Diana Vreeland: la capitost de l'estilisme

Diana Vreeland va ser la primera editora de moda de la història. Carmel Snow, directora de la revista americana ‘Harper’s Bazaar’, la va contractar després de veure-la ballar una nit de 1936 a la pista de l’Hotel St. Regis de Nova York, vestida amb un Chanel d’encaix blanc, un bolero a joc, i roses blanques al cap. L’endemà li va trucar per proposar-li que s’unís a l’equip de la revista. La seva resposta va ser: «En la meva vida he trepitjat una oficina. Mai em vesteixo fins a l’hora de dinar». Però en sabia molt, de roba, havia passat hores en les interminables proves que exigien els vestits d’alta costura que solia encarregar als dissenyadors europeus més coneguts, com Chanel –de qui va arribar a ser amiga íntima– Schiaparelli i Balenciaga; així que va pensar que no hi havia res de dolent a provar-ho; al cap i a la fi, viure a Nova York era molt car i tenir una feina remunerada ajudaria a sostenir el seu elevat estil de vida. Aquesta i altres extravagants anècdotes les va explicar en les seves memòries ‘D. V.’, que va escriure el 1986, i que acaba de llançar en espanyol l’editorial Superflua. Amb un estil desordenat i lleuger, salta d’un tema a l’altre mentre deixa fluir el seu caràcter efervescent, la seva determinació de sergent i el seu esnobisme espurnejant mentre Isak Dinesen truca a la porta amb un ram de gladiols, coincideix en el cine amb Josephine Baker i el seu lleopard, o assistim a un dels famosos dinars que feia Wallis Simpson. Al llibre, Vreeland explica, de vegades inventa (ella diu que exagera). Sembla flotar en l’aire del temps que li va tocar viure, que va des de l’època eduardiana als anys 80, entotsolada en la bellesa que troba en tantes coses i particularment en la roba, els accessoris, els perfums, el ballet, i la gent extraordinària que va formar part del seu cercle. Els primers anys Diana Dalziel va néixer a París el 1903 i va viure allà els seus primers anys. Francòfona fins al moll de l’os, sempre va considerar que el contacte amb la cultura francesa havia tingut una gran influència en la seva manera de ser. Una mare americana i un pare anglès molt ben relacionats li van proporcionar una infància extraordinària i plena de color en la qual va tenir contacte amb moltes personalitats i va rebre una educació poc convencional. El 1914, a causa de la primera guerra mundial, la família es va instal·lar a Nova York. Com que li van deixar elegir què volia aprendre, va abandonar l’escola de monges i es va formar com a ballarina en una escola de ballet rus. La Diana era rara, tirant a lletja –la seva mare acostumava a recordar-l’hi–, però a ella l’hàndicap li va servir d’al·licient i va tenir clar des de jove que havia de convertir-se en algú interessant. Es va imposar la disciplina –una de les seves paraules favorites– de llegir tot allò que li aportés coneixement. La seva curiositat per gairebé tot li va proporcionar la cultura necessària. Amb 18 anys es va casar amb Reed Vreeland en un casament al qual no va anar ningú a causa d’un recent escàndol sentimental de la seva mare. No li va importar, només volia casar-se amb aquest home «gran» –Reed tenia 25 anys– de qui s’havia enamorat i que seria el seu gran amor i l’únic home de la seva vida; ja havia desenvolupat aquesta faceta del seu caràcter que feia que no li importessin gens les enraonies ni els prejudicis. El 1929, a causa de la feina del seu marit, la parella es va instal·lar a Londres, on ella va arribar a tenir una botiga de llenceria que li va permetre viatjar sovint a París. «El millor de Londres és París», deia. Quan va esclatar la segona guerra mundial, va deixar que el seu marit tornés a Nova York mentre ella es demorava un parell de setmanes més al Bristol de París, per acabar les proves dels seus encàrrecs a Chanel. Va sortir de Le Havre en l’últim vaixell de passatgers que va salpar d’Europa, deprimida per allunyar-se dels seus modistes i els seus sabaters (hongaresos) favorits. ‘Harper’s Bazaar’ Fins a l’arribada de Diana Vreeland a ‘Harper’s Bazaar’, les estilistes eren «senyores que posaven barrets a altres senyores», com