Robin W. Kimmerer: «Les plantes es van convertir en les meves mestres»

El poble nadiu potawatomi, originari de la regió dels Grans Llacs, va ser obligat a abandonar les seves terres i la seva cultura. Després de llicenciar-se en Botànica, Robin Wall Kimmerer (Syracuse, Nova York, 1953) va reconnectar amb les seves arrels. -¿Podria presentar-se en llengua potawatomi? -'Bozho jayak! Shaabodaske gizhgokwe ndezhnekas. Bodwewadmikwe ndaw, anishinaabekwe. Mko ndoodem minwa Mgize ndoodem. -¿Què significa? - Salutacions respectuoses. El meu nom és ‘dona raig de llum que travessa el cel’. Soc potawatomi i anishinnabe, membre del clan dels Ossos i de les Àguiles. -Al suggerir aquesta entrevista, un col·lega va advertir sobre la possibilitat que fos una «xorrada xamànica». ¿Li passa sovint? - [Riu] No, però és veritat que això es troba molt sovint. El llibre no convida al misticisme, sinó que és una investigació sobre com la ciència occidental i el coneixement tradicional poden treballar junts. Per resoldre els problemes mediambientals necessitem sumar múltiples formes de coneixement. -Parla tant de molècules com de metàfores, una cosa poc habitual en una científica. -La noció indígena de ‘coneixement’ incorpora no només el coneixement intel·lectual i l’observació física, sinó també els valors, símbols i ensenyaments de temps antics. En la tradició intel·lectual indígena s’utilitza la metàfora per ajudar el públic a relacionar-se amb els fets de la llei natural. -La neurobiologia parla d’intel·ligència vegetal, una cosa que els pobles natius ja sabien. -Al dir-li ‘coneixement tradicional’ sona com una peça de museu, una cosa del passat, però en realitat és una epistemologia completa sobre les nostres relacions amb el món natural, tot i que amb una veu diferent. Seria millor dir-ne ‘ciència indígena’, no ‘coneixement tradicional’. -Explica que el seu avi va ser separat de la seva família amb 9 anys per portar-lo a un internat. -En aquell moment la llei federal disposava que els nens indígenes fossin separats de la família i internats en escoles on se’ls prohibia parlar la seva llengua. La idea era assimilar els pobles natius per fer-los desaparèixer. En la cerimònia de graduació, el meu avi va haver de recitar aquesta frase: «He abandonat el meu arc i la meva fletxa i he adoptat l’arada». -¡Uf! Però aquí està vostè. -Jo no em vaig criar amb les pràctiques de la cultura potowatami, però sí amb els valors. Vivíem al camp, en contacte amb la terra. No tenia avis savis a qui adreçar-me, però en la nostra cultura les plantes es consideren els nostres parents més antics, així que elles es van convertir en les meves mestres. -I va acabar estudiant Botànica. -Ja m’havia llicenciat quan em van convidar a una reunió d’avis amb coneixements sobre plantes medicinals. Vaig estar quatre dies escoltant-los. Aquesta trobada em va fer reconnectar amb tot el que l’educació occidental m’havia forçat a deixar de banda i em va recordar com de profunda i rica és la ciència indígena de les plantes. Des d’aleshores, la reclamació de la cultura que li va ser arrabassada al meu poble travessa la meva escriptura i la meva manera d’ensenyar. -¿Què aporta el pensament indígena al mètode científic? -En la ciència indígena els valors van de bracet del coneixement del món natural; en canvi, la ciència occidental separa l’observador de l’observat i s’aïlla dels valors per formular hipòtesi. -És el que li ha permès fer avenços espectaculars. -És un mètode molt potent, però la crisi de biodiversitat i la catàstrofe climàtica no són només un problema biofísic, sinó que sorgeixen en la intersecció entre els valors humans i la ciència. ¿Com pot ser la ciència en solitari la solució? -El pensament indígena anomena ‘parents’ a tots els éssers vius. -Els éssers vius no són objectes, són persones, però no persones humanes (no és antropomorfisme), sinó éssers sobirans amb intencions pròpies, intel·ligència, dons i responsabilitats en el món. Com a biòloga puc afirmar que això és cert. -Expressions com «germà arbre» se solen caricaturitzar. -Els potawatomi parlem de ‘persona-pi’ i de ‘persona-om’. Compartim el 70% dels nostres gens amb un arbre i el 95% amb un conill. Està clar que estem emparentats i que no podem viure els uns sense els altres. -¿Quines implicacions té aquesta manera de pensar? -Aquesta diferència lingüística té conseqüències determinants. Com que considerem tots els éssers vius com els nostres parents, tenim responsabilitats morals i ètiques cap a ells. En canvi, si són coses, mercaderies, som lliures d’explotar-los. -Si les plantes són els nostres mestres més ancians, ¿què ens poden ensenyar de la pandèmia? -Les considerem inferiors perquè no es mouen. Però si has de viure centenars d’anys en un mateix lloc i no pots fugir quan les coses vagin malament, has d’invertir molt per tenir bones relacions. A l’haver de quedar-nos quiets, estem aprenent que són les relacions les que ens mantindran sans. També ens ensenyen molta resiliència. -Bill Gates projecta grans fàbriques d’absorció i transformació de CO2. ¿Què li sembla? -Les plantes ho fan de manera natural i m’agradaria dir-li que amb pràctiques de reforestació i restauració podríem augmentar la seva capacitat d’absorció i a més augmentaríem la biodiversitat, la puresa de l’aigua, la riquesa dels terres i la pol·linització, cosa que no faran aquestes indústries. No obstant, no és suficient. -Necessitem la tecnologia. -Sí, però sense substituir les cures. No només hem d’ocupar-nos de mitigar el canvi climàtic, sinó que hem d’ajudar el bosc a caminar, a moure’s. -¿Això què significa? -Es tracta de crear corredors de migració perquè les plantes es moguin de manera natural. A nivell ‘micro’ jo ho estic fent en el meu terreny. Planto arbres d’espècies natives que viuen més al sud perquè aquest lloc aviat serà un hàbitat favorable per a ells. A la meva humil manera, intento ajudar-los a arribar aquí per quan els afecti el canvi climàtic caigui. -Aquest és l’eix del seu llibre, la reciprocitat, la cura mútua entre els éssers vius. -Això ve per dos motius. En primer lloc, com a científica ecològica, la reciprocitat és l’intercanvi de materials que proporciona equilibri en qualsevol ecosistema. No només pots rebre, sinó que també has de donar. Si només reps es produeix un canvi descontrolat, que és on som ara. -¿I el segon argument? -En la ciència indígena (que inclou l’àmbit biofísic, cultural, emocional i ètic), rebre i donar crea una justícia i un equilibri, construeix un vincle i un reconeixement de la nostra interdependència. En canvi, comprar és només una transacció, no és recíproc. -Fa classes de Ciències Ambientals asseguda a l’herba per tenir «la perspectiva d’una aranya». -La millor manera d’aprendre sobre la natura és al camp i des de la perspectiva d’altres organismes. Ensenyem ecologia a distància. Ho nomenem tot, observem estructures i funcionaments, però sempre en relació amb nosaltres. -Defineix l’ésser humà com «un organisme heteròtrof que s’alimenta del carboni que altres éssers transformen». Dit així, som molt poca cosa. -Tendim a situar els humans a la cúspide de la jerarquia, però no és així. Necessitem la resta del món molt més del que el món ens necessita a nosaltres.

Robin W. Kimmerer: «Les plantes es van convertir en les meves mestres»

En 'Una trenza de hierba sagrada' (Capitán Swing), aquesta botànica de descendència potawatomi defensa la unió de la ciència amb la cosmovisió indígena

El més llegit