No és la ‘síndrome de la impostora’: és la desigualtat

«No s’acaba mai, ni tan sols en aquest instant en què m’escoltareu; no m’abandona el sentiment que no m’hauríeu de prendre seriosament. ¿Jo què sé? El comparteixo amb vosaltres perquè tots dubtem de les nostres capacitats, del nostre poder i de què és aquest poder». Va ser el que va dir Michelle Obama davant 2.700 persones al Royal Festival Hall de Londres durant la presentació de les seves memòries el desembre del 2018. «Encara tinc una mica de síndrome de la impostora», va confessar. Una cosa semblant va pensar el 1974 Simone Veil quan la van nomenar ministra de Salut de França, lloc des del qual va despenalitzar l’avortament. «Estava convençuda de no aguantar gaire temps. Em vaig dir: “Cometré un gran error i de seguida m’enviaran de nou a la magistratura”. Nociva autopercepció ¿Per què hi ha dones en les esferes del poder, la cultura o l’art que dubten d’elles mateixes? ¿Què els passa pel cap per pensar que són poc menys que farsants a qui acabaran per desemmascarar? ¿Potser no han arribat per mèrits propis a espais que durant segles han sigut reservats als homes? Les psicòlogues nord-americanes Pauline Rose Clance i Suzanne Imes van encunyar el 1978 el terme ‘síndrome de l’impostor’ per referir-se a aquesta nociva autopercepció després de realitzar una recerca centrada en dones d’alt rendiment. Es van adonar que moltes d’elles no es consideraven brillants. És més, tenien la sensació d’estar «enganyant» malgrat els seus èxits acadèmics i professionals. Un recent estudi publicat a l’‘International Journal of Behavioral Sciences’ («The impostor phenomenon») indica que el 70% de les persones han tingut aquesta impressió en algun moment de les seves vides. «Malgrat múltiples proves de vàlua atribueixen els seus bons resultats a factors externs, com la sort o la feina dura, en lloc de relacionar-lo amb les seves habilitats i coneixements», explica Marta Calderero, professora de Psicologia i Ciències de l’Educació de la UOC. El fet de viure en un món on la sobreexposició és constant i únicament es reflecteixen els èxits no hi ajuda, diu l’experta en recursos humans de la mateixa universitat Eva Rimbau. «Sempre ens sembla que la resta estan més ben preparats que nosaltres», indica. Tot i que els passa a alguns homes –l’astronauta Neil Armstrong n’és un–, el cert és que la llista està plena de dones. Les actrius Kate Winslet, Charlize Theron o Viola Davis, la cantant Jennifer Lopez, líders empresarials, i fins i tot la cancellera Angela Merkel en formen part. ¿Crida l’atenció? Potser no tant. Molta literatura avala la idea que els homes sobrevaloren les seves capacitats i les dones les subestimen. Aquesta falta de confiança és darrere del més baix accés a llocs de responsabilitat. Hi ha igualment xifres reveladores sobre la falta de representació femenina en càrrecs directius. Al món només el 24% de les dones n’ocupa algun. La rebotiga del ‘no puc’ Els testimonis, les dades i les evidències van animar la periodista Élisabeth Cadoche i la psicoterapeuta Anne de Montarlot a unir-se per estudiar el tema. El resultat de la seva anàlisi, després de més de 100 entrevistes, es plasma a l’assaig ‘El síndrome de la impostora’ (Península, 2021), on aborden els motius històrics, socials i familiars que hi ha darrere d’aquesta falta d’autoestima que impedeix a moltes dones arribar a notorietat sense demanar perdó. «Som la suma de segles de dominació masculina. Hem patit el patriarcat i l’hem integrat al nostre ADN. Tot i que amb moviments com #MeToo les coses comencen a canviar i les dones decideixen parlar, està molt ancorat en nosaltres», comenten les autores en conversa amb aquest diari. El llibre descriu situacions i ofereix pautes per sortir de les «trampes mentals» i els «autosabotatges» a què contribueixen la pressió social i la pervivència d’estereotips. I, entre altres coses, posa sobre la taula l’acceptació del propi cos com a primer component de l’autoestima. «Les dones estan en conflicte amb els seus cossos perquè hi ha moltes exigències. Es parteix del principi que no està a l’altura, que ella mateixa no és suficient i ha de fer dues vegades més per existir. És un pes enorme. Ho veiem perfectament ara amb la pandèmia. Això té conseqüències socials perquè la dona s’inhibeix, té més frens. Les estadístiques als EUA mostren que amb la Covid moltes han hagut de deixar la feina o l’han perdut», indica Anne de Montarlot. Hi ha també conseqüències en la salut mental, com el ‘burn-out’ derivat d’un afany de perfeccionisme extrem que pot provocar ansietat i depressió. No obstant, convé no patologitzar el fenomen i evitar l’error vuitcentista que degradava a la categoria d’«histèrica» qualsevol senyal de transgressió femenina. Quan el 1978 es va popularitzar el concepte d’impostura, l’estudi de les psicòlogues nord-americanes no va tenir en compte les variables del racisme sistèmic, el classisme, la xenofòbia i altres prejudicis. Si a més de dona ets negra, lesbiana o trans, les probabilitats d’exclusió es multipliquen. Per això hi ha corrents que posen l’accent en el context, més que en l’individu. És a dir, que convindria fixar-se en les condicions laborals i els entorns on les dones desenvolupen la seva feina. «Hauria de posar-se el focus en l’estructura social i no en les dones. En els impediments i la construcció de gènere que ens inculquen des que naixem i que fa que no tinguem referents d’èxit», remarca Isabel Muntané, periodista i codirectora del Màster de Gènere i Comunicació de la UAB. Al seu judici, malgrat anys de lluita feminista, continuem transmetent que el nostre és «l’espai privat» i els homes continuen sent els protagonistes de l’espai públic. «Es veu als llibres de text, als mitjans de comunicació, al cine... Tota aquesta violència cultural l’acabem assumint». Al final, afegeix, «les dones ens sentim culpables per ocupar un espai que no et toca, perquè així ens ho van dient constantment». El pes de la culpa Eliminar el pes de la culpa és un dels objectius que persegueixen Cadoche i Montarlot amb el seu assaig. «Si no tens confiança en tu mateixa no és perquè siguis tímida o incapaç de reafirmar-te, sinó perquè ets producte d’una herència cultural, social, històrica i familiar». Entre les seves receptes figuren tornar la paraula a les dones i fer un esforç col·lectiu per canviar les condicions laborals i l’educació. «Cal revisar les creences limitadores i buscar en altres dones el combustible per a l’autoestima. Hem de ser indulgents amb nosaltres mateixes. Ja tenim bastants enemics com per convertir-nos en un més», apunten. La resposta passaria, a més, per crear entorns que fomentin estils diferents de lideratge en els quals les identitats racials i de gènere es percebin tan professionals com l’actual «eurocèntric, masculí i heteronormatiu», segons detalla la investigadora Tina Opie, del Babson College, citada per la Harvard Business Review al seu article Deixa de dir-li a les dones que tenen la síndrome de l’impostor.

El més llegit