El profètic David Bowie, cinc anys després

David Bowie cantava a ‘Five years’ que «ens queden cinc anys» abans de la implosió total; un lustre perquè la Terra es devori a si mateixa. I cinc anys després que el cantant ens deixés, el planeta viu amb l’ai al cor, tocat per un cataclisme sense precedents. La cançó, una de les millors obertures d’àlbum de la història (The rise and fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars, de 1972), ressona ara amb renovats impulsos apocalíptics, llegibles en clau mediambiental, donant més presència, si és possible, al Bowie endeví. El 10 de gener del 2016 ens despertàvem amb la revelació del gran truc final de l’artista, la conversió del seu ocàs (càncer de fetge diagnosticat 18 mesos abans) en una obra d’art que gelava la sang: l’àlbum ‘Blackstar’, amb tenebres avantguardistes i un simbolisme amb vistes a l’última casa, publicat dos dies abans, data del seu 69è aniversari. De totes les defuncions de grans figures del rock que hem assimilat aquests últims anys, que no han sigut pocs, la seva ha sigut la més commovedora i espectacular. Un lustre després, la seva figura segueix present amb naturalesa d’oracle, no només a través de les seves cançons, sinó com a veu vinguda del futur capaç d’anticipar tendències i dinàmiques col·lectives. Canvis de pell S’invoca Bowie com a popularizador de l’ambigüitat ‘unisex’, formulada en temes com l’himne glam ‘Rebel rebel’, de 1974 («‘La teva mare està feta un embolic, / no està segura de si ets noi o noia’»), diverses dècades abans que el debat entorn del gènere i la identitat sexual fossin de domini públic. En el camp musical, Bowie queda com el gran modulador del cànon rock, tan atent a la negritud del soul i el funk com a l’electrònica germànica, i prova palmària que la personalitat artística no té perquè circumscriure’s a un estil únic. Bowie va ser, successivament, mod, cantautor folk, rocker amb purpurina, soulman, explorador cibernètic i estrella pop per a tota la família, i hi ha una característica molt moderna (en línia amb el consum de música de plataforma) en els seus salts de gènere musical i la seva aversió a veure’s convertit en símbol d’una tribu. Però encara hi ha més. Corre per les xarxes l’entrevista que va concedir a la BBC el 1999, en la qual advertia del canvi «inimaginable, tant per a bé com per a mal», que implicaria internet. Bowie sorprenia l’escèptic periodista avançant-li com la xarxa, «una forma de vida alienígena», evolucionaria fins difuminar les barreres entre l’usuari i els productors de continguts, una interacció amb derivades com les ‘fake news’. En el pop, venia a dir, no destacaran tant les individualitats carismàtiques com les sensibilitats col·lectives entorn d’una escena, desplaçant el pol del poder al públic i obrint un «espai intermedi» (citant Duchamp) per a la interpretació lliure de l’obra amb formes creatives infinites. Els artistes hauran «de preparar-se per fer més gires», aventurava, «perquè és l’únic que continuarà vigent» (no tenia en ment la Covid-19). I rematava: «És molt emocionant, però no importa si ho és o no: simplement, succeirà». En el regne de la profecia El Bowie profeta dona joc, tot i que altres pistes comentades se situen més aviat en l’àmbit del divertiment conspiranoic: el rètol comercial de K. West a la portada de Ziggy Stardust, ¿presagi que Kanye West, que naixeria «five years» més tard, seria la seva reencarnació? Bromes a part, la boja tesi il·lustra de quina manera tot allò que concerneix el Duc Blanc s’escorcolla ara com si és tractés del codi d’Hammurabi. Atenció al segon 21 del videoclip Ashes to ashes (1980), on el cantant, vestit com un arlequí, es treu de la màniga una imatge d’ell mateix en una superfície rectangular en la qual alguns han vist un antecedent de l’iPad. Però és un fet que Bowie va apostar per internet abans que la majoria de celebritats pop, amb una web, BowieNet, que ja el 1998 permetia als usuaris registrar-se amb un perfil propi. Després de la seva mort, el lloc DavidBowie.com vehicula la informació oficial, sota la cobertura dels seus beneficiaris, amb la seva viuda, Iman, en primer terme. La web ofereix notícies i accés a un marxandatge (i rareses discogràfiques) per tornar boig qualsevol fan. Des d’allà s’ha llançat aquesta setmana un ‘single’ d’aniversari amb dues versions, ‘Mother’ (John Lennon) i ‘Tryin’ to get to heaven’ (Bob Dylan), registrades als 90 i que encara no havien vist la llum. Rescats que ens recorden que el món de David Bowie continua sent un pou sense fons.

El profètic David Bowie, cinc anys després

El cantant britànic, que ens va deixar el 10 de gener del 2016, és invocat com a figura avançada al seu temps per les seves audaces visions sobre la música, la identitat de gènere i el poder d’internet.

El més llegit