Benidorm: paisatge no tan desert

No hi ha un Benidorm sinó dos. Estan cosits pel mar i s’ajunten i se separen en els quatre carrers que formaven el primigeni poble de pescadors al voltant del qual va créixer la capital del turisme peninsular regada pel sol i per cervesa, sangria i allotjaments barats en gratacels. Ara, el coronavirus, com una tempesta fuetejant la costa, ha deixat a la vista l’esquelet d’aquesta doble realitat, ruïna a un costat i tranquil refugi a l’altre. La platja de Llevant és el cor de la zona guiri, on l’anglès és l’idioma oficial fins a molts metres terra endins. Bé, ho era, perquè ara no se sent res pels carrers en els quals no es dormia ni de nit ni de dia. Les fulles s’acumulen a l’entrada dels hotels i els pubs, uns de tancats i barrats i d’altres com si ho estiguessin. Jorge Beltrán té (o tenia) dos negocis en aquests carrers. Un pub que amb prou feines ha obert un mes i mig des que al març l’estat d’alarma va apagar la música i una empresa de serveis que té el mateix destí. «Això és un malson», explica com si s’agités un còctel d’enuig, preocupació i tristesa. «Per a nosaltres el termòmetre és el canvi de moneda i n’estem fent un 10% de l’any passat sent molt generosos», explica. De la venda de cases o dels trànsfers a l’aeroport ni en parlem. «Fa un any això estava a vessar i ara només aguanta el que treballa espanyol», confirma. La temporada de gairebé nou mesos de la que tant es presumia a la meca del turisme és un record. «Sense anglesos no hi ha paradís, et regalo el titular», explica qui es fa dir Pedro al bar de davant. Per reforçar el missatge simula donar-se cops de cap contra una columna. Té temps per xerrar perquè el que no té aquest Beer Garden són clients a qui servir birres. Ell també té clar el seu no futur: «Tanquem». «Reobrim al...» N’hi ha molts que se’ls han avançat. Per començar els hotels. Dels 140 establiments hotelers que té Benidorm, amb prou feines en queden oberts una vintena. Però no només ells. ‘Reobrim al març del 2021’, es pot llegir en una optimista pizzeria. Al White Stars, el pub en el qual retien homenatge nit sí, nit també als Beatles i que deu el seu nom a la històrica naviliera britànica, la popa del ‘'Titanic’ que surt per atraure nostàlgics ha acabat d’agafar sentit. Tot i que disfressada pel sol, la ruïna s’estén com una taca d’oli. A la platja (la de Llevant) la situació seria d’una idíl·lica calma si no fos dramàtica. On fa un any hi havia al migdia milers de britànics ja de festa rient-se del brexit, ara no hi ha a gairebé ningú. La Luna és de Manchester i assegura que ha trobat la relaxació que buscava. Massa. «M’imaginava que estaria tranquil però no tant. No hi ha gent jove», comenta, decebuda. Venen ganes de presentar-li el Connor, que va arribar de Bristol i que està uns metres més enllà buscant una cosa per fer. «Vaig venir pel sol i fa tres dies que tinc sol però sense gens de festa», apunta. Tots dos coincideixen en la raó per la qual no hi ha turistes i no és la por de la Covid. «És per les dues setmanes de quaranta a la tornada», resumeix ell. «Jo no estic treballant i ara les podré fer», apunta ella. Diagnòstic Fins a aquesta zona arriben petits grups de jubilats espanyols per cobrir la seva ració diària de quilòmetres però també per comprovar el que s'explica entre veïns: que no hi ha ningú. José González va arribar fa uns dies de Bilbao al seu apartament i ofereix el seu diagnòstic. «Està mort, ho passarà molt malament molta gent. Qualsevol altre any estaria ple d’anglesos prenent cervesa», assegura aquest jubilat. Perquè Benidorm no són només hotels. Aquí, sobretot, hi ha apartaments. La impressionant xifra de 40.000 llits dels hotelers ve a ser prop d’un 10% dels que hi ha en aquesta ciutat de gratacels. I allà hi ha la resistència, que es concentra després de la platja de Ponent en enormes blocs d’apartaments. Sent menor l’assistència que altres anys, tornen a ser els que manen. Troben a faltar els companys de l’Imserso, per més que s’hagin posat en marxa ofertes que ofereixen apartament i pensió completa als bars i restaurants de la zona per 200 euros la setmana. El poder de la gent gran amb segona residència (pròpia, prestada o llogada) es comença a notar en el tram final de platja de Llevant, just abans d’arribar al nucli antic. Terra de frontera, amb locals en els quals s’ajunten, quan hi són, joves madrilenys amb estrangers i per la qual ara es passegen tranquils els avis dels primers. Van arribar buscant el sol abans dels tancaments perimetrals. De Madrid, sí, però també d’Euskadi, de Toledo o de Lleó. D’allà ho ha fet la Rosa, que explica que aquests passejos és del poc que els queda. «Altres anys cada nit sortíem a ballar però aquest any res», diu amb un punt de tristesa. Si María Jesús no hagués guardat definitivament fa un any l’acordió, ho hauria hagut de fer ara. Asseguda al sol en un banc del passeig, amb el seu pare, la seva mare, la seva àvia i el seu gos, coincideix l’Erica. Han aconseguit que un familiar els torni a deixar l’apartament com va passar a l’agost i han tornat. No són els únics, explica Jordi Gual, director de l’Hotel Bilbaíno, perquè aquest any a més del menú habitual es busca refugi davant la pandèmia. Amb les noves restriccions i les subvencions del Bo viatge, la gent gran del mateix País Valencià han guanyat pes. Clients d’anada i tornada «Ha ajudat molt que no hi hagi contagis, la seguretat que dona. És l’any que més prolongacions d’estades hem tingut i fins i tot clients que se n’han anat i han tornat», explica. De fet, ells capegen la crisi per la Covid amb certa folgança. «Estem cap al 50% de les 38 habitacions que tenim. Acceptable dins d’allò terrible però qualsevol altre octubre estaríem al 90%», recorda. «Aquí el turisme nacional ve i també a Ponent, que és més zona residencial», explica. El seu hotel, amb gairebé un segle d’història, és el més antic i mai ha vist res igual. «Ni jo ni ningú. Aquí hi ha cert pessimisme, és normal perquè el turisme ho mou tot. L’hivern no serà gaire encoratjador. A veure si a partir de Setmana Santa podem treballar amb certa normalitat perquè, si no, hi ha un perill gros d’un crac econòmic», apunta. Una mala decisió Moni Yakin és un francès que fins al febrer regentava amb la seva família un bar a la plaça de Sant Jaume, al petit centre històric de Benidorm. Tapes, cerveses i cafès. Els anava bé, però van pensar que els podia anar millor i van decidir embarcar-se en una aventura que semblava un valor segur. Es van quedar el Banana Beach, un local a la platja de Llevant. Un salt. Data d’entrada: 1 de març del 2020. Al buit.

Benidorm: paisatge no tan desert

Jubilats de la resta del país converteixen la meca del turisme valencià en el seu refugi antivirus

El més llegit