Jon Lee Anderson: «Llatinoamèrica és avui un barco a la deriva»

El 2010, Llatinoamèrica inaugurava la segona dècada del segle XXI carregada de bones expectatives: una nova fornada de líders progressistes es confabulava per treure-la de la misèria, Obama enviava a les golfes les maneres imperialistes amb què els EUA havien tractat sempre els seus veïns del sud, i l’emergència dels BRICS augurava un protagonisme més gran per als països que en el passat havien pintat poc al món. Deu anys més tard, la situació del continent és molt diferent: cap dels polítics que van protagonitzar ‘la marea rosa’ es manté en el poder, Trump ha dinamitat la diplomàcia ‘friendly’ que va propulsar el seu antecessor i Llatinoamèrica només és notícia per la corrupció que infecta les seves institucions, la violència que es distingeix als seus carrers o les riuades d’emigrants que fugen al nord. Com es passa d’una foto a l’altra ho explica el periodista Jon Lee Anderson (Califòrnia, 1957) al seu últim llibre, ‘Los años de la espiral’ (Sexto Piso), on ha reunit una col·lecció d’articles, reportatges i perfils publicats a The New Yorker que radiografien l’última dècada del continent llatinoamericà. Parla des de Washington, on s’ha desplaçat per ser testimoni directe, com a ell li agrada, de la presa de possessió de Joe Biden. -¿En què canvia les perspectives de futur de l’Amèrica Llatina que ja no hi hagi Trump? -En molt. D’entrada, tornen les maneres, la diplomàcia i el verb clàssic de les relacions madures entre països. Sembla simbòlic, però és fonamental. Recordem que Trump va iniciar la seva carrera política el 2015 sortint de la seva torre de Nova York per cridar que tots els hispans són uns lladres, violadors i assassins que cal aïllar amb un mur. Que marxi portarà distensió. Hi ha molts problemes per resoldre, alguns de molt agrestos, però, cony, almenys ja no hi ha Trump. Amb ell se’n va l’americà lleig, el del ianqui ‘go home’, i això ho canvia tot. -¿Què han suposat aquests quatre anys de trumpisme per a Llatinoamèrica? -En el seu segon mandat, Obama va enterrar la doctrina Monroe, que facultava els EUA a intervenir en qualsevol país del sud amb l’objecte de la seva seguretat, però Trump va revocar aquest canvi i es va dedicar a construir conspiracions i aldarulls. Va arribar a incloure Cuba en la llista de països que patrocinen el terrorisme, una cosa infundada i absurda. Ara, a Biden li costarà anul·lar aquesta ordre, a causa del burocràtic sistema polític nord-americà. -¿Quin saldo dona la comparació de la Llatinoamèrica del 2010 i la d’ara? -Fa 10 anys, Obama i Lula van coincidir un dia en un escenari i el nord-americà va dir al brasiler: «¡Ets el paio més popular del món!». Amb la ‘marea rosa’ de líders progressistes que hi havia al continent i la irrupció dels BRICS, semblava que l’Amèrica Llatina començava a ser considerada al planeta. A part de Lula, hi havia Mujica, Evo Morales, Rafael Correa, el mateix Castro i Chaves en el seu millor moment. ¿Qui està avui al capdavant de Llatinoamèrica? ¿Quina és la seva presència al món, si només se’n parla en referència a la corrupció, el narcotràfic, la violència, el deute financer, l’èxode d’emigrants o la crema de l’Amazònia? -¿És un problema de falta de líders? -El problema de l’Amèrica Llatina és que les democràcies que es van posar a caminar fa 40 anys estan fent aigües. La regió és un barco a la deriva en espera que arribi un detonant que faci que les coses vagin cap a una banda o una altra. Tant de bo aquest detonant sigui Biden i que el desenllaç sigui positiu. -¿Com es van frustrar les expectatives que hi havia fa 10 anys? -El que va acabar amb aquesta esperança va ser la corrupció. És el taló d’Aquil·les de Llatinoamèrica. Fa 40 anys, els seus problemes es resumien en dues paraules: dictadures i guerrilles. Avui, la corrupció és el que defineix el règim polític del continent amb molt poques excepcions, i això es tradueix en altres problemes, com la violència. La regió té l’índex més gran d’homicidis