Nou directors avancen el cine de terror després del coronavirus

El coronavirus ha canviat la nostra manera de relacionar-nos amb la por real. ¿Però què hi ha del que sentim veient una pel·lícula de terror? ¿Com es percep avui el cine de gènere? ¿Els creadors d’aquestes pel·lícules tenen més dificultats per espantar l’espectador, que ja viu atemorit amb les notícies que veu diàriament, o les claus del gènere no han canviat? ¿Com es pot fer una pel·lícula distòpica enmig d’una distòpia? En vigílies de l’inici del Festival de Cine Fantàstic i de Terror de Sitges, que s’inaugurarà dijous vinent, nou realitzadors especialistes a fer por des de la ficció reflexionen sobre el cine de gènere actual, expliquen com estan vivint la pandèmia i expliquen com es plantegen el repte d’inquietar en una sala de cine un espectador que fa mig any que viu terroritzat. Espòiler: tots coincideixen que el coronavirus no farà forat en la fascinació –i el plaer– que els aficionats al gènere senten quan veuen una pel·lícula de por. El cine de terror post-Covid continuarà sent inquietant, però les històries apocalíptiques hauran de fer-se més rebuscades per sorprendre un públic que conviu diàriament amb l’apocalipsi. Aneu a: Jaume Balagueró, Paco Plaza, Denise Castro, David Victori, Kike Maíllo, Koldo Serra, Javier Ruiz Caldera, Miguel Ángel Vivas i Sergio Caballero JAUME BALAGUERÓ: «El cine apocalíptic haurà d’anar més enllà» JAUME BALAGUERÓ: «El cine apocalíptic haurà d’anar més enllà» La declaració de l’estat d’alarma va agafar Jaume Balagueró en plena postproducció de ‘Way down’, la seva pròxima pel·lícula, un ‘thriller’ l’estrena del qual ha hagut de retardar al 2021 per culpa de la pandèmia. La quarantena la va dedicar a prendre notes del seu següent film, que serà de «terror pur i dur», però no estarà inspirat en el confinament. «El tancament no va ser res inspirador ni glamurós, no em ve de gust escriure sobre aquesta experiència», adverteix. En aquesta pròxima «pel·lícula de por», que a aquestes hores només té forma de guió, serà impossible reconèixer la marca de la Covid-19, però el realitzador confessa sentir-se incapacitat per imaginar escenaris de ficció en aquest moment sense tenir present l’ombra del coronavirus. «¿I si això s’allarga en el temps? Serà estrany veure els personatges sense mascareta, tret que la història estigui ambientada en la vella normalitat. És tot tan estrany...», reflexiona. «Les nostres mirades estaran contaminades pel coronavirus, però continuarem disfrutant del terror» Però hi ha una cosa que el cineasta sí que té clara a hores d’ara de la pandèmia: al gènere no li serà més difícil inquietar el públic després del que s’ha viscut, ni aquest es tornarà més exigent després d’aquesta experiència. «Les nostres mirades estarà contaminades pel coronavirus, però continuarem disfrutant del plaer de veure una pel·lícula de terror», preveu. Segons la seva opinió, les úniques que hauran d’actualitzar els seus codis seran les pel·lícules que juguin a imaginar la fi del món. «El cine distòpic es distingia per forçar els límits del que és creïble. Només cal veure qualsevol pel·lícula de zombis. Però ara hauran d’anar més enllà. La gent ha vist l’apocalipsi en directe», assenyala. PACO PLAZA: «Les pors atàviques són eternes i no canviaran» PACO PLAZA: «Les pors atàviques són eternes i no canviaran» Si la Covid-19 fos una pel·lícula de terror, a hores d’ara del metratge hi hauria ja un parell de coses clares: una, que els guionistes s’han superat com mai per captar el públic i mantenir-lo amb les ungles clavades a la butaca (en aquest cas, a la del seu saló); dos, que quan arribin els títols de crèdit, aquest públic serà diferent del que va començar a veure aquesta història de virus, contagis, pànic i mort fa mig any. Segons Paco Plaza, el cel·luloide no sortirà indemne d’aquest impacte. «La pandèmia ens porta a replantejar-nos qüestions que abans de la primavera no imaginàvem i el cine és permeable a tot allò que passa en el seu temps. Ha canviat la nostra manera de viure, mirar i relacionar-nos. Això, vulguem o no, acabarà reflectint-se a les pel·lícules que es facin en el