¿Què fem amb Gainsbourg? Una revisió del mite en el 30è aniversari de la seva mort

Serge Gainsbourg va ser tan essencial en l’evolució de la música popular francesa com els Beatles a la Gran Bretanya i Elvis Presley als Estats Units. Es va reinventar constantment, transitant entre gèneres com el pop ie-ie, el rock progressiu, el country, els ritmes afrollatins, l’electro i –per bé o per mal– fins i tot el hip-hop. Va publicar un disc conceptual, ‘Histoire de Melody Nelson’ (1971), que posteriorment van reivindicar figures com Nick Cave, Jarvis Cocker, REM i Portishead, i que Beck va definir com «un dels més grans matrimonis entre una banda de rock i una orquestra». I va convertir el seu look malgirbat, embolcallat de volutes de fum de Gitanes i amarat en alcohol, en epítom del ‘cool’. Quan va morir d’un atac de cor fa just tres dècades, un mes abans de complir 63 anys, va ser celebrat com un heroi nacional; el president François Mitterrand el va comparar amb Apollinaire, i va dir d’ell que «va elevar les cançons a la categoria d’art». A reexamen En bona mesura, és gràcies a la protecció atorgada per aquest aclaparador estatus que la mística entorn de la seva figura s’ha mantingut immaculada al llarg dels anys malgrat les constants controvèrsies que van vehicular la seva trajectòria professional i el seu personatge. No obstant, el setembre passat, la cantant lusobelga Lio –icona pop als 80– el va definir com «el Weinstein de la música» i va confessar haver sigut ella mateixa víctima dels seus abusos; i el cert és que el signe dels temps sembla exigir que el llegat d’un home que una vegada va proclamar «que es foti la posteritat» sigui reexaminat. Certament, el que va ser el més cèlebre dels escàndols que va protagonitzar, la tòrrida balada ‘Je T’Aime... Moi Non Plus’, ja ha perdut bona part del seu verí; escoltada avui, la tirallonga de panteixos i gemecs orgàsmics que la puntuen sona més còmica que eròtica. La va escriure el 1967 per a Brigitte Bardot, de qui es va enamorar perdudament quan ella tenia 19 anys, i s’explica que la parella no va deixar de magrejar-se durant la seva gravació. Després que la diva vetés la publicació de la cançó –el seu matrimoni amb el playboy Günter Sachs perillava–, Gainsbourg va tornar a gravar-la dos anys després amb la que seria la dona més important de la seva vida, Jane Birkin. Al veure la llum, la melodia va ser prohibida a les ràdios de bona part del món. Va arribar a vendes milionàries. La seva obra és plena de títols que semblen demanar a crits qualificatius com ara masclista o depravat. Com Les Sucettes, la cançó que va escriure el 1966 per a la jove i ingènua France Gall i que explicava la història d’una nena que acostuma a llepar piruletes i que disfrutava moltíssim sempre que el caramel fos li fluïa pel coll; o com una de les pel·lícules que va protagonitzar, ‘Slogan’ (1969), que el presentava com un sàtir misogin i que incloïa una escena en què una dona despullada és fuetejada per homes fornits mentre elogia les propietats d’un cosmètic facial; o, per descomptat, com ‘Lemon incest’, la cançó que va gravar el 1984 a duo amb la seva filla Charlotte –que llavors tenia només 13 anys–, i que va ser acusada de fer apologia de la pedofília i l’incest; al videoclip, tots dos apareixien seminús sobre un llit i cantant: «L’amor que mai farem junts». La perversió com a marca En les seves aparicions televisives, així mateix, Gainsbourg es fa esforçar per consolidar aquesta imatge de pervertit. El 1980, a un ‘talk show’, es va dedicar a potinejar de manera inapropiada Catherine Deneuve mentre ella estava ocupada cantant una cançó; a un altre, el 1986, va dir «puta» a la cantant Catherine Ringer just abans d’amenaçar-la de donar-li «dos cops de puny a la boca». I aquell mateix any, a un altre plató, va confessar a Whitney Houston –amb altres paraules– que volia tenir sexe amb ella. Al seu dia, tots aquests episodis van ser motiu de rialles i aplaudiments per part de la intel·lectualitat. Es va considerar que no eren res més que part del mateix pla del cantant per atacar la moralitat burgesa que el seu àlbum de rock del 1975, ‘Rock Around the Bunker’, en què es prenia a broma el nazisme, o la versió ‘reggae’ de ‘La Marsellesa’ que va publicar el 1979, per la qual va rebre amenaces de mort de part dels conservadors. «La provocació és el meu oxigen» Es van assumir com el comportament lògic d’algú que una vegada va assegurar: «La provocació és el meu oxigen», i de qui es va dir que utilitzava aquesta arma a mode de màscara rere la qual ocultar la seva falta d’autoestima; pel que sembla, conquistar incomptables dones boniques no el va ajudar a superar el trauma que la seva lletjor li causava des que, d’adolescent, una prostituta l’havia rebutjat perquè aquelles faccions reptilianes li resultaven repugnants El 2021, en canvi, resulta molt més difícil mantenir les actituds de Gainsbourg separades dels seus èxits artístics, sobretot considerant que, com en el cas de tants artistes a qui el MeToo ha posat a l’ull de l’huracà, la seva vida sempre es va filtrar a la seva obra. I per això, igual que aquells que senten un dilema moral a l’hora d’asseure’s avui dia davant una pel·lícula de Woody Allen, hi haurà els qui es preguntin si escoltar ‘Histoire de Melody Nelson’ segueix sent apropiat, i quant afecta la mena de l’artista al valor del seu art. Passaran molts anys i la pregunta seguirà sense tenir respostes fàcils.

¿Què fem amb Gainsbourg? Una revisió del mite en el 30è aniversari de la seva mort

El llegat del músic conviu amb la revisió de la seva figura, misògina i depredadora.

¿Quant afecta la mena de l’artista al valor del seu art? La resposta mai és fàcil.

El més llegit