del món. -¿Qui responsabilitza d’aquesta situació? -Des de fora de Llatinoamèrica no es va apostar mai per enfortir la democràcia, però això no pot servir d’excusa. S’ha de preguntar a aquests països: ¿què han fet vostès amb els seus 150 anys d’independència? Alguns no han conegut més que colonialisme o règims militars. Fixem-nos en el Salvador: des que va acabar la seva guerra civil, ha tingut cinc lladres com a presidents i el d’ara és un gàngster de night club. El d’Hondures és un narcotraficant. A Mèxic, els càrtels manen en estats sencers i al capdavant del país hi ha López Obrador, un líder populista d’esquerres que es va sentir identificat amb Trump. -Tots van arribar al poder per les urnes. -Però després ningú els va exigir que retessin comptes, i a Washington tampoc li va importar gaire el que passava. Fa 30 anys, un dia algú va regalar a Menem un Ferrari i el paio es va dedicar a passejar-se per Buenos Aires cridant: «¡És meu, és meu!». Va vendre el país i va acumular una immensa fortuna, però els seus conciutadans no el van enjudiciar mai. A l’Amèrica Llatina s’ha consolidat una cultura de la corrupció que es camufla sota una màscara d’alternança democràtica perquè el poder només l’ostentin els lladres. No tots són malvats, però la majoria, sí. Llatinoamèrica és avui Alí Babà i els 40 lladres. -¿Llavors el que falla és la democràcia? -El que falla és que la democràcia no s’ha consolidat a través de l’Estat de dret. Quan els jutges i els policies són corruptes, no hi ha democràcia. Ni societat cívica. Al final, la corrupció és el que ha envalentit populistes com Bolsonaro, Buquele, Ortega o Maduro. -¿I això com s’arregla? -Fa 50 anys, el Che Guevara hauria contestat: amb lluita armada, amb la violència purgativa. Ja no estem en l’època de les guerrilles, però sí dels esclats socials. Les plataformes són les xarxes socials, que són una arma de doble tall. Ens van portar Trump i Bolsonaro, però també van servir als nois de Xile per organitzar-se i esclatar, fins que el president va cedir i ara el país està embarcat en la redacció d’una nova constitució. -¿Proposa una Primavera Àrab llatinoamericana? -No, perquè allò va acabar en una hecatombe. En el cas d’Amèrica Llatina, crec que cada país ha de trobar la seva fórmula i el seu camí. Els xilens han aconseguit convertir el seu esclat social en una cosa creativa i constructiva. Han entès que el seu problema és sistèmic i existencial, relacionat amb la Constitució que els va deixar el dictador en herència fa 30 anys, i han decidit escriure el seu propi manifest social. Tant de bo altres països fessin el mateix, perquè és obvi que molts necessiten un canvi de xip. La ciutadania ha d’activar-se. Ara no poden acusar-los de ser còmplices de la violència, perquè ja no hi ha guerra freda ni guerrilles a la muntanya. Han de sortir al carrer a exigir canvis als servidors públics. -Hi ha un cas que interessa especialment a Espanya: Veneçuela. ¿Quin futur augura a aquest país? -Estarà molt vinculat al que faci Biden. Dubto molt que vulgui enderrocar Maduro. Mantindrà les sancions, però obrirà un diàleg que espero que el líder veneçolà sàpiga aprofitar per buscar una sortida al país més enllà d’aferrar-se en el poder. Veneçuela necessita diàleg, transparència i alternança. Si Maduro opta per buscar aliats autoritaris, el conflicte continuarà enquistat. -¿El preocupa el futur del continent? -Avui tinc un optimisme que no tenia fa tres mesos, per l’efecte Biden, però em temo que Llatinoamèrica continua sent notícia per motius negatius. Arrossegava molts problemes abans de la pandèmia, que ara han augmentat. La vacuna no els arribarà tan ràpid com als EUA o Europa i hi haurà esclats socials. El meu temor és que els aprofitin els populistes. Tant de bo el final de Trump signifiqui que aquests temors són infundats.

Jon Lee Anderson: «Llatinoamèrica és avui un barco a la deriva»

El periodista analitza en un llibre les claus de l’última dècada d’història política i social a Amèrica Llatina

El més llegit