DJ Amable «Per al Govern, els discjòqueis som com les bruixes de l’Edat Mitjana»

Amable Sierra (Manzalbos, Ourense, 1965) va començar a punxar el 1984 i una dècada després ja era el nom de referència de la nit indie barcelonina. Resident setmanal a Razzmatazz des de la seva inauguració el 2000, mai havia passat tant temps allunyat del seu lloc de treball: la cabina de la discoteca. -¿D’on li ve aquesta afició per punxar discos? -Tenia aquesta inquietud de petit. A setè d’EGB, ja portava a les festes de la meva escola –l’Acadèmia San José-, el meu tocadiscs portàtil, un Cosmos. Amenitzava els aniversaris amb la meva col·lecció de singles: Orquestra Mondragón, Boney M ... ¿On va debutar professionalment com a discjòquei? El 84, en un bar que va obrir el meu oncle just davant del Camp Nou. Tenia 19 anys. Portava el bar i punxava el ‘Blue Monday’ de New Order, el ‘Just can’t get enough’ de Depeche Mode... El bar va durar un any i el 85 me’n vaig anar a la mili. -¿Com va entrar en contacte amb el Dipòsit Legal, el bar de L’Hospitalet en el qual va aprendre l’ofici i on es va donar a conèixer? Un dels socis, l’Alejo, era el meu veí del pis de baix. Va obrir el 85 i, entre permisos, anava a punxar. Havia d’haver punxat en la inauguració, però jo portava els comptes de la companyia i no van quadrar, així que em van arrestar. ¿Com s’explica que l’escena indie de clubs creixés amb tanta força a L’Hospitalet? -La gent del Depo tenia moltes inquietuds. Pensàvem que a l’Hospitalet faltava un bar semblant a l’Universal o al ZigZag de Barcelona. Arran del Depo, va obrir el Clandestino, el Cómpliche, l’A Saco... I venia gent de Barcelona de festa cada nit. A cada concert que anàvem, repartíem flyers que anunciaven les festes que muntàvem. Els ‘after-parties’ dels concerts pràcticament els vam inventar nosaltres. Jo repartia flyers a la porta del KGB, de Zeleste... -Repartint ‘flyers’ a la porta de Zeleste, ¿somiava punxar allà? –És clar. I ho vaig fer al cap de poc temps. Vaig començar en el club A Saco de l’Hospitalet l’octubre del 91. Als tres anys se’ns va acabar el lloguer, vam haver de buscar un lloc més gran i vam venir a Zeleste. Hi vam estar sis anys fins que va tancar. Però vostè es va quedar com a resident a la nova Razzmatazz. Vaig passar de ser promotor i discjòquei a només punxar. -¿Com es veu dins del gremi dels discjòqueis? -Com un privilegiat. Fa 35 anys que treballo d’això. Els meus amics, quan amb 23 anys ens fèiem la pregunta de «¿i tu que vols ser de gran?», es reien de mi: sempre deia que volia continuar sent discjòquei. ¡I que duri! ¿Quantes nits va punxar el 2019? -Cada dissabte de l’any a Razzmatazz, gairebé cada divendres fora i algun dia solt entre setmana: uns cent i escaig. -¿De què ha viscut aquests nou mesos? -Amb l’ajuda mísera que tenim els autònoms. No em puc acollir a cap erto perquè no estic contractat. I a sobre he de pagar cada mes la quota d’autònoms. Sort que tenia uns estalvis i puc tirar d’això, però no sabem quant durarà. Molts companys estan en una situació molt precària: se’ls ha acabat l’atur i han de demanar diners a familiars per sobreviure, esperar que això s’acabi i anar tornant els préstecs. ¿N’hi ha que ja s’estan venent els discos? .Sí. Jo mateix m’he obert un compte a Discogs per si això dura anys. Com que ara tinc temps, m’he passat tota una setmana pujant tots els vinils: tres mil i escaig entre singles, maxis i elapés de l’etapa del 85 al 98. Estan allà per si la cosa es posa molt malament. És un patrimoni que puc vendre. -La seva carrera és peculiar. La majoria de discjòqueis viuen etapes d’èxit i després passen a un tercer pla o fins i tot abandonen. Vostè va entrar en una gran sala el 1994 i allà s’ha mantingut. Mai ha fet el gran salt i tampoc s’ha donat la gran patacada. Però sempre ha està allà. No tots els discjòqueis tenen cada setmana un bolo programat en una sala gran, que funciona molt bé. He tingut la sort de ser aquí des del 94 i fins avui pràcticament cada setmana s’ha omplert. He sigut un discjòquei molt peculiar. Estic vinculat a la música alternativa, més indie de guitarres, i això té poca sortida. No hi ha tantes sales que programin aquest tipus de música. El meu terreny és més reduït. I això també em dona certa exclusivitat. -Es diria que no haver sigut ambiciós, no haver vist després de sis anys que Zeleste se li quedava petit i voler volar més alt, és el que l’ha salvat. Una residència setmanal en una sala per a tres mil persones és una seguretat; un tresor en un gremi tan poc segur. -Fer una sessió setmanal és fàcil i és un privilegi per a mi. I ambicions, les he complert gairebé totes. No soc un discjòquei de masses. He rebutjat bolos en festivals perquè no em veia capaç de punxar per a 15.000 persones. Ara que l’aturada del sector és absoluta, ¿recorda aquelles èpoques en què els festivals pagaven burrades a grups i discjòqueis? –És clar. Fins que va arribar la crisi. I és una cosa que afectava tots els sectors, no només el de l’espectacle. Entre el 2000 i el 2008 es pagaven caixets desorbitats perquè també es movien molts diners en negre. Molts festivals es feien per blanquejar diners. És vox populi. A partir del 2010 es va començar a controlar aquest tipus d’històries. Però jo sempre he cobrat el que creia que mereixia. El seu caixet no ha variat en aquestes dues dècades. -No. Porto cobrant el mateix per bolo des del 2006. Als anys 90 no cobrava com a discjòquei perquè ens repartíem els beneficis entre els socis. A Razzmatazz ja vam acordar un sou i amb aquest m’he quedat fins ara. ¡Insòlit! Un sou fix i sense pujades ni baixades en un ofici amb tanta especulació com el seu. Soc conscient del que he de cobrar perquè sé el que genero punxant i el que cobren els meus companys. Vaig ser promotor, sé el que produeix una discoteca, el que costa convocar gent, el que costa recuperar els diners invertits... -¿Ha actuat així perquè sempre va tenir clar que volia jubilar-se com a DJ? Mai he pensat tan a llarg termini, però ara que tinc 55 anys sí que ho penso. No sé fer una altra cosa i després d’una pandèmia com aquesta... Però per ara segueixo amb la mateixa inquietud. El primer que faig al matí és intentar descobrir música nova. -¿Quant temps ha passat sense punxar en altres èpoques de la seva carrera? -Els 15 dies de vacances que m’agafava a l’agost. I algun cap de setmana solt. Mai havia estat més d’un mes sense punxar des del 1985. ¿Com ha canviat la seva rutina des de la pandèmia? Faig el mateix: preparar-me sessions. Algunes les comparteixo i d’altres les guardo per a quan obrin les sales. Continuo sense poder dormir fins a les tres o quatre del matí, però quan treballava me n’anava a les set. -Durant la pandèmia, el Govern ha prioritzat la feina sobre l’oci i la vida diürna sobre la nocturna. Vostè treballa en l’oci i de nit. Els que treballem en l’oci som els dolents. A Alemanya reben una ajuda equivalent al 70% del que havien facturat el 2019. Aquí, ni per indici s’arriba a aquestes ajudes. Estem totalment desemparats. Jo estic sacrificant la meva feina per la salut dels altres, perquè ningú es contagiï, però mereixo algun tipus d’ajuda. Jo ho passo molt bé amb la meva feina, però estic treballant. No obstant, s’està remarcant aquest sector com una cosa cada vegada més diabòlica, com gent que pràcticament no hauria d’existir. Però si tanques una discoteca els joves es reuniran en una casa, estaran menys controlats i es contagiaran igual. L’oci és una necessitat bàsica. -¿Quin és el seu paper en la societat? -Passo tres o quatre hores diàries descobrint discos perquè la gent tingui una drecera per descobrir música nova. La meva tasca és difondre música. I també, que la gent s’ho passi bé, que surti els caps de setmana i gaudeixi ballant. -Això últim gairebé ho diu en veu baixa. Ja, sembla que estigui mal vist. O que sigui un objectiu menor. És molt digne treballar perquè la gent balli i disfruti. ¿Per què a Espanya no es concep al discjòquei com un treballador tan important com qualsevol altre? ¿Què significa això? -Que no es valora el sector i no se’l té en compte. No sé si es creuen que som gent que vivim amb l'esquena dreta, gent que ho està passant bé i no treballa. -Ja. Aquesta percepció judeocristiana segons la qual, si no estàs patint, la teva feina no és feina. Això és vici i, per tant, ha de ser aniquilat. No estem tan lluny de la Inquisició. Els discjòqueis som com les bruixes de l’Edat Mitjana. Si fos pel Govern, ens cremarien a tots. -Alguns denuncien que es concep la cultura com si estiguéssim encara al segle XIX. Es pensa en quan i com reobrir museus, auditoris i teatres tot i que avui el consum cultural de molta gent impliqui un altre tipus de pràctiques i espais. La discoteca, per exemple. La realitat és que la gent que assisteix a més esdeveniments culturals és la que va a concerts i la que es mou cada cap de setmana per discoteques. I no només va a ballar, sinó també a escoltar música, a aprendre, a relacionar-se, a lligar... Tot això també és lícit i mou més gent que el Liceu. Jo respecto això altre, però el meu sector també hauria d’estar cobert perquè també és cultura. -¿Quin futur preveu? -Jo em veig punxant a Razzmatazz el juny o el maig. Si es va vacunat a la població i ja hi ha un 50-60% de persones de risc vacunades, si es pot prendre la temperatura a la porta amb mètodes més o menys fiables i en dos minuts ja poden entrar, no veig per què no pot obrir-se amb l’aforament total. Apunts biogràfics

DJ Amable «Per al Govern, els discjòqueis som com les bruixes de l’Edat Mitjana»

El resident setmanal de Razzmatazz és un dels damnificats del tancament de l’oci nocturn

El més llegit