¿No escoltar amenaça a la democràcia?

«Vivim en un món cada vegada més polaritzat, on la gent ha perdut l’habilitat de veure el punt de vista de l’altre. Espero que en aquestes eleccions, Nova Zelanda hagi demostrat que nosaltres no som així, que com a nació podem escoltar i debatre. Al cap i a la fi, som massa petits per perdre de vista la perspectiva dels altres. Les eleccions no són l’escenari ideal per unir les persones, però tampoc tenim per què destrossar-nos els uns als altres». Aquest fragment del discurs pronunciat per Jacinda Ardern després de sortir aclaparadorament victoriosa en les eleccions del 17 d’octubre passat conté, marcades en negreta, algunes de les paraules clau per entendre de què parlem quan ens referim a l’art d’escoltar: un aprenentatge, des de la humilitat, que permet comunicar-se posant-se al lloc de l’altre per generar una cosa nova junts. No és casualitat que la primera ministra i líder del Partit Laborista de Nova Zelanda sigui llicenciada en Comunicació, a més d’una de les dirigents més ben valorades de l’‘era Covid’. Els seus discursos, que ella mateixa reescriu i edita, solen començar en maori, un gest de respecte als drets de la minoria originària de Nova Zelanda. Festival d’insults i atacs A l’altra punta de l’escenari comunicatiu destaca el primer debat presidencial entre Trump i Biden celebrat el 30 de setembre passat. Desenes de milions de persones van assistir en directe a un festival d’atacs, crits, insults i cacofonies, tot plegat acompanyat amb una expressió corporal agressiva. Tot i que parlin la mateixa llengua, la distància entre la líder de la petita nació del Pacífic i els llavors candidats a presidir el país més poderós del món és oceànica, físicament i psicològicament. Ja al 2006, el filòsof i teòleg Francesc Torralba va publicar ‘L’art de saber escoltar’, en què escrivia que la incapacitat d’escoltar amb atenció «és una amenaça per a la civilització». Quinze anys després, el llibre està més vigent que mai: «En els àmbits de poder hi ha molta por d’escoltar –afirma l’autor– i en el seu lloc s’imposa un monòleg per apropiar-se del poder i mantenir-s’hi». Jordi Palou-Loverdos, un dels més reconeguts facilitadors del diàleg, que va treballar amb hutus, tutsis i twas després del genocidi de Rwanda i ara impulsa la Fundació Carta de la Pau dirigida a l’ONU, també veu l’amenaça que plana sobre la democràcia: «Si les coses es decideixen sense escoltar i sense raonar, estem buidant de sentit principis fonamentals que sostenen la democràcia, com el dret de petició i participació, i la llibertat d’expressió i d’opinió» Parlar perd sentit si a l’altre costat no hi ha ningú per acollir les paraules, però escoltar activament tampoc consisteix en fer el que un altre digui; per a això estan els assistents de veu com Siri, Alexa o Cortana. En català, la paraula ‘escoltar’ procedeix del llatí ‘auscultare’ o aplicar l’oïda. La lingüista Carme Junyent aporta més pistes semàntiques: el català és el cas més clar perquè per referir-se a l’acció de percebre un so utilitza habitualment ‘sentir’, que també significa ‘experimentar’; en francès ‘entendre’ vol dir sentir, i en portuguès ‘perceber’ significa ‘entendre’. Torralba ho exposa d’una forma maca: «Escoltar és acollir l’altre a casa». ¿Però en quin moment es va tallar la comunicació? Segurament mai hi ha hagut una època ideal en la que els éssers humans, homes i dones, nens i adults, blancs i negres, s’hagin escoltat els uns als altres en igualtat de condicions. El llenguatge és poder i quan Aristòtil va afirmar fa més de 2.000 anys que l’humà és un animal polític perquè té el poder d’expressar-se de forma raonada, Diògenes ja feia temps que s’havia queixat de tanta xerrameca: «Tenim dues orelles i una llengua per escoltar més i parlar menys», sembla que va dir el filòsof cínic. Des del naixement de la democràcia, l’accent s’ha posat en l’oratòria i no en l’escolta, tradicionalment menyspreada i associada a l’àmbit femení i de la llar. ¿O algú ha elogiat alguna vegada un polític per escoltar bé? Vint-i-cinc segles després, i després de la irrupció de les xarxes socials, l’escriptor Luis García Montero, descriu la societat actual com «un món emparaulat». Especialment en l’àmbit polític, les paraules es tergiversen i es fan servir per destruir l’adversari. Obertura, humilitat i temps «En el seu sentit originari, el terme grec ‘farmacon’ significava verí o remei, en funció de la quantitat i el ritme de la dosi», apunta Palou-Loverdos. «Això lliga amb el tema de la democràcia. Si l’única cosa que fem és parlar i parlar i no hi ha espai per al silenci i escoltar, el que inicialment era una solució per a la dictadura es converteix en un verí que acaba matant l’organisme». Per a Torralba escoltar atentament consisteix a «posar els cinc sentits» i perquè tingui èxit és necessari que es donin unes condicions prèvies: deslliurar-se de prejudicis, actuar amb humilitat i tenir temps. Això afecta a tots els nivells, des de la diplomàcia internacional fins a les relacions entre pares i fills, mestres i alumnes, metges i pacients... Societat de la hiperacceleració «Estem immersos en prejudicis, de vegades inconscients, i fem judicis anticipats dels altres que, quan són negatius, impedeixen que hi fem atenció –explica el filòsof–. Independentment del que l’altre digui, ja tens preparada la teva resposta, la poses al microones i la serveixes calenta». Així ho expressava també el pensador indi Jiddu Krishnamurti: «Per escoltar atentament l’altre i comprendre el que diu és necessari fer un esforç titànic per deslliurar-se dels prejudicis». La segona condició per a l’escolta atenta és la humilitat: «¿Per què escoltar algú si ja ho sé tot?». I la tercera, el temps: «La crisi d’escoltar també té a veure amb la societat de la hiperacceleració perquè la conversa requereix temps». Torralba considera que escoltar de veritat té lloc quan en el discurs de l’altre, per molt allunyat que estigui de les nostres conviccions, entreveiem «elements valuosos i veritables»: «Escoltar qui pensa diferent és un exercici d’audàcia intel·lectual al que no estem disposats perquè pot commoure els nostres fonaments, però és l’única manera d’eixamplar la ment i arribar a la veritat». Socialitzades per escoltar Per a Juana Gallego, professora de Periodisme de la Universitat Autònoma de Barcelona i experta en gènere, el problema és que es confonen idees i creences. «És més fàcil adherir-se incondicionalment a unes idees que escoltar l’altre –diu–. Qualsevol argument crític es considera un atac personal i es qualifica de discurs d’odi». No obstant, també caldria posar bé l’orella per esbrinar des de quin dolor sorgeixen certes reaccions. Històricament les dones han hagut de callar davant l’autoritat masculina. «Es diu que nosaltres escoltem més, però és precisament perquè hem sigut socialitzades d’aquesta manera –diu Gallego–. Vist en positiu, hem après a tenir més en compte les idees dels altres i estem més obertes a noves interpretacions i a reconèixer que ens hem equivocat». Menysteniment acadèmic Tot i que escoltar activament s’ha utilitzat àmpliament en processos de pau i reconciliació, l’àmbit acadèmic ha sigut històricament reticent a estudiar-lo. Només en les últimes dècades, a l’intuir la seva importància per a la salut democràtica, han aparegut assajos sobre l’anomenada «política d’escoltar», alimentats per discursos no dominants com el feminisme i l’indigenisme. Els beneficis que escoltar activament pot tenir per a la democràcia es poden resumir en tres: confereix més legitimitat a les decisions polítiques, ja que incorpora el que expressa la gent; millora l’entesa, contribuint a la solució de conflictes socials, i augmenta l’apoderament de la ciutadania. Aplicar-ho no és fàcil, com han pogut comprovar les noves formacions polítiques sortides del 15-M, però en depèn que el món s’assembli més a Nova Zelanda que als Estats Units.

¿No escoltar amenaça a la democràcia?

Els dards enverinats i la sordesa mental es propaguen per la política i la societat. Des de diversos àmbits es fan esforços titànics per fomentar la cultura del diàleg

El més llegit