futur», pronostica el realitzador. El com és el que el director no acaba de tenir clar, almenys de moment. «És tot tan recent, estem tan immersos en la pandèmia que encara és difícil saber com ens afectarà, però la nostra manera de narrar la realitat canviarà», assegura. Luis Tosar, en un fotograma de la pel·lícula ‘Mentre dorms’. De moment, el Plaza espectador que habita sota la pell del cineasta ja ha començat a experimentar aquesta transformació: «Ara mateix, veure una pel·lícula de masses em genera ansietat. Sento l’impuls de cridar-los: ‘¿Què feu tan junts i sense mascareta? ¡Que us contagiareu!’», confessa. L’estat d’alarma el va agafar a la meitat del rodatge de la seva pròxima pel·lícula. Es titularà ‘Abuela’ i és de terror, però no hi ha temor en el cineasta que l’espectador estigui bregat en ensurts després de la pandèmia. «Les pors atàviques són eternes i no canvien per un virus», assegura. Denise Castro: «Hi haurà una collita post-Covid» Denise Castro: «Hi haurà una collita post-Covid»Tres mesos de tancament domèstic sota l’amenaça d’un virus mortal i invisible donen per a molt si se sap administrar el temps i domar la por. A Denise Castro el confinament li va servir per concebre una història que es nodreix d’aquesta por per reflexionar sobre el món en el qual vivim. Va sobre veganisme, distòpia i una sopa de ratpenat, elements amb què li agradaria muntar una pel·lícula quan acabi de rodar ‘Paterno’, la producció sobre morts vivents que estava posant en marxa el dia que el coronavirus va manar parar el planeta. «I en sortiran moltes més, n’estic segura. Ens espera una collita de pel·lícules i directors post-Covid, perquè aquest bitxo que ens amenaça produeix una por universal», apunta la realitzadora. La por arrossega l’etiqueta de ser paralitzant, però això només li passa a la real, no a la de la ficció. «El terror sempre ha funcionat en el cine i continuarà funcionant després d’aquesta pandèmia, perquè veient aquest tipus de pel·lícules descàrregues adrenalina, alliberes tensió i sents plaer», explica la directora. «El terror està en la quotidianitat: no ens farà falta acudir a monstres per inquietar l’espectador» Falta veure què explicarà el cine de gènere quan puguem sortir al carrer sense mascaretes. «El terror està en la quotidianitat, en la llar, en la família. No ens farà falta acudir a monstres estranys per inquietar l’espectador. Si alguna cosa ens ha ensenyat el coronavirus, és que pot passar qualsevol cosa en qualsevol moment», analitza Castro. El seu fill de 2 anys li va donar la clau: «Un dia, en ple confinament, va arribar corrent a avisar-me: ‘¡Mama, mama, acabo de veure dos zombis per la finestra!’. Com per no creure’l, amb tot el que està passant». DAVID VICTORI: «El gènere de terror t’estira la ment» DAVID VICTORI: «El gènere de terror t’estira la ment» Woody Allen sol apel·lar al seu confés caràcter depressiu per justificar la seva afició a rodar comèdies, com si la recerca del riure el vacunés contra la seva tendència al lament. Al director David Victori li passa una cosa semblant amb el cine de terror, però al revés: «Soc tan optimista que de tant en tant necessito passar por veient una pel·lícula de terror per compensar», revela. La pandèmia no ha trastocat aquesta fórmula. Al contrari, l’ha potenciat, i no creu ser l’únic aficionat al gènere que ara mateix està demanant ¡més llenya! a la ficció per fer front a aquesta situació tan difícil d’entendre i gestionar. «Quan la realitat et porta al límit, et coneixes millor. I això és, precisament, el que fan aquestes pel·lícules: t’estiren la ment a l’exposar-te a situacions per a les quals no et creus preparat», apunta. El paral·lelisme d’aquest diagnòstic amb el moment que vivim no escapa al cineasta. «La Covid ens està desafiant, i per això hi ha més necessitat que mai de trobar respostes. El cine de gènere ens pot ajudar a trobar-les. Cada pel·lícula de terror és un petit entrenament per aprendre a afrontar tot el que no comprenem», explica. ‘Drácula’, pel·lícula de Denise Castro. Victori estrenarà al festival de Sitges ‘No matarás’, un inquietant ‘thriller’ que portarà Mario Casas, el seu protagonista, a lluitar amb els seus propis límits. «Una pandèmia és un bon moment emocional per portar a terme aquest tipus d’experiments. El públic que abans disfrutava amb el cine que posa en tensió ho continuarà fent després del coronavirus», pronostica. KIKE MAÍLLO: «Fa 50 anys que Sitges espera aquest moment» KIKE MAÍLLO: «Fa 50 anys que Sitges espera aquest moment» Kike Maíllo competirà en la pròxima edició del festival de Sitges amb la seva nova pel·lícula, ‘Cosmética del enemigo’, basada en la novel·la homònima d’Amélie Nothomb. A escassos dies de l’estrena, el realitzador es confessa més preocupat pels ànims del públic que pel dictamen del jurat. «Hem perdut el costum d’anar al cine i és el que més ens urgeix recuperar», adverteix. Per aconseguir-ho, el cineasta es presenta al certamen amb un anguniós ‘thriller’ psicològic que promet «portar l’espectador a l’extrem», però té fundades sospites que el to que distingirà el cine post-Covid, almenys al majoritari, serà l’humorístic. «Auguro una important collita de comèdies. La gent ho està passant molt malament i té necessitat de pintar-se un somriure a la cara. Aquest seria un bon moment per fer una paròdia sobre el confinament», proposa el realitzador, que aquests dies està a Astúries rodant ‘Alma’, una sèrie sobre fantasmes que estrenarà en la plataforma Netflix l’any vinent. «El gènere està abocat a fer-se més emocional, femení i escàs en el nombre i mida de les produccions» KOLDO SERRA: «Passar por continuarà sent catàrtic» KOLDO SERRA: «Passar por continuarà sent catàrtic» Tot just acabat el confinament, Koldo Serra va tornar a veure ‘28 días después’, la distòpica pel·lícula de zombis infectats per un virus mutant que va dirigir Danny Boyle el 2002, i confessa que no va poder deixar de pensar en el maleït 2020. El realitzador acota en aquest punt l’impacte que, segons la seva opinió, tindrà la Covid-19 en la mirada de l’aficionat al cine de terror, però es resisteix a anar més enllà. «Canviarà la manera com percebíem certes obres del passat, que ara les veurem sota el prisma del que hem viscut aquest any, però la pandèmia no ens impedirà disfrutar del nostre gènere favorit», pronostica. I és que el coronavirus sap enganxar-se al teixit pulmonar com cap altre virus, però és incapaç de fer un forat en l’esperit cinèfil –i una mica masoquista– del fan del gènere. «Estem acostumats a patir, ho passem bé quan sentim por en una sala de cine o a casa davant el televisor. Escena de la pel·lícula ‘Verónica’, de Paco Plaza. Hi ha alguna cosa catàrtica en el fet de veure una història de terror que saps que acabarà al cap d’una hora i mitja, i això no ho canvia una pandèmia», explica el realitzador. Com a prova d’això: «Que la pel·lícula ‘Contagio’ hagi sigut una de les més vistes en les plataformes de pagament durant el confinament dona bona idea de com ens relacionem amb la ficció que retrata la fi del món», apunta el realitzador, que actualment està rodant la cinquena temporada de ‘La casa de papel’. «Mira que hem vist distòpies, però a ningú se li va ocórrer explicar la qüestió del paper higiènic» JAVIER RUIZ CALDERA: «No ve de gust veure pel·lícules sobre confinaments» JAVIER RUIZ CALDERA: «No ve de gust veure pel·lícules sobre confinaments» Les pel·lícules que evoquen el viatge a la lluna es divideixen en dos: les prèvies al passeig de Neil Armstrong sobre el satèl·lit de la Terra i les que es van fer després. «Amb el cine sobre pandèmies passarà el mateix. Hi va haver un cine distòpic anterior al 2020 i un altre després d’aquesta experiència», compara Javier Ruiz Caldera, que posa fora de tot dubte que el coronavirus serà en el futur immediat una fecunda pedrera d’històries, trames i títols. De tots els estils, a més. «Es faran ‘thrillers’, comèdies i segur que algun dia també veurem ‘Covid-19, el musical’. ¿Per què no? A l’acabar la segona guerra mundial ningú tenia ganes de fer bromes amb la contesa, però hem acabat veient musicals ambientats en l’Holocaust. Aquesta no és la primera desgràcia que afronta l’ésser humà i el cine sempre ha estat allà per esprémer-ho», adverteix el cineasta. El gènere de terror també donarà bon compte d’aquests mesos viscuts perillosament, però segons l’opinió de Ruiz Caldera, els guionistes hauran de filar més prim per atraure l’atenció de l’espectador. «Soc el primer que aniria demà mateix a veure una pel·lícula apocalíptica, però avui em sedueix més una de zombis que de quarantenes. No ve de gust veure a la pantalla històries sobre confinaments», opina. «Hi va haver un cine distòpic anterior al 2020 i un altre després d’aquesta experiència» De moment, el pròxim repte del cineasta es diu ‘Malnazidos’, la «pel·lícula d’aventures amb caires de terror» amb què inaugurarà el pròxim festival de Sitges. ¿Algú va dir por? «Por, no, incertesa. El cine compleix una funció d’evasió. Ara falta que el públic venci el temor del contagi i vingui a evadir-se del virus durant una estona», proposa. MIGUEL ÁNGEL VIVAS: «El cine de terror serà més emocional» MIGUEL ÁNGEL VIVAS: «El cine de terror serà més emocional»La filmografia de Miguel Ángel Vivas no ha crescut en els últims mesos amb cap títol nou, però l’empremta de la Covid-19 ja es nota en la seva obra. No en la rodada i estrenada, sinó en la que ha d’arribar. Aquests dies hauria d’estar posant en marxa ‘Asedio’, la seva pròxima pel·lícula, «un ‘thriller’ que reflexiona sobre el cine d’acció des de l’emoció», segons les seves paraules, però l’estat d’alarma el va tancar a casa amb el guió ja escrit i el confinament va fer la resta. «De sobte, em vaig preguntar: ¿És necessari fer ara una pel·lícula tan fosca? I vaig decidir canviar l’enfocament de la història. La pandèmia m’ha tornat més existencialista. I també més responsable. Crec que tots, cadascun des del seu àmbit, hem d’aportar el nostre gra de sorra per millorar el món que tenim», opina. La pandèmia m’ha tornat més existencialista. I també més responsable» Hi haurà qui dubti del potencial benefactor de les pel·lícules de por. No és el cas de Vivas, un convençut de la «dimensió humanística» del gènere. «Soc director perquè el meu pare tenia un videoclub i em vaig aficionar al cine veient cintes de terror. Les pel·lícules de por retraten el moment històric en què vivim i descriuen a la perfecció la condició humana», afirma. La pel·lícula de Sergio Caballero ‘Finisterrae’. SERGIO CABALLERO: «M’espanten més els polítics que el virus» SERGIO CABALLERO: «M’espanten més els polítics que el virus»Els dos artistes que conviuen dins de Sergio Caballero, el visual i el sonor –a part de cineasta, és codirector del Sónar i músic electrònic–, van vibrar de manera molt especial durant l’estat d’alarma. No tant en el confinament com quan va poder sortir al carrer. «Vaig disfrutar molt de la ciutat buida. No només del paisatge de carrers deserts. També dels sons que vaig descobrir. De sobte vaig poder sentir els arbres agitant-se amb el vent i vaig trobar sorolls de semàfors que desconeixia», recorda. Per a ell, l’empremta del coronavirus té aquesta textura, però no la de la por. «El terror no me’l provoca el virus, sinó la gent que no accepta la mort com a part de la vida i els polítics que han sembrat el pànic entre la població amb la seva pèssima gestió de la pandèmia», afirma aquest expacient de Covid-19. Res d’això li resulta inspirador, ni com a realitzador ni com a espectador. «Ara mateix prefereixo veure Bud Spencer repartint plantofades en ‘Li deien Trinidad’ que una història sobre virus o pandèmies. Em ve més de gust crear els meus propis mons que contar una cosa relacionada amb el que està passant», assegura. El guió que té entre mans va sobre una secta que viu aïllada a la muntanya i utilitza el so com a moneda de canvi. Que els seus seguidors no esperin detectar el rastre del coronavirus en la seva obra futura. «Aquesta experiència ha servit perquè prenguem consciència de la nostra fragilitat, però em temo que continuarem sent uns cafres i continuarem carregant-nos el planeta», conclou.

Nou directors anticipen el cine de terror post-Covid

Els creadors de cine de gènere confien que el públic continuarà sentint-se seduït per la por de ficció malgrat estar vivint-ho en directe pel virus. A quatre dies de l'inici del festival de Sitges, parlem amb nou destacats realitzadors