va dir Richard Avedon, el fotògraf amb qui més va treballar. Vreeland, amb la seva determinació i el seu potent món interior, va agitar, va provocar i va innovar no només la manera de mostrar la moda, també els continguts editorials de la revista. La seva màxima va ser «donar al públic el que no sabia que volia», tot i que, segons afirma ella mateixa amb humor, de vegades fracassava. Anava massa per davant de la societat. A les ordres de Snow, més manaire que ella, va treure la moda dels estudis i la va fotografiar al carrer. Va enviar els fotògrafs de viatge encarregant-los fantasies que sorgien de la seva imaginació. Es va deixar portar pel seu instint i va apostar per una desconeguda Lauren Bacall, que amb només una portada de ‘Harper’s’ va volar a Hollywood per protagonitzar ‘Tenir-ne o no’. Va convèncer Barbra Streisand per posar com a model, i va descobrir, entre altres belleses, Lauren Hutton i Marisa Berenson. «The eye has to travel» (‘l’ull ha de viatjar’), li agradava dir. Així s’anomena el documental que va dirigir Lisa Inmordino Vreeland, casada amb el seu net, que la retrata en tota la seva lleugera complexitat. Vreeland va ser a ‘Harper’s’ 28 anys. El 1962 va rebre una oferta de ‘Vogue’ i se n’hi va anar. Dos anys abans, Snow s’havia jubilat i a ella la va molestar que no li donessin el seu càrrec de directora. A més, segons explica a les seves memòries: «Vaig ser la cosa més econòmica que mai li va passar a la Hearst Corporation». Se sentia mal pagada. ‘Vogue’ El ‘Vogue’ que van fer als anys 60 entre ella i el director artístic Alexander Liberman va obrir el camí de totes les revistes de moda modernes. ‘Vogue’ es va convertir en l’esperit de Vreeland: ara tenia experiència i una mirada pròpia, fruit del seu cosmopolitisme i de la seva habilitat d’entendre altres mons i acostar-los als seus lectors. La cultura, els viatges, el pensament i l’actualitat van entrar en el contingut de la revista amb reportatges sobre art, arquitectura o estrelles de rock. Va seguir els canvis socials: la píndola, els texans, el feminisme –tot i que ella pensava que «les dones són, per naturalesa, dependents dels homes»–, la llibertat sexual, o el terratrèmol juvenil, van tenir el seu espai a Vogue. També va tenir el seu costat difícil. Com a dona d’acció era nerviosa i decidida, i va demanar que li empetitissin el despatx perquè no tenia paciència per esperar que la gent caminés fins a la seva taula. A les secretàries, que sempre trobava lentes, les enviava a fer-se mirar la tiroide. Des de la seva posició a ‘Vogue’, també va influir en la carrera de molts dissenyadors, orientant Manolo Blahnik cap a les sabates, o a Carolina Herrera fent el disseny de roba. El 1971 va ser acomiadada de la revista. Newhouse, el patró, trobava molt cares les seves produccions i va pensar que la seva frivolitat era inconvenient en una dècada que començava a revelar-se com a més espiritual. Per a ella va ser un disgust, però es va reposar. No sabia que la seva tercera gran aventura professional l’esperava al Museu Metropolità d’Art de Nova York. El Met de Nova York El Met tenia un petit departament dedicat a la moda sense gairebé activitat, l’Institut de la Indumentària. Ted Rousseau, vell amic i funcionari del museu, la va convèncer perquè se’n fes càrrec. El Met necessitava recursos, i la producció de grans esdeveniments i exposicions podien donar-los-els. Vreeland va muntar 12 exposicions. La primera sobre Balenciaga. Al final del seu primer any, el museu havia recuperat les seves finances. Va treballar al Met fins al 1984, quan es va retirar i va escriure les seves memòries. Va morir el 1989 d’un atac al cor. Havia aconseguit la Legió d’Honor francesa. Era el que més desitjava. Algunes de les seves frases «Has de tenir estil. T’ajuda a baixar les escales. T’ajuda a aixecar-te al matí. És una manera de viure. Sense, no ets res. I no em refereixo a tenir un munt de roba»

Diana Vreeland: la capitost de l'estilisme

Ella va inventar la professió d'editora de moda tal com es concep avui. Ara es publiquen per primera vegada les seves sucoses memòries en espanyol

El més llegit