Endinsar-se (en el camí del feminisme): els llibres que llegeixen ells

«Hola, com estàs? Sóc Víctor ex-Parkas». D’un temps ençà, aquesta ha sigut la meva falca quan havia d’escriure un correu electrònic. «Hola, com estàs? Perquè jo ja no hi sóc». El juliol de 2019, sis mesos després de publicar el primer llibre, vaig renunciar a la meva signatura. L’autor de Game Boy, el periodista cultural que feia vuit anys que publicava a mitjans com PlayGround, Tentaciones o aquest El Periódico, va acabar a la paperera de la història. Després d’escriure un llibre sobre privilegi masculí i sobre desocupar espais. Després d’escriure sobre homes que es cremen a l’estil bonze, i sobre homes que es pregunten si el grau ulterior de l’aliat feminista, ves, no hauria de ser la desaparició. No me’n penedia d’haver escrit tot allò, ans el contrari: estava donant continuïtat a l’acte performatiu de la meva escriptura. Tota guerra santa té un llibre fundacional, i jo vaig voler ser-ne autor i soldat alhora. Regalies anuals i cinturons d’explosius. Caixa i faixa. Esvair-me, tot llegint Joan Brossa: «Em plau escriure una cosa, dir-la, després llegir-la i fer-la». Quan em van demanar aquesta columna, unes ratlles sobre el com i el perquè s’endinsa un home hetero (i cis) en la literatura feminista (i queer), em vaig adonar que no és tan important com hi arribes, sinó com hi surts. Com te’n surts, de reconèixer privilegis, sense invisibilitzar a les companyes que han d’encapçalar la lluita, i sense caure en el parany paralitzador de l’autoindulgència. El privilegi és com un martell: sembla que només pots utilitzar-lo per fer-te mal tu o per fer mal als altres, quan en realitat el més escaient és trobar un clau que sobresurti i picar-hi a sobre amb totes les forces. El feminisme interseccional ens va ensenyar que de lluites n’hi ha moltes, i que totes haurien de ser compartides. I allà on Joan Brossa em va fer esvair, Maria Mercè Marçal em va allargar la mà: «A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida, i el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel». Perquè potser el clau que sobresurt no és un clau. Potser és un cargol i, quan creies que havies de picar, el que havies de fer és deixar el martell a la caixa d’eines i agafar-ne un tornavís. Donar-li una, dues, tres voltes. El setembre de 2019, vuit mesos després de debutar en narrativa castellana, vaig començar a escriure exclusivament en català —si estàs llegint això en un altre idioma, és perquè algú n’ha traduït les paraules. Ho vaig fer signant amb el meu nom: Víctor Recort. Fill de Joan Recort. Nét de Vicens Recort, en pau descansi. Perquè només ets el que ets, i el que ets és el que diu a la bústia de casa dels pares. De lluites, dèiem, n’hi ha moltes, i el que importa no és si en tens, sinó què en fas, dels teus privilegis. Jo vaig decidir posar-los al servei d’una llengua minoritzada, malgrat no ser la meva llengua materna. Perquè aquí hem vingut a jugar, i a llegir a Joan Brossa, i a Maria Mercè Marçal, i a Deborah Levy: «El llenguatge és l’aventura més gran de la meva vida, i la cerca de paraules és una cosa que em produeix molt de plaer». Dels seus llibres de no-ficció, Levy en diu ‘autobiografia en construcció’, i la terminologia no podria ser més acurada: la literatura feminista t’envolta de tanques grogues, xivarri de formigoneres i bastimentades amb mosquitera verda. No es tracta de com hi arribes, es tracta de si vens amb jaqueta de capatàs o amb granota per pencar al solaco. Jo he escollit granota, i no cangur, perquè les cures del meu fill només les delego quan és a l’escola bressol. Granota, perquè ningú llevat de mi netegi casa meva. Demà no em manifestaré, per primer cop en tres anys, perquè les rajoles del bany i els vidres del balcó encara estan per fer. Els netejo com els netejava la meva àvia. La Dolores no llegia Teoria King Kong, llegia el Pronto, però d’ella vaig aprendre tantes coses com n’he après de Maggie Nelson, de Rebecca Solnit, de Montserrat Roig. La Dolores, la Lola, encabat de netejar els vidres, els hi passava una pàgina de diari. És per això, que mai hi quedaven gotes seques en eixugar-los. La gent enyora la cuina de les seves àvies. Jo enyoro els vidres del seu balcó, tan transparents que mai sabies si eren oberts o tancats, i aventurar-m’hi a través, sempre al llindar de la plantofada. Aventurar-s’hi, passi el que passi: escriure s’hi assembla molt. Demà no sortiré al carrer, però utilitzaré aquesta columna per deixar els vidres com una patena. Estripeu-la i feu-la lliscar. Hi esteu tots convidats.

Aventurar-se (en el camí del feminisme): els llibres que llegeixen ells

L’autor de ‘Game boy’, en què revisa els privilegis de la masculinitat, explica aquí com va saltar de la teoria la pràctica. A més, mostrem el ‘top 10’ dels llibres feministes que més compren els homes.

Víctor Recort (ex-Parkas), autor de ‘Game Boy’, en què revisa els privilegis de la masculinitat, explica com va saltar a la pràctica feminista

El més llegit