -Italo Calvino parla de «fer retrocedir l’infern». Eixamplar al màxim la resistència. I resistir és fer les coses bé i fer el bé. Cal parlar cada vegada menys de futur i més de món. -¿Món? En grec, ‘cosmos’ significa una cosa harmoniosa, ordenada i bonica. I en llatí, s’hi afegeix la idea de neteja. Món és el contrari a immundícia (i el món està ple a vessar de brutícia). Cal fer més món, de la mateixa manera que cal intensificar el que és humà. L’acció de resistir val la pena, acabi com acabi tot. -De moment, l’excepcionalitat és la normalitat. -També hi ha guerres. La vida individual i col·lectiva penja d’un fil. Ocorre que, de vegades, entrem en una espècie de pensament paradisíac, però estem als afores del paradís. I tot i així, els protagonistes seguim sent nosaltres. -Pa, casa i cant. ¿Amb això podríem tirar? -Sí. Pa i casa són el mateix. Aliment i refugi. La calidesa de la llar. No tenen a veure amb sang ni amb identitat. Té a veure amb repòs i recuperació. I el cant és la paraula que vibra i cura, o enalteix la bellesa del món. -Va néixer a Mediona, és net de pastor i fill de carnisser. ¿Ha condicionat el seu gust per la proximitat? -Són condicionants enriquidors, sens dubte. Però, ¿per què llegim Plató després de 2.500 anys i ressona en nosaltres? Perquè moltes de les experiències significatives són compartides: el plaer de la vida, l’angoixa de la mort, l’amistat, els perills de la degeneració del coneixement. Això és el que ens reuneix, fins i tot en el desconcert.

Josep Maria Esquirol: «No ens hem de preparar per al futur, hem de ‘fer’ el futur»

El filòsof, autor d’‘Humà, més humà’, proposa la conspiració de la bona gent

El més llegit