John Lennon, en 20 cançons (i cap és 'Imagine')

Imagina que John Lennon mai hagués compost ‘Imagine’. Imagina que tota l’obra en solitari del músic, nascut fa 80 anys i convertit en màrtir pels trets d’un imbècil àvid de notorietat, es podria avaluar lluny de l’ombra que projecta aquest benintencionat himne ateu en el qual tothom pensa quan es parla de John Lennon. Desposseir un artista de la seva cançó més popular (i d’AQUESTA cançó, a més) pot semblar un sacrilegi gratuït, però aquí ho fem amb la millor de les intencions: defensar que fora del paraigua dels Beatles i al marge de l’estatus messiànic a què va arribar amb ‘Imagine’, Lennon va ser un extraordinari compositor i intèrpret de cançons l’obra del qual mereix ser revisada una vegada i una altra. Aquests 20 títols ho proven de manera irrefutable. COLD TURKEY (Single. 1969) COLD TURKEY El segon dels tres senzills que Lennon va publicar mentre encara era oficialment un beatle és un catàrtic relat de la seva experiència a l’abandonar l’heroïna després d’un breu període d’addicció (‘cold turkey’, literalment ‘gall dindi fred’, és una expressió que es fa servir per al·ludir a un procés de desintoxicació realitzat de manera abrupta i sense ajuda de fàrmacs ni teràpia). Amb la febril interpretació vocal de Lennon i l’abrasiva guitarra d’Eric Clapton n’hi ha prou per descriure amb dolorosa precisió com de fumut era tot l’assumpte. INSTANT KARMA! (WE ALL SHINE ON) (Single. 1970) INSTANT KARMA! (WE ALL SHINE ON) Escrita, gravada i publicada en tot just 10 dies poc abans de l’anunci de la dissolució dels Beatles, aquesta obra mestra de l’esquizofrènia pop amaga tant una crida a la revolta comunal com un amarg retret als seus encara companys de grup per la seva falta de compromís. En qualsevol cas, les aparents contradiccions de l’estrofa queden minimitzades per una tornada irresistible i pel brillant treball de producció de Phil Spector (¡aquesta bateria!). MOTHER (Plastic Ono Band. 1970) MOTHER Les lúgubres campanades mortuòries del pròleg anuncien que el que ve a continuació no és una píndola fàcil d’empassar-se. Adaptant els ensenyaments de la teràpia del crit primari del doctor Janov a un context pop, Lennon s’enfronta al trauma infantil de l’abandonament i l’orfandat amb l’única companyia d’una espartana línia de piano i el batec del bombo. L’opressiva sensació de solitud es fa difícilment suportable quan arriben els esgarrifosos brams sense resposta del tram final. ISOLATION (Plastic Ono Band. 1970) ISOLATION Alliberat de la gàbia d’or en què s’havien convertit els Beatles, Lennon surt a l’exterior i es veu assaltat per la por de la solitud, la inseguretat i la paranoia. Lluny de camuflar aquests sentiments sota uns cors joiosos i una melodia irresistible, com havia fet a ‘Help!’, els exposa amb tota cruesa sobre uns ombrívols acords de piano i, de nou, un bombo que el peu de Ringo Starr converteix en un cor gegant delator. GOD (Plastic Ono Band. 1970) GOD «Déu és un concepte pel qual mesurem el nostre dolor». No hi ha gaires cançons pop que s’obrin amb una reflexió com aquesta. És la porta d’entrada a un brutal (però bonic) exercici d’enderrocament de tots els pilars que van sustentar l’idealisme ‘hippy’ dels anys 60, inclosos Elvis Presley, Bob Dylan i un popular quartet de Liverpool. Més enllà de declaracions i comunicats oficials, els Fab Four van morir en aquell segon de silenci que segueix a la confessió «I don’t believe in Beatles». JEALOUS GUY (Imagine. 1971) JEALOUS GUY Si alguna cosa caracteritza l’etapa de Lennon en solitari, és l’oberta disposició de l’artista a admetre les seves debilitats i a demanar perdó. Aquí, el paio que només sis anys abans cantava coses com «prefereixo veure’t morta abans que amb un altre tio» es presenta com un home penedit que mira de bregar amb les seves inseguretats i domar la seva tendència a la crueltat. Tot acompanyat per un majestuós embolcall musical que el seu autor va començar a concebre a l’Índia el 1968. GIMME SOME TRUTH (Imagine. 1971) GIMME SOME TRUTHTot i que a alguns dels seus seguidors els costi acceptar-ho, Lennon resultava sovint més brillant en l’insult que en el missatge de pau, i un bon exemple d’això és aquesta irada i una mica paranoide diatriba contra tota mena d’enemics(«neuròtics i psicòtics polítics amb cap de porc»), un gloriós festival d’al·literacions i jocs de paraules que el cantant escup amb menyspreu inigualable. HOW DO YOU SLEEP? (Imagine. 1971) HOW DO YOU SLEEP? Més vidriol. Aquesta vegada vessat amb pèrfida mestria sobre el cap de Paul McCartney després que aquest hagués introduït una velada al·lusió al paper de Yoko Ono al final dels Beatles en la lletra de la seva cançó ‘Too many people’. Molt menys subtil, Lennon hi va respondre bolcant tot el seu ressentiment en cinc minuts i mig de brutal escarni. George Harrison, que també tenia comptes pendents amb Macca, es va sumar a l’atac armat amb la seva guitarra slide i va disparar un precís solo. OH YOKO! (Imagine. 1971) OH YOKO! Les cançons dedicades a Yoko Ono constitueixen un important subgènere dins de la producció en solitari de Lennon. Poques tenen tant encant com aquesta declaració d’amor de lletra absurdament simple en la qual la veu i l’harmònica de l’exbeatle s’obren pas amb una brillantor d’emoció als ulls, guiades pel piano irresistible de Nicky Hopkins. Wes Anderson sabia el que feia quan va incloure la peça a la imbatible banda sonora d’‘Academia Rushmore’. HAPPY XMAS (WAR IS OVER) (Single. 1971) HAPPY XMAS (WAR IS OVER) L’èxit comercial d’‘Imagine’ va convèncer Lennon que la manera més eficaç de fer arribar un missatge polític era afegir-hi una cullerada de mel, i d’aquest ensenyament va néixer la nadala més insòlita que mai hagi sonat per la megafonia d’un gran centre comercial, amb la seva apel·lació directa a la responsabilitat individual en la causa de la pau («arriba el Nadal i tu, ¿què has fet?») i el seu angelical cor infantil cridant a aturar la guerra del Vietnam amb el poder màgic de la paraula. NEW YORK CITY (Sometime in New York City. 1972) NEW YORK CITY Mig sepultat en el batibull pamfletari del seu tercer àlbum en solitari, aquest vibrant homenatge de Lennon al caos i la vitalitat de la seva ciutat d’adopció batega amb la força d’un cor famolenc de noves experiències. La música, un bulliciós i festiu rock’n’roll sempre a punt de descarrilar, no és lluny del que en aquella època feien els primers Flamin’ Groovies. Així hauria d’haver sonat l’elapé ‘rock’n’roll’ si l’afició de Phil Spector a la ‘priva’ i al reverb no ho hagués esguerrat tot. MIND GAMES (Mind Games. 1973) MIND GAMES La somiadora melodia, concebuda com una tornada interminable que ascendeix en espiral, i l’extraordinària interpretació vocal donen ales a una críptica reivindicació de la vigència de la contracultura i el pacifisme. Influït per la psicoanàlisi, Lennon va decidir enfosquir-ne una mica la lletra després de veure com el lema que havia adoptat com a títol inicial, ‘Make love not war’, es convertia en un clixé inofensiu i buit de contingut. Va fer bé. OUT OF THE BLUE (Mind Games. 1973) OUT OF THE BLUE Malgrat passar 18 mesos allunyat de Yoko Ono, Lennon no podia evitar tornar una vegada i una altra al seu tema preferit: l’efecte redemptor que l’artista japonesa havia tingut en la seva dislocada vida. En aquesta ocasió, la confessió adquireix caires gairebé melodramàtics, però l’emocionant entrega del cantant, la intel·ligent progressió melòdica (cosina germana de la de Sexy Sadie) i l’encertada producció, spectoriana en el millor sentit, la converteixen en una gemma molt reivindicable. WHATEVER GETS YOU THRU THE NIGHT (Walls and Bridges. 