Història sentimental de La Caixa

a recent fusió de Caixabank i Bankia ha creat una certa inquietud, no endebades el Banc forma part consubstancial del conglomerat La Caixa i la seva trajectòria futura preocupa el ciutadà. De fet, els més de 100 anys en què La Caixa ha estat la primera institució financera a Catalunya, juntament amb singulars actuacions culturals i socials al Principat i les Illes, han conformat en la societat catalana un cert sentit de pertinença, el que podríem considerar el fet d’estimar-la com a cosa pròpia. Aquest fet determina els temors que qualsevol canvi pugui ser perjudicial per a aquesta trajectòria, en especial de cara a la Fundació La Caixa. Un repàs al llarg de la historia d’un conjunt d’accions i actuacions en la relació de La Caixa amb Catalunya, ens pot il·lustrar de les raons d’aquest sentiment que mencionàvem. Francesc Moragas, dinamisme i innovació El fundador de La Caixa, Francesc Moragas, amb la seva obra fonamental com ho és La Caixa de Pensions, va establir les bases d’una veritable transformació d’unes institucions benèfiques com eren les caixes d’estalvi de primers del segle XX, cap a unes entitats que tot i conservar aquell caràcter, les van enfocar cap a un vessant més social, al mateix temps que iniciava un camí de gran dinamisme en els plantejaments econòmics i financers d’aquelles institucions. En aquest darrer sentit, la trajectòria seguida per la Caixa de Pensions des de la seva fundació el 1904 es ben eloqüent; Moragas li va imprimir una forta personalitat, cosa que la va fer destacar ràpidament dins el conjunt de caixes d’estalvi espanyoles. L’aplicació imaginativa de noves fórmules de tractament administratiu de l’estalvi, la creativitat amb la implantació de noves operacions tant actives com passives, juntament amb una acurada política inversora i sobretot una clara visió de les possibilitats que donava l’expansió, van donar a La Caixa un gran prestigi i la van situar en pocs anys com la primera caixa d’estalvis espanyola i a nivell de molts grans bancs d’àmbit nacional. Aquesta clara visió d’omplir un buit existent a nivell territorial la va portar a un procés de ràpid creixement tot creant una ampla xarxa d’oficines arreu de tot Catalunya inicialment i a les illes Balears seguidament. Moragas, amb gran visió de futur, es va llançar a l’obertura d’oficines arreu de Catalunya. A més, resolent problemes a petites entitats de les Balears, les va incorporar a la ampla xarxa d’oficines de la Caixa. Singulars innovacions tècniques en la gestió (formació, noves operacions i una acurada administració) i un gran dinamisme van portar La Caixa a la posició capdavantera dins el conjunt de caixes de tot l’Estat. L’Obra Social de La Caixa a partir dels anys 20 Moragas, seguint l’exemple de la Cariplo italiana, va donar plena carta de naturalesa a l’obligatorietat de destinar fons a la Obra Social. De fet, fins a l‘Estatut de les Caixes d’Estalvi del 1933, el destí a obra social de l’excedent de les caixes no va ser obligatori. En aquest sentit, Moragas es va avançar nou anys a la normativa oficial. S’han de destacar les dues línies fonamentals de l’Obra Social d’aquells anys, la sanitat i la cultura, tot fent-se ressò de les necessitats de la societat. En el cas de la sanitat les clíniques destinades a a l’«Institut de la dona que treballa» i en especial al lluita contra la tuberculosi, en són una mostra fefaent. L’Institut Antituberculós i el Sanatori de Torrebonica van salvar moltes vides en aquells anys en què la tuberculosi va ser un gravíssim problema sanitari per a la població. Quant a la cultura, la creació de biblioteques al llarg del territori català i balear va portar la cultura als llocs més allunyats de Catalunya. Més de 100 biblioteques són una mostra de la dedicació de La Caixa a la cultura. La majoria van constituir la primera biblioteca de la població, com és el cas, per exemple, de les de Viella i Les a la Vall d’Aran el llunyà any 1927, o bé la d’Andorra el 1935. Com a fet anecdòtic, a cada biblioteca hi figurava en lloc preferent l’'Enciclopedia Universal Ilustrada Europeo Americana', editada per Espasa Calpe. Instrument que en aquells anys era l’equivalent als cercadors actuals de Google o bé als continguts de la Viquipèdia, que de segur eren molt ben rebuts i consultats pels usuaris de les biblioteques. Mancomunitat, República i l’Estatut de 1933 Als anys 30, és de destacar la plena col·laboració de La Caixa, inicialment amb la Mancomunitat de Catalunya i posteriorment amb la