John Galliano: el rei ha tornat

«The King is gone», deia el cartell que sostenia una fan al sortir de la trista desfilada que va tancar l’etapa de John Galliano com a dissenyador de la Maison Dior. Era el febrer del 2011, i acabava de ser «suspès» de les seves funcions com a director creatiu de la casa, per barallar-se borratxo i drogat en un bar i llançar insults racistes i antisemites a la parella de la taula del costat. Poc després va ser acomiadat, de Dior i de la seva pròpia marca, quan es van destapar vídeos i testimonis d’altres bronques semblants en les quals havia arribat a declarar el seu amor per Hitler. Però el rei ja feia temps que se n’havia anat. John Galliano, el romàntic, espurnejant i genial creador que amagava un home tímid, obsessiu i insomne, feia molt que s’havia refugiat en una triple addicció: els barbitúrics, l’alcohol i els somnífers, per aconseguir portar a l’excel·lència les no pas menys de 10 col·leccions que els seus compromisos amb Dior i amb Galliano li exigien. El rei es va anar angoixant. Tenia atacs d’ansietat i de pànic i una cort que el va deixar sol davant les seves misèries. Fill d’un lampista John Galliano (Gibraltar, 1960) és fill d’una espanyola de la Línia de la Concepción i d’un lampista anglès. Va viure a Gibraltar fins que es van mudar a Londres quan Galliano tenia 7 anys. Va ser un bon estudiant que quan va acabar el seu batxillerat ja havia descobert la seva passió per l’art. Mentre treballava com a dependent al Topshop d’Oxford Circus, pensant a ser il·lustrador, es va matricular en una escola de disseny a Whitechapel. Allà van detectar el seu talent i el van orientar cap a la prestigiosa St Martins School of Arts, on va brillar com una estrella mentre aprenia part de l’ofici. També va passar pel National Theatre com a ajudant de camerino, i per Saville Road, el bressol de la sastreria anglesa; les dues experiències van ser definitives en el seu aprenentatge i van marcar el seu futur com a creador. Des de la seva primera desfilada, la de fi de curs de la Saint Martins, Galliano va mostrar les arts de la seva màgia. Les mateixes que havien d’ordir un estil tan personal com brillant i trencador: la seva passió historicista –en particular, el segle XVIII–, el seu romanticisme, el seu excés, la seva delicadesa, la seva obsessió pels detalls i el talent per a l’espectacle. Va presentar les seves armes i va tenir molt èxit. Browns, la botiga més important de Londres en aquell moment, va comprar la col·lecció sencera. L’estil de Galliano s’alimenta de fantasia, d’imaginació, d’un excés d’idees extravagants que agita per crear una cosa sorprenent. Els seus temes històrics, l’orientalisme, la desconstrucció de la sastreria, els rodamons, la Belle Époque, els amish, la roba interior victoriana; les Pocahontes, geishes, dames desbocades, filibusteres, verges en perill, prostitutes i demi-mondaines. Els ambients. Delicadeses punks treballades fins a l’obsessió, que deixaven sense alè per la seva bellesa i el seu excés. La seva carrera fins a arribar a Dior no va ser fàcil; la seva marca, John Galliano, va trencar tres vegades en 10 anys i sempre va tenir problemes de finançament. Les seves meravelloses peces deixaven sense alè, però no es venien. Drogues i alcohol Al seu llibre ‘Dioses y reyes’ (Superflua), la periodista Dana Thomas revisa la seva carrera i la d’Alexander McQueen, i destapa les cartes que els van portar a tenir rutilants carreres que van caure com a estrelles fugaces. McQueen va pagar amb la seva vida, Galliano va ser apartat. Els va consumir la brillantor del seu propi geni, el seu afany perfeccionista i l’excés de treball. Les drogues i l’alcohol van ser el seu alleujament davant la pressió d’una indústria que en 10 anys va trepitjar l’accelerador al límit fins a arribar al que és ara: un negoci global. La moda de luxe ha canviat en dues dècades. De ser un reduït microcosmos d’exquisitat i artesania a un camp de batalla on els executius es baten per sumar al seu imperi una nova marca per esprémer. A les col·leccions de ‘prêt-à-porter’ i alta costura s’hi afegeixen ‘resort’ i creuer, precol·leccions, i línies d’accessoris i cosmètica per arribar al públic massiu i augmentar els seus beneficis. Crisis depressives i abusos Els dissenyadors cauen com mosques en crisis depressives i abusos de tot tipus de substàncies per mantenir el seu múscul innovador i el seu lloc de treball. I ara que les marques ja són mundialment conegudes, quan el creador s’avaria ja ni tan sols necessiten un recanvi: roden soles, amb equips ben entrenats mentre van deixant anar bolsos i pintallavis amb logotips fulgurants. Per a John Galliano la rehabilitació va arribar l’octubre del 2014, de la mà de Renzo Rosso, un valent –la seva companyia es diu Only the Braves– que li va oferir la direcció creativa de Maison Martin Margiela. Allà John Galliano va rehabilitar la seva creativitat i va madurar el seu talent. ‘S.W.A.L.K.’ i ‘S.W.A.L.K.II’, dues peces digitals que documenten com es van crear les dues últimes col·leccions de la línia Artisanal –la costura de Margiela–, han sorprès una vegada més per la seva visió. El rei ha tornat. I, el pròxim dissabte 28 de novembre, compleix 60 anys.

John Galliano: el rei ha tornat

El dissenyador de moda, que aquesta setmana compleix 60 anys, viu un moment dolç en la seva carrera una dècada després que Dior l'acomiadés per les seves addiccions i excessos

El més llegit