Els últims grecs de Constantinoble

La primera vegada que Nikos Mikhailidis va tornar a Istanbul o Constantinoble, la seva ciutat, el lloc on havia nascut i crescut i d’on l’havien fet fora 30 anys abans, no va poder parar de plorar. Era el 1994, ell ja tenia 48 anys i havia passat més de mitja vida fora de lloc que era casa seva, però no va poder evitar-ho: quan va anar a la seva antiga escola, a la seva antiga església i al seu antic club va plorar sense parar. La seva Istanbul, la ciutat que el van obligar a abandonar quan tenia 18 anys, era ara una ciutat fantasma: «Ja no quedava res del passat. Tot havia canviat. La ciutat era una altra, i jo, al principi, tenia molta ràbia; era molt fanàtic. Però ara m’he calmat. Intento tornar sovint, i ja no sento el mateix. He perdonat, però no oblido el que ens van fer», diu Nikos Mikhailidis des d’Atenes, on viu des que el van expulsar, a ell i a la seva família. Va passar el 1964: aquell any, el Govern de Turquia va decidir expulsar tots els ciutadans grecs, sense excepció, del país. 15.000 famílies van ser deportades –inclosa la de Nikos–, a les quals es va forçar a marxar amb 20 dòlars i dues maletes. Totes les altres coses es quedaven. Molts ho van perdre tot. «El meu pare tenia tres botigues, i ens les van treure. Érem una família rica, i jo just havia de començar Medicina a la universitat, però ens van expulsar amb les dues maletes. Una ens la van robar després, a l’arribar a Salònica. Ho vam perdre tot, i jo vaig acabar treballant de policia en barcos de càrrega», explica Mikhailidis. Els seus pares formaven part dels 1,7 milions de grecs que vivien a Turquia al final de l’Imperi otomà i després de la creació de la república turca, el 1923. Ara, el 2020, només en queden uns 1.800, que, ja grans, pugnen per no desaparèixer. El nacionalisme turc La guerra de la independència turca, que va acabar el 1923, ho va precipitar tot: «El nacionalisme turc es va crear en contraposició de l’enemic, i en aquella època van ser els grecs, per la guerra i la invasió militar de l’Anatòlia –explica Elçin Macar, professor de la Universitat Tècnica Yildiz–. És una dada curiosa: Grècia es crea [el 1822] en contra de l’Imperi otomà. I, el 1923, la nova República de Turquia es crea contra la invasió grega. Així que podem dir que els dos estats nació es van crear l’un contra l’altre». Al final, la guerra va acabar, i els dos països van firmar la pau i el tractat de Lausana, que va marcar les fronteres de les dues nacions, i alguna cosa més: els dos països van netejar ètnicament els seus propis territoris, van pensar, per evitar una altra guerra. 1,6 milions de grecs –cristians– de l’Anatòlia van ser expulsats i enviats a Grècia; 400.000 turcs –musulmans– de Grècia, el mateix, però al revés. Només es va permetre que una petita part es quedés on era: 125.000 turcs a Tràcia, la part més oriental de Grècia, i 125.000 grecs en dues petites illes de l’Egeu que pertanyen a Turquia, i Istanbul. Es van quedar, però es van convertir en l’enemic a casa. Ells són els últims grecs de Constantinoble. ¿Què se n’ha de fer d’ells? Mikhalis Vasiliadis és de pocs cabells, però cua al clatell, despert i molt actiu malgrat tenir 81 anys i és, a més, el director d’‘Apoyevmatini’, l’únic diari que li queda a la comunitat grega a Istanbul. Com molts de la seva edat, per la Covid, fa mesos que no surt de casa. Però a aquest senyor li importa poc, perquè la redacció del seu diari, des de fa anys, és en una habitació del seu pis. «Aquí jo soc el número u, i el meu fill és el número dos. Tot i que ell és cada vegada més el número u, i jo estic de reserva», diu Mikhalis, i assenyala el seu