Feminisme al rescat: els reptes del moviment després del coronavirus

Per al feminisme, que és de naturalesa relacional i estructura el seu pensament i les seves propostes polítiques a través de la trobada física i l’intercanvi de vivències entre dones diverses, la pandèmia ha suposat un desafiament a la seva mateixa essència. La prohibició de la Delegació del Govern de manifestar-se als carrers de Madrid, fins i tot amb mesures de seguretat, ha sigut la cirereta per la connotació d’una ordre que, malgrat argumentar-se en criteris de salut pública, torna simbòlicament als temps de reclusió femenina en l’àmbit privat i alimenta la criminalització. Una vegada constatat que la Covid-19 s’ha vist engreixada per la desigualtat, la precarietat i la infravaloració de les cures que denunciaven les feministes, un dels objectius d’aquest 8M és resistir i persistir. «Seguim aquí», diu el lema de les comunicadores. Autocrítica Però també s’han fet crides a reflexionar sobre els efectes profunds de la pandèmia en les maneres de fer política del moviment, a fugir de l’autocomplaença, practicar l’autocrítica i preparar-se per als reptes que planteja la quarta revolució industrial. MÉS PERIÓDICO convida a pensar en aquesta direcció en companyia de María Eugenia Rodríguez Palop, eurodiputada d’Unides Podem i vicepresidenta primera del Comitè per als Drets de les Dones del Parlament Europeu; Maria Rodó Zárate, investigadora en geografies feministes i autora d’‘Interseccionalitat’ (Tigre de Paper), i Silvia Agüero, activista gitana, feminista i coautora del blog pretendemosgitanizarelmundo.com. «El més revolucionari que hi ha ara mateix a l’agenda política són les cures» María Eugenia Rodríguez Palop. Eurodiputada i vicepresidenta del Comitè per als Drets de les Dones del Parlament Europeu Si finalment aquest 8M les dones no poden manifestar-se amb permís a Madrid (que dijous tenia una incidència mitjana de 253), mentre que a les altres comunitats, com Catalunya, preval el dret a la reivindicació (amb mesures de seguretat i una incidència de 235 a Barcelona), serveix per assenyalar la influència dels contextos en el moviment i també per plantejar un primer repte: l’equilibri entre el feminisme del poder i el del carrer. Si alguna cosa ha millorat en l’última dècada és la presència de dones en llocs de poder i responsabilitat. Per a Rodríguez Palop, «aquesta relació tensada és connatural als moviments socials quan arriben a les institucions». «Les institucions són necessàries –apunta– perquè, si no, no tindríem una llei contra la violència de gènere, per exemple. Però no són suficients. Haurien de ser més poroses, dialogar amb els moviments i canalitzar els dissensos i no només els consensos». Mesures concretes En aquesta hiperactiva política conflueixen la veu institucional i la popular. «El més revolucionari que hi ha ara mateix a l’agenda política són les cures», afirma, encara plena de satisfacció per la recent aprovació d’un informe del Parlament Europeu que aposta per la creació d’un Pacte Europeu de Cures. Més que continuar parlant de «posar la vida i les cures al centre», l’eurodiputada aposta per mesures concretes, com la incorporació de les treballadores domèstiques al règim de la seguretat social i l’aplicació dels permisos iguals i remunerats que permetin incorporar els homes al món de les cures i revaloritzar-los: «Si en lloc d’enviar els homes a la mili els haguéssim enviat a les cases a cuidar, desenvoluparien habilitats que els permetrien afrontar la vulnerabilitat i el dolor». Transició digital i ecològica L’autora de ‘Revolución feminista y políticas de lo común frente a la extrema derecha’ (Icaria) té aquesta ideologia en el punt de mira: «El feminisme és l’antídot contra l’extrema dreta perquè afecta i revoluciona el món del privat, i això els fa pols». Finalment, entre els reptes també destaca la introducció de la perspectiva feminista en les polítiques de transició digital i ecològica, que, segons ella, no s’està fent. En vista les limitacions per la pandèmia, el moviment ha recorregut a la seva innata capacitat creativa i la seva forta organització de base i ha cridat a fer concentracions estàtiques, passejos en grup, ocupacions d’espais naturals i decoració de balcons. A Madrid el lema és ‘Davant l’emergència social, el feminisme és essencial’, i a Barcelona la Vaga Feminista sortirà al carrer corejant ‘Juntes, diverses i rebels som imparables’. En el feminisme popular català domina la interseccionalitat, un enfocament adaptat del feminisme negre dels Estats Units que combina l’opressió de gènere amb els eixos de raça i classe social, que és radicalment antiracista i que crida les blanques a revisar els seus privilegis. «S’ha de valorar la feina de formigueta que fa el feminisme» Maria Rodó Zárate. Investigadora en geografies feministes i autora d’‘Interseccionalitat’ Maria Rodó Zárate considera que aquest marc és molt útil a l’hora d’abordar la complexitat dels conflictes actuals i gestionar-los reforçant els vincles entre les diferents lluites: des de les recol·lectores de maduixes a Huelva fins a la llei trans, passant pel dret a l’autodeterminació dels territoris. Aquest enfocament també permet treballar sobre nous eixos de discriminació, com el de l’edat, que ha quedat en evidència durant la pandèmia, amb la falta d’atenció a la gent gran, la criminalització dels joves i la tancada dels nens. No obstant, Rodó adverteix que «al feminisme no se li poden demanar una llista de solucions màgiques». «Es tracta de produir canvis estructurals i de mentalitat –explica–. El feminisme avança a base de fer una feina de formigueta, fent propostes cadascú en el seu àmbit familiar i laboral concret, i s’ha de valorar aquest tipus de feina». «Em fa la sensació que hi ha paios blancs disfrutant del poder que els ha donat la pandèmia per limitar les llibertats» Silvia Agüero. Activista gitana, feminista i coautora del blog pretendemosgitanizarelmundo.com Un dels exemples més recents d’aquest canvi de mentalitat és el cas de l’Institut del Teatre de Barcelona. La denúncia per part de les estudiants de les pràctiques abusives de tres professors al diari ‘Ara’ va generar una protesta que s’ha carregat alguns professors i la direcció, i que obligarà a replantejar el model d’ensenyament de les arts escèniques. L’estigma Al marge dels plantejaments institucionals i acadèmics, el feminisme s’alimenta sobretot de l’experiència quotidiana de les dones que pertanyen a col·lectius estigmatitzats, com el cas de l’activista gitana Silvia Agüero. «Jo soc feminista, però el 8-M no sortiré al carrer –assegura–. Per por, però també perquè em sento defraudada pel feminisme hegemònic». El silenci de cara a l’assenyalament inicial a la comunitat gitana com a focus d’infecció i en vista de les males pràctiques policials, així com les «polèmiques induïdes» sobre la prostitució o el subjecte trans, contrasten amb la vivència quotidiana d’Agüero: «Tinc les meves nebodes amb Diazepam i Valium perquè no tenen res per menjar a causa de les limitacions en el sector de la venda ambulant –relata–. I en el trajecte per anar a veure el meu fill a Madrid des d’on jo visc em va parar en un sol dia la Guàrdia Civil, la Policia Nacional i la local. Em fa la sensació que hi ha paios blancs disfrutant del poder que els ha donat la pandèmia per limitar les llibertats».

Feminisme al rescat: els reptes del moviment després del coronavirus

Després de les massives convocatòries dels últims anys, el moviment reinventa tàctiques i prepara motors per encarar els canvis que s’acosten després de la pandèmia.

El més llegit