1974) WHATEVER GETS YOU THRU THE NIGHT L’únic número u que Lennon va aconseguir en vida va arribar de la mà d’aquesta llibertina i ballable invitació a l’hedonisme, amb la presència d’Elton John als cors i els teclats, sota la qual s’intueix un agitat mar de fons emocional. Segons han revelat alguns dels presents, la sessió de gravació va ser un banquet cocaïnòman de tal magnitud que les últimes preses van discórrer gairebé al doble de velocitat que les primeres. #9 DREAM (Mind Games. 1973) #9 DREAM Lennon pren un respir del seu jo hiperconscient i s’embarca en una excursió vagament psicodèlica atret pels murmuris d’una misteriosa dona que resulta no ser Yoko Ono sinó la seva secretària i amant May Pang. El resultat és una enigmàtica peça d’arranjaments sumptuosos que desafia la seva funesta condició de ‘cançó-nascuda-d’un-somni’ per embruixar l’oient amb la seva còsmica bellesa. (JUST LIKE) STARTING OVER (Double Fantasy. 1980) (JUST LIKE) STARTING OVER )Si fos possible oblidar per un moment que el primer single extret de ‘Double fantasy’ es titula ‘Com si tornéssim a començar’ i es va publicar tot just dos mesos abans de la mort del seu autor (no és possible), podríem valorar aquesta cançó com el que és: el pletòric anunci d’un renaixement artístic en tota regla. Lennon engola la veu com Elvis i apel·la al rock’n’roll primigeni i el doo wop de la seva joventut per compartir amb el món la seva recuperada joie-de-vivre’ en una joia de melodia atemporal. BEAUTIFUL BOY (DARLING BOY) (Double Fantasy. 1980) BEAUTIFUL BOY (DARLING BOY) L’arxiconegut vers que diu «la vida és el que et passa mentre estàs ocupat fent altres plans»ja li garantiria per si sol un lloc de privilegi en el cànon de qualsevol altre artista, però les excel·lències d’aquest emocionant poema d’amor dirigit al seu fill Sean, el naixement del qual el 1975 va fer que abandonés de manera temporal la música, no s’acaben aquí. Ni de lluny. Paul McCartney la va citar en una ocasió com la seva cançó favorita de les que va publicar el seu exsoci al marge dels Beatles. Una mica més inesperat va ser que Liam Gallagher també ho fes. WATCHING THE WHEELS (Double Fantasy. 1980) WATCHING THE WHEELS Tots aquells interessats a saber per què Lennon va prendre la decisió de mantenir-se un lustre allunyat del negoci musical i què va fer durant aquest temps només necessiten prestar atenció a la lletra d’aquesta cançó, la irrefutable demostració que en aquells dies l’exbeatle era capaç de compondre majúscules peces de pop amb una mà mentre amb l’altra canviava bolquers i escalfava biberons. NOBODY TOLD ME (Milk and Honey. 1984) NOBODY TOLD ME Escrita originalment per a Ringo Starr, aquest es va veure incapaç de gravar-la després de la mort de Lennon, de manera que Yoko Ono va decidir incloure-la a l’àlbum pòstum ‘Milk and Honey’. A l’oasi de la pau domèstica que acabava de descobrir, l’exbeatle no perd de vista les calamitats del món contemporani («hi ha nazis al bany, just sota de les escales»), però, en contrast amb la ira combativa dels seus primers anys en solitari, aquí sembla assumir-les amb una divertida estupefacció. GROW OLD WITH ME (Milk and Honey. 1984) GROW OLD WITH ME La gravació casolana en un casset portàtil que Yoko Ono va triar per a Milk and honey converteix la fràgil veu de l’artista en una fantasmagoria esborronadora i el matusser acompanyament de piano multiplica l’efecte. Valent-se d’una bellíssima melodia, un Lennon literalment instal·lat en el més enllà li diu a la seva dona que vol envellir al seu costat i li assegura que Déu beneeix el seu amor. Una devastadora vinyeta final.

John Lennon, en 20 cançons (i cap és 'Imagine')

Més enllà del mite i del clixé, un recorregut per l'estimulant (i sovint massa oblidada) obra en solitari del beatle més afilat, que el 9 d'octubre hauria complert 80 anys