fill, Minas. Tots dos són els únics treballadors d’‘Apoyevmatini’. Ho fan tot: són reporters, periodistes, editors, maquetadors, il·lustradors, comercials de publicitat, caps i el que els toqui. I fa moltíssims anys que és així: ‘Apoyevmatini’ és un diari familiar. «El 1923, el 75% de l’economia turca estava en mans de les minories –grecs, armenis i jueus–, i just després de firmar el tractat de Lausana, el Govern ja pensava a arrabassar l’economia de les mans estrangeres i donar-la als turcs. Així és com neix ‘Apoyevmatini’», explica Vasiliadis pare. Els seus tiets, diu, tenien una farmàcia a Beyoglu, al centre d’Istanbul. Però les autoritats van decidir que donarien la llicència a uns turcs, així que els hi van clausurar. Un amic que treballava en l’Administració va prometre ajudar-los i, al cap d’un temps, el 1925, els va trobar la solució: va aconseguir que l’Estat els donés una llicència per crear un nou diari per a la minoria grega de la ciutat. «Estrany, ¿oi? ¿Vols ser farmacèutic? Doncs bé, aquí tens un diari», fa broma ara Mikhalis: una decisió administrativa va segellar el seu futur i el del seu fill. Turquia va decidir que serien periodistes. Els farmacèutics no van ser els únics afectats: en la dècada dels anys 20 es va prohibir que membres de les minories fossin advocats o funcionaris públics, sastres o fusters. Alguns anys més tard arribaria un impost a la propietat que serviria per expropiar béns i edificis a les minories d’Istanbul. «Durant tota la meva vida he tingut la sensació que no soc part del lloc on he nascut. La forma com ens tracta l’Estat ho deixa clar: tot i tenir el carnet d’identitat turc, mai he pogut ser policia, oficial de l’Exèrcit, bomber (¡de petit volia ser-ho!), funcionari, parlar el meu idioma... El missatge que ens donaven era clar: no ets dels nostres, el millor que pots fer és anar-te’n», recorda Mikhalis. El pitjor, no obstant, estava per arribar. Vidres trencats Eren dos quarts de cinc de la tarda del 6 de setembre del 1955 –en plena tensió entre grecs i turcs pel conflicte a Xipre– quan la notícia va esclatar: la casa a Salònica de Mustafa Kemal Atatürk, el pare de la pàtria, havia sigut bombardejada. Portaveus del govern van anar als carrers d’Istanbul a proclamar la notícia. La gent s’acostava a escoltar. La ràbia pujava. No obstant, era tot mentida. Cap casa havia sigut bombardejada, ni a Salònica ni en cap altre lloc, però això, a aquella hora, era igual i tampoc se sabia: ja era massa tard. Durant tota aquella tarda i la nit que la va seguir, una massa de turcs va anar recorrent els barris d’Istanbul on vivien els grecs. Van destruir-ho tot al seu pas. Vasiliadis ho recorda a la perfecció: «Recordo molt bé el que va fer el porter del nostre edifici, el senyor Mehmet Efendi. El senyor Mehmet Efendi sabia el que passva, perquè probablement ho havia sentit a la mesquita. I ell ens coneixia a tota la família, ens estimava. Quan la meva mare cuinava, sempre el convidava a menjar. Així que quan la turba de gent va arribar al nostre edifici, ell va sortir al portal amb una bandera turca i va cridar a la multitud que allà no hi havia infidels, que seguissin endavant». Mikhalis continua: «Ho va fer perquè ens coneixia, perquè pensava que la família Vasiliadis era bona gent, no com les altres. Per això, després, el senyor Mehmet Efendi va agafar el martell i es va unir a la gent. Va anar a trencar cases de grecs. Però nosaltres no érem grecs; érem els seus amics». En total, durant la nit del 6 al 7 de setembre de 1955, prop de 30 de grecs van ser assassinats i centenars de dones de la minoria, violades. 