Resiliència, la paraula de moda

El llibre que Pedro Sánchez va publicar al cap de poc d’arribar a la presidència del Govern va estar a punt de titular-se ‘manual de resiliència’. No en va, el que relata a les seves pàgines és un perfecte cas d’adaptació a una adversitat de la qual el protagonista va sortir enfortit, que és el que defineix aquesta paraula. Al final, el màrqueting es va imposar a l’audàcia i el viatge que el líder socialista va traçar des de la seva sortida de la seu de Ferraz fins a la seva entrada triomfal al Palau de la Moncloa va acabar titulant-se ‘Manual de resistencia’, que és una paraula més coneguda i ven millor. Probablement, si aquest llibre es publiqués avui, aquell dilema nominal no es repetiria, vista la popularitat a què el terme ‘resiliència’ ha arribat en els últims temps. Des que va començar la pandèmia, líders polítics de diferent origen, destacats noms de l’economia i rostres populars de variada condició han evocat aquest concepte en algun moment amb la confiança de saber-se compresos pel gran públic. De vegades ho han fet amb pompa, com l’Operació Resiliència que va llançar Emmanuel Macron al març per fer front al coronavirus o el Pla nacional de recuperació, transformació i resiliència que va presentar Pedro Sánchez a finals d’agost amb el mateix objectiu. En altres ocasions l’han esmentat amb emotivitat, com va fer Angela Merkel quan va convidar els alemanys a «ser resilients» en ple confinament o l’actriu Cate Blanchett, que va assegurar en la passada Mostra de Venècia que el cine se’n sortirà «més creatiu i resilient». Concepte psicològic Però també s’ha apel·lat a aquest concepte a propòsit de la vil moneda, com va fer Jordi Gual, president de Caixabank, quan va remarcar el «model resilient» que ha aconseguit l’entitat després del confinament, o Ximo Puig, president del Govern valencià, que la setmana passada va anunciar «dues línies d’ajuda de resiliència i competitivitat» per recolzar les empreses. De sobte, la resiliència ha irromput en el llenguatge popular i administratiu amb galons de vacuna anímica –i econòmica– per superar la crisi de la Covid-19. Els primers sorpresos d’aquest fenomen són els qui fan anys que conviuen diàriament amb un terme que s’ha colat als despatxos i les tribunes provinent del camp de la psicologia. «Al segle passat ningú parlava de resiliència. En dèiem ¡creixement posttraumàtic! dels casos de persones que, després de patir una experiència dura, enlloc d’ensorrar-se, es feien més fortes», explica Rafaela Santos, presidenta de l’Institut Espanyol de Resiliència i testimoni de l’evolució que ha viscut aquesta paraula els últims 15 anys. «Al principi dubtem del seu ús, perquè en castellà no sona tan bé com el ‘resilence’ anglès del qual deriva, però l’adoptem perquè permetia deslligar-lo de qualsevol connotació traumàtica. La resiliència és molt més que superar un cop vital, és convertir aquest cop en una oportunitat per millorar», aclareix aquesta psiquiatra. Sortir enfortits De fet, ni tan sols és patrimoni dels qui es dediquen a l’estudi de la ment. En física, la resiliència és la capacitat que té un material per recuperar el seu estat original després de patir una pertorbació i es mesura en unitats de temps. Aquesta accepció mecànica ofereix noves pistes sobre el significat que avui pretenen donar a aquesta paraula els seus màxims promotors, però fa curt. «Sovint es confon la resiliència amb la resistència, però no és el mateix. Una persona resilient es projecta cap al futur, no mira al passat per intentar tornar on estava abans de patir el contratemps, sinó que surt enfortit d’aquesta experiència», distingeix la psicòloga Anna Forés, cofundadora de l’Associació per a la Recerca de la Resiliència (AIRE). Aquest plantejament sembla fet a la mida del moment en què vivim, amb multitud d’empreses anant-se’n a l’aigua per la crisi causada pel coronavirus i infinitat de treballadors veient desaparèixer els seus oficis. En contraposició amb el gastat: «D’aquesta pandèmia en sortirem més forts», els que més saben de resiliència adverteixen: «Compte, en sortiran així els que sàpiguen adaptar-se. La resta, no», assenyala Rubén Turienzo, expert en motivació i gestió d’equips, que recorda que la capacitat d’adaptació no forma part de la ciència infusa, sinó que és una cosa que s’aprèn. «El problema és que les escoles de negocis només ensenyen a gestionar la bonança, no les crisis. Ara, molts empresaris corren a reduir despeses. Un gran error. El que haurien de fer és renovar els seus sistemes de treball. Començant per implementar petits canvis», opina l’expert. A les escoles Amb la seva actual accepció, la resiliència no va entrar al diccionari fins el 2014, però des d’aleshores ha figurat, any a any, entre els termes més buscats pels usuaris de la web de la RAE. Senyal d’un interès que la pandèmia sembla haver disparat. «Ara fa falta que s’ensenyi a les escoles i se’n parli com es parla de l’empatia o les emocions. Perquè la resiliència es fa imprescindible en els moments de tempesta, però s’aprèn i s’exercita quan no trona», adverteix Anna Forés.

Resiliència, la paraula de moda

El terme s'ha convertit en el talismà invocat per sortir enfortits de la pandèmia. Els experts diuen que s'ha d'exercitar en la bonança i s'ha d'ensenyar a les escoles

El més llegit