Beneïdes drogues: l’agitada història de set fàrmacs que ens van canviar la vida

La humanitat fa 10 mesos que posa espelmes als laboratoris farmacèutics, que acaben d’obrar el miracle de fabricar la vacuna contra la Covid en temps rècord. Però la història de la farmacopea no sempre ha resultat tan eficaç, lineal i senzilla. Sovint, va ser l’atzar el que va donar a l’investigador la pista del medicament que s’amagava darrere d’una reacció química, i altres vegades trobar la molècula màgica de la pastilla va ser el resultat de la insistència. Al llibre ‘Diez drogas’ (Crítica), el divulgador científic nord-americà Thomas Hager relata les circumstàncies que van envoltar el descobriment d’un grapat de productes farmacèutics que van canviar la vida de la gent. Aquest és el moment zero de la història de set d’aquests productes: els opiacis Al llarg de la història no hi ha hagut una planta amb més usos medicinals que el cascall; de la saba s’obté l’opi. El prenien a Mesopotàmia, l’enaltien els grecs, a Roma el barrejaven amb vi i Colom el portava anotat en la seva llista d’encàrrecs quan va salpar a les Índies. En els anys de la revolució industrial, els medicaments més demandats a les farmàcies portaven opi. Des de la nit dels temps són conegudes les seves facultats analgèsiques, tot i que també el seu potencial addictiu. Avui continua sent la base de moltes medicines d’ampli ús. La reina és la morfina, descoberta el 1806 per l’aprenent de farmàcia alemany Friedrich Sertürner. Li va posar aquest nom en honor a Morfeu, el déu grec dels somnis, però no li va passar pel cap patentar-la, així que mai no va guanyar un maleït marc per la seva troballa. Va ser més astuta la farmacèutica Merck, que al segle XIX va construir un empori a partir d’aquest alcaloide de l’opi, genial per esborrar les marques del dolor. Les vacunes Els fàrmacs que ens deslliuraran de la Covid deuen el seu nom a Edward Jenner, el metge anglès que el 1790 va convèncer els seus paisans que les vaques infectades de verola bovina obrien una porta per immunitzar els humans contra aquesta malaltia mortal. Ell es va endur la fama, però la idea se li havia acudit una dècada abans a Benjamin Jesty, un granger del sud d’Anglaterra que va decidir esgarrapar els braços de la seva dona i els seus fills i posar sobre les ferides teixits extrets d’un braguer de vaca malalta de verola. Amb aquella operació, no només va deslliurar la seva família de la pandèmia del 1774. També va inaugurar la història de les vacunes. En honor a la veritat, les vacunacions s’haurien de dir inoculacions, que és com es denominava la tècnica que utilitzaven els turcs des de l’edat mitjana per lluitar contra la verola, consistent a introduir restes de pus de malalts lleus de verola sota la pell de nens sans per immunitzar-los. Va ser l’anglesa Lady Mary Wortley, dona de l’ambaixador d’Anglaterra a Constantinoble, la que va descobrir el truc i el va exportar a Occident a principis del XVIII. els somnífers Tots els inductors al son que es venen avui provenen de fórmules sintètiques dissenyades en els últims 50 anys, però l’origen dels somnífers és en els jocs alquimistes que del químic alemany Justus von Liebig en la primera meitat del segle XIX. Barrejant substàncies per pura curiositat, el 1832 va inventar l’hidrat de cloral, o clorhidrat, que al principi va desdenyar. Més tard va descobrir que, si el transformava en líquid, treia un vapor d’olor agradable que era capaç de tombar en segons a qui l’inhalés. Acabava de néixer el cloroform, una substància que el 1850 ja s’utilitzava per adormir els pacients abans d’operar-los i que poc després va començar a tenir usos recreatius. També perversos: a finals del segle XIX se’l coneixia com la droga dels violadors. A partir del 1905, molècules de nova creació, com els barbitúrics o els antipsicòtics, van desplaçar el clorhidrat del tron dels hipnòtics, però això no va impedir trobar-lo al cadàver de Marilyn Monroe. els analgèsics Eliminar la sensació del dolor ha sigut una de les llegendàries aspiracions de la farmacopea. Els opiacis van complir aquesta funció durant segles, però tenien el revers de l’addicció. En la recerca de l’analgèsic perfecte, l’avenç més important el van aportar la casualitat i l’observació. No era curar el dolor, sinó els espasmes musculars, el que perseguien els químics de la firma alemanya Hoechst, que a finals de la dècada del 1930 van provar en ratolins una molècula que acabaven de crear. Un investigador es va adonar que a molts els creixia la cua de manera excepcional, just la mateixa malformació que mostraven quan els dopaven amb opiacis. La pregunta era òbvia: «¿Tindria el mateix efecte en les seves terminacions nervioses?». La petidina –així es va anomenar el compost– va començar a ser utilitzada en humans per tractar el dolor, però va desaparèixer de les farmàcies quan es va descobrir que també era addictiva. No obstant, no va ser un descobriment fallit: a partir d’aquesta fórmula, anys més tard, s’elaborarien nous i millors analgèsics lliures de traces d’opi. La píndola De tots els fàrmacs que existeixen, només un té l’honor d’anomenar-se la píndola, ja que si bé no cura malalties, el seu impacte cultural ha sigut inigualable. Va ser la mateixa naturalesa la que, en la dècada del 1920, va brindar al fisiòleg austríac Ludwig Haberlandt la pista que li va obrir els ulls: si les dones no ovulen quan estan embarassades, potser allà hi havia la clau per controlar la fertilitat femenina. Va començar trasplantant trossos d’ovaris de femelles animals embarassades en d’altres de fèrtils i va veure que funcionava. Trobar l’hormona que produïa aquests canvis era qüestió de temps. Haberlandt no ho va aconseguir, ja que va acabar suïcidant-se per les pressions de grups religiosos del seu país. Poc després, la progesterona va ser identificada com la responsable de controlar els cicles menstruals. A principis dels anys 40, el químic nord-americà Russell Maker va aconseguir sintetitzar-la a partir dels esteroides vegetals d’un tipus de moniato que es cria a Mèxic. Amb aquesta fórmula es va poder elaborar la píndola que acabaria revolucionant els hàbits sexuals. La Viagra La recerca farmacològica és plena de passos perduts i projectes que neixen amb un propòsit i acaben cristal·litzant en un altre de molt diferent. La troballa de la Viagra pertany a aquesta categoria de sorpreses inesperades, però felices, que poblen la història de la farmacopea. No era un vigoritzant de la potència sexual masculina, sinó un remei contra l’angina de pit, el que buscaven els químics de la farmacèutica Pfizer, que el 1988 van oferir la substància a un grup de voluntaris del sud d’Anglaterra. Cap va detectar millores cardíaques, però alguns van comentar que havien tingut unes ereccions antològiques. Acabava de ser identificat la UK-94280, o sildenafil, la molècula que viatja a l’interior de la cèlebre pastilla blava. Sobre aquesta, la farmacèutica que ha creat la primera vacuna contra la Covid va edificar un imperi que no va ser aliè als recursos del màrqueting: les primeres lletres de la Viagra evoquen el vigor; les últimes, les cascades del Niàgara. Pfizer no fa res sense intenció.

Beneïdes drogues: l’agitada història de set fàrmacs que ens van canviar la vida

El divulgador científic Thomas Hager repassa en un llibre els avatars que van envoltar el descobriment d’alguns medicaments crucials

El més llegit