4.340 botigues, 2.000 cases, 110 restaurants, 83 esglésies, 27 farmàcies, 26 escoles, 21 fàbriques, 12 hotels, 11 clíniques, tres redaccions de diari –la d’‘Apoyevmatini’ es va salvar–, cinc clubs esportius i dos cementiris van ser destruïts. La principal teoria és que el govern turc ho va encoratjar. «No tinc cap dubte que el pogrom va ser un acte organitzat per l’Estat, però obertament no se sap –diu el professor Macar–. Després de totes les meves lectures he arribat a la conclusió que el govern turc volia fer alguna cosa, però que va perdre el control de les masses. Es van creuar moltes línies vermelles. Crec que hi havia un pla, però no era aquest, tan gran». Vigilar el poc que queda Un dels cementiris que va quedar arrasat va ser el de Sisli, un dels més històrics de la ciutat i, ara, protegit per Stavros, un senyor de 70 anys que, després de retirar-se, va decidir ajudar la comunitat d’alguna forma. «En quedem molt poquets, i vaig pensar que si no venia a fer de vigilant no ho faria ningú més. A més, la meva família està enterrada aquí», diu Stavros. El cementiri de Sisli va ser finalment restaurat el 2012 –qui va dirigir les obres va ser Nikos Mikhailidis, que també té la seva família enterrada al subsol de Sisli– i representa a la perfecció el que és, en l’actualitat, la comunitat grega de Constantinoble: un oasi que mira al passat, ungit de nostàlgia, enmig d’una Istanbul frenètica, infinita, que es dirigeix al futur sense mirar enrere, que no hi ha temps i, a més, la història l’escriuen els vencedors. Però malgrat tot, la comunitat segueix allà; no vol ser soterrada sota l’asfalt negre de la modernitat. «L’Istanbul moderna no pot ser imaginada sense la nostra presència –explica Bartomeu I, el patriarca ecumènic de Constantinoble, cap d’una institució, el Patriarcat de Constantinoble, que és més antiga que el país on està ubicada–. Érem aquí quan l’apòstol Andreu va arribar, i després quan Justinià va aixecar Santa Sofia. Vam ser testimonis d’esdeveniments històrics com la quarta croada, l’ocupació llatina de la ciutat, la caiguda de l’Imperi bizantí i, després, la de l’Imperi otomà, que el va succeir. Fins i tot la fundació de la República de Turquia. Sempre hem estat aquí: algunes vegades hem sigut molts; d’altres, pocs, però sempre aquí. Aquí els nostres ancestres van néixer, van viure i van morir. Aquesta ciutat és casa nostra. Som ciutadans d’aquest país. Nosaltres també vam néixer aquí i volem morir aquí». Per als grecs de Constantinoble, la història ha sigut cíclica: quan les relacions entre Turquia i Grècia es tensen, són ells els que paguen els plats trencats. El 2020 no ha sigut una excepció. «La conversió de Santa Sofia en mesquita», diu Bartomeu I, «és una cosa que ens causa un gran mal i tristesa, perquè, d’alguna forma, els sentiments d’un segment social d’aquesta ciutat –un segment petit, d’acord, però igual als altres– no ha sigut considerat. Santa Sofia és patrimoni de tots els que viuen en la seva ombra, i representa un símbol de coexistència entre les religions i cultures dels habitants d’aquesta ciutat històrica. Però ara, amb la seva conversió, la nostra ciutat és un lloc més pobre». Més funerals que batejos Després del pogrom, el 1964, van arribar les deportacions de ciutadans grecs i l’estocada ﬁnal a la comunitat: des d’aleshores, els grecs de Constantinoble s’esllangueixen per no desaparèixer. Mikhalis Vasiliadis també va abandonar la ciutat, però als 90, després que li toqués seguir la tradició familiar i dirigir ‘Apoyevmatini’, va tornar a Istanbul.

Els últims grecs de Constantinoble

A Istanbul, només queden prop de 1.800 grecs després d'un segle d'ostracisme, violència i expulsions massives

El més llegit