Generalitat republicana. Moragas, amic personal d’Enric Prat de la Riba i dels homes que van impulsar la Mancomunitat, va participar en aquesta Institució ajudant financerament a la seva obra. Importants crèdits de la Caixa de Pensions van servir per a la construcció d’obres tant emblemàtiques com la casa de la Maternitat de les Corts o la Universitat Industrial del carrer d’Urgell de Barcelona. Posteriorment, de cara a la Generalitat de Catalunya, va participar com a membre en la Comissió Mixta de Traspassos Estat-Generalitat i va ser La Caixa la primera entitat finançadora de l’ens autonòmic. Cal dir que totes les operacions creditícies esmentades van ser realitzades sota la més estricta ortodòxia financera. També d’aquesta època cal destacar l’important crèdit concedit per La Caixa a la Junta de Museus l’any 1932, finançament que va permetre comprar la important col·lecció d’art de Lluís Plandiura i que de fet va ser la base inicial del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). Així mateix, va ser clar el posicionament de La Caixa davant la República i amb l’aprovació de l’Estatut, el 1933, la Caixa de Pensions va declarar solemnement el català com l’idioma oficial de La Caixa. La Caixa durant la guerra civil Malgrat el desori i el caos de la guerra i la revolució social, La Caixa es va mantenir funcionant tot el període bèl·lic i en va sortir pràcticament indemne al finalitzar la contesa civil, ja que, com diuen Nadal i Sudrià al seu llibre 'Història de la Caixa de Pensions': «En conjunt la guerra danyà, però no esberlà l’edifici social i econòmic bastit durant els trenta anys precedents. La fortalesa adquirida en el curs d’aquesta trentena i les cauteles d’una gestió tant prudent com alerta van salvar un patrimoni popular que la maltempsada havia posat de tota manera en gravíssim perill». Finalitzada la guerra, degut al seu posicionament de neutralitat i sota l’acusació de catalanitat, va patir un llarg calvari de destitucions que va afectar tant tot el Consell com al director general, amb la incoació d’un consell de guerra a aquest darrer. Més de 100 empleats van patir represàlies per les seves idees polítiques i per les seves actuacions en defensa de La Caixa. Una part de La Caixa, concretament la de les illes de Mallorca i Eivissa, va quedar dins l’àrea de l’exèrcit revoltat. Aquí, La Caixa va patir greus problemes al ser considerada entitat enemiga de la nova situació política. La postguerra, el desbloqueig de la moneda i el ‘corralito’ El nomenament del Consell i la Direcció General amb persones totalment fidels al “nuevo Estado” van conformar la línia seguida en aquells anys. S’ha de destacar, en aquest període, el procés del desbloqueig que va ser una clara i positiva resposta de La Caixa a les necessitats de la gent. Així, quan es va acabar la guerra el diner republicà va perdre bona part del seu valor i els diners dipositats a La Caixa van quedar bloquejats. Llavors es van haver de desbloquejar. Va ser un sistema molt complicat el desbloqueig que pretenia desvaloritzar el diner d’acord amb una estimació del diferencial d’inflació entre els diners de la zona republicana i la franquista, tenint en compte la data en què havien estat ingressats. Es va penalitzar molt la gent ja que les taxes estimades d’inflació estaven fora de lloc i això vol dir que a la gent se li va desvaloritzar molt el diner: en alguns casos més del 50 per cent. S'ha comentat molt que al final de la guerra La Caixa va tornar els diners. El procés del desbloqueig va ser molt llarg i onerós. En aquella època van arribar a sortir 30 circulars explicant la normativa, es va haver de seleccionar gent per ajudar, treballant fins i tot els dissabtes a la tarda, cosa que va suposar un parell d’anys de feina. En realitat, La Caixa no va tornar els diners immediatament, de fet, legalment no podia, sinó que va crear un mètode per accelerar el procés: va fer uns crèdits personals amb garantia del diner bloquejat ja que fins que no estava tot calculat la gent no podia disposar dels diners. Amb aquest fet, ha quedat el sentiment popular que la Caixa va ser l’única entitat financera que va respondre ben amatent als problemes del diner bloquejat. I de fet així va ser. La conservació del prestigi en la dictadura En aquest llarg període, La Caixa va continuar mantenint el seu prestigi malgrat la política econòmica del règim, orientada a un fort drenatge de fons cap a inversions estatals fora de Catalunya (inversions obligatòries i construcció de vivendes a