Bisturí, bòtox i filtres: el boom de les videotrucades dispara els retocs estètics

Pel que sembla, hi ha una desgraciada experiència –oportunament documentada i amplificada pel sector de la moda i els estils de vida– segons la qual les videoconferències s’han erigit en una espècie de reflex invers al de Narcís. Així, en l’’era Zoom’, la contemplació del rostre, lluny de ser un amanyac per a l’ego, s’ha acabat convertint en molts casos en una despietada drecera a les inseguretats i la desesperació i, per tant, en un fabulós nínxol de negoci. «Mirar-nos a nosaltres mateixes en les videoconferències està passant factura a les nostres cares i ments», deia fa unes setmanes la revista ‘Grazia’, que s’apuntava a la ‘informació de servei’ sobre les infinites possibilitats que brinda el mercat –de productes cosmètics a aplicacions de filtres i tunejats facials, consells d’il·luminació i retocs estètics– per tal de pal·liar tan dissortada qüestió. Augment del 30% De fet, la insatisfacció davant l’anomenada ‘cara del Zoom’ –convertida des de l’inici del confinament en un gènere en si mateix en la literatura del sector de la bellesa– no ha tardat a arribar a les consultes de medicina estètica. Des de la Clínica Planas de Barcelona, per exemple, el cirurgià Jorge Planas apunta a què, en l’últim mig any, les sol·licituds d’intervenció, amb o sense bisturí, han augmentat entre el 30% i el 40% –del 25% al 35%, segons la Societat Espanyola de Medicina Estètica (SEME)– i s’estan concentrant sobretot en el rostre. Un percentatge que el mateix doctor relaciona amb les videoconferències. «Fa uns mesos, molts clients van començar a dir-me que venien pel Zoom, perquè després de veure’s constantment a la pantalla se n’adonaven d’imperfeccions que els havien passat per alt». Les intervencions quirúrgiques més sol·licitades, afegeix el cirurgià, són a les parpelles i el nas. Mentrestant, els retocs sense bisturí (i aquí entren en joc les ‘rock stars’ del ram: l’àcid hialurònic i el bòtox, promocionat ara, per a esglai general, per la gran diva del feminisme burleta, Caitlin Moran) van destinats a l’entrecella, els ulls i les celles; a farcits dèrmics facials (arrugues i pòmuls), i als llavis. Segons la SEME, el 80% són clientes i l’‘edat punta’ va dels 40 als 60 anys. «Només amb els retocs dels llavis predominen les dones de menys de 30 anys», afegeix la doctora Petra Vega, presidenta de la SEME. Més pendents de l’aspecte que de la reunió Ja fa temps que les organitzacions mèdiques i psicològiques venen alertant de la problemàtica relació entre les pantalles –el panòptic insomne– i les urgències de perfecció, sovint tòxiques per perseguir ideals inabastables. «Ja vam notar un increment de consultes quan va aparèixer el ‘selfie’, però ara el fenomen és més gran, perquè no és una foto, són moltes hores les que s’inverteixen en videotrucades», afegeix el doctor. En aquest salt d’escala i malestar que suposa passar de la fotogènia a la videogènia, el cirurgià esgrimeix com a exemple un estudi de Highfive, ‘start-up’ dedicada a les reunions virtuals, segons el qual al 39% dels enquestats no els agrada veure’s en pantalla, el 48% està més pendent del seu aspecte que de la conversa, i el 59% és «més conscient de la seva pròpia aparença» per les videoconferències. Canon exotitzat i cíborg L’adveniment doncs de les pantalles i les xarxes socials –amb les seves estrelles hiperproduïdes digitalment i físicament, els seus filtres i les seves aplicacions perquè els usuaris es puguin tunejar a mida– també han reformulat els referents aspiracionals. «Abans la gent venia amb fotos d’artistes. Ara ens mostren imatges seves retocades amb filtres o ‘photoshop’, o amb fotografies d’‘influencers’, que s’estan convertint en les noves portadores dels cànons de bellesa», explica Planas. ¿Volen un exemple? L’efecte Kardashian, en confluència gairebé astrològica amb l’edat del reggaeton, ha desembocat, diu el metge, en un creixement de les peticions per augmentar el volum dels glutis. Tot i així, manté el cirurgià que tant en la seva consulta com en general i tret d’excepcions», acaba prioritzant «la coherència, la naturalitat i la responsabilitat». No obstant, d’un temps ençà, des de les organitzacions mèdiques fins a la crítica cultural es ve assenyalant com les xarxes socials s’estan convertint en una fàbrica d’insatisfacció –7 de cada 10 menors de 35 anys admeten estar massa pendents del seu físic per culpa d’Instagram– i de reproducció d’un nou estàndard de bellesa facial exotitzat i ja no inabastablement, sinó directament de caire cíborg. Algoritme de «grans èxits de bellesa» En un article convertit ja en clàssic i titulat ‘L’edat de la cara d’Instagram’, la periodista Jia Tolentino, mil·lennista resident de la revista ‘The New Yorker’, auscultava l’aparició gradual d’un nou fenotip facial encunyat per les estrelles del ram –i amplificat per filtres i aplicacions de retocs com FaceTune–, que ella descrivia com una dona «per descomptat jove» amb pòmuls alts, ulls felins, nas petit, pestanyes interminables i llavis exuberants. «És un rostre blanc però capaç de fabricar un exotisme desarrelat» i evoca «una espècie de composició del ‘National Geographic’ que il·lustraria com es veurien els nord-americans el 2050 si tots fossin descendents directes de Kim Kardashian, Bella Hadid, Emily Ratajkowski i Kendall Jenner», afilava la periodista, per qui aquest rostre implica bàsicament dues coses: 1/ Que les xarxes i els seus negocis han alimentat la propensió a considerar la identitat personal com una font potencial de guanys, i el cos, com una cosa en què invertir i monetitzar. i 2/ Que la tecnologia i aquesta espècie d’«algoritme de grans èxits de bellesa» està «reescrivint els cossos i reorganitzant les cares d’acord amb el que es considera que augmenta l’‘engagement’ i els ‘likes’». Ideals i inseguretats És indubtable que el fenomen entra en col·lisió amb la conversa global que des de la vorera del feminisme qüestiona els cànons i aquesta dependència del sector de la bellesa de la inseguretat femenina. «No crec que hi hagi un repunt, la tirania estètica sempre ha estat aquí –afirma la psicòloga María Bilbao–, però és cert que estem vivint un moment molt narcisista i que la tecnologia, d’una banda, democratitza una mica la possibilitat de ser la reina de la bellesa i per l’altra, fomenta un culte a la imatge brutal en què el més important és l’aparença i l’exposició de forma superlativa».

El més llegit