Madrid, barri de la Concepción i Orcasitas). Prestigi consolidat tant per la forta inversió en vivendes de lloguer com l’aposta per ser la primera entitat a desenvolupar les innovadores aplicacions informàtiques en el tractament de les seves operacions. Quant a la inversió en vivendes, el 1976 La Caixa disposava d’un parc de 24.500 vivendes, de les quals un 80% eren de renda regulada. Tant per al lloguer com per al petit crèdit hipotecari, l’aposta de La Caixa en relació amb l’habitatge va ser molt important i va rebre un ampli reconeixement. En relació amb l’aplicació de les noves tecnologies en el tractament de la informació, cal dir que ja a inicis dels anys 60 va arribar a La Caixa el primer gran ordinador, el mític IBM 1410, un dels primers existents a Espanya, fet que convertia la institució en l’entitat pionera en aplicacions informàtiques. La Caixa durant la transició democràtica A partir del 1976, amb la campanya 'La nostra historia és la de Catalunya', la Caixa es vol posicionar dins l’àmbit català més dinàmic. S’ha de destacar el llançament de 'Les cent millors obres de la cultura catalana', els diccionaris de Joan Corominas: el 'Diccionari Etimològic de la Llengua Catalana' i l’'Onomasticon Cataloniae', tots dos promoguts per Max Cahner, i en especial una forta aposta per dinamitzar l’acció cultural popular amb accions com el Pla d’Acció Cultural, La Caixa a les Escoles, Culturàlia, etc. Unes quantes xifres ens acostaran a l’esforç fet aquells anys en el pla de la Cultura, tenint en compte que es partia pràcticament de zero. Així, les dues col·leccions de les millors obres de la cultura catalana i la cultura universal, sota el lema 'Els llibres que no vàrem poder llegir a l’escola', van arribar a l’edició en conjunt de 850.000 exemplars. El patrocini per part de La Caixa d’aquesta acció promoguda per Castellet i Molas, amb l’empenta de Romà Cuyàs des d’Edicions 62, va ser realment important. També van tenir ressò el repartiment gratuït de llibres amb motiu de la festa de Sant Jordi. Així, en la diada del 1977 les oficines van distribuir un total de 700.000 llibres, xifra àmpliament superada l’any següent, en què es va arribar a la de 1.200.000 llibres. Important va ser el Pla d’Acció Cultural (PAC), ja que La Caixa va estar amatent al fet que amb l’arribada dels nous ajuntaments democràtics, a partir del any 1978, va aparèixer una molt forta demanada d’activitats culturals, tot trencant la grisor anterior del franquisme. El PAC pilotat per l’Associació del Personal de La Caixa i finançat per la mateixa Caixa, amb la participació de les entitats culturals d’arreu del país, va desenvolupar una tasca segurament poc coneguda, però fonamental en l’aixecament cultural de tot Catalunya i les illes Balears, un cop acabada la dictadura. El resum global de la acció cultural de les activitats del PAC explica per si sol la importància que va tenir. Així, en xifres globals, la participació va ser la següent: 1.525 entitats col·laboradores; 570 associats i empleats de la Caixa adherits; 659 grups de teatre; 395 societats corals i orfeons; 246 grups musicals, i 44 esbarts i grups de dansa. Cal destacar que l’aportació econòmica de La Caixa al PAC va superar llargament els 700 milions de les antigues pessetes. En resum, tot un conjunt ampli de patrocinis anaven en la línia dels nous aires de la catalanitat i la cultura que es respirava, tot acostant La Caixa als moviments de canvi i llibertat. Va ser paradigmàtic el llançament de les retransmissions de Joaquim Maria Puyal al futbol en català, ja que era la primera volta, en 35 anys, que se sentia la locució radiada d’un acte esportiu en català. A més, la plena acceptació popular del nou símbol corporatiu, extret d’un tapís de Joan Miró, és una prova més de l’arrelament, en aquest cas catalanobalear. La Fundació Bancaria ‘La Caixa’ i Caixabank A Catalunya i a Espanya, com diu el catedràtic Carles Sudrià, la desaparició de les caixes d’estalvi ha sigut una «gravíssima i transcendent pèrdua de capital social». Aquest capital social, aquest patrimoni comú dels ciutadans consolidat al llarg dels anys, està format per la important cartera de valors de Criteria i, de fet, no va quedar disminuït amb la creació del banc. El hòlding Criteria, juntament amb el 40% de les accions del banc, es converteix en el suport econòmic de la Fundació Bancària. Fet que ha permès poder disposar d’una de les fundacions més importants del món. Cal confiar que els canvis que es poden produir en la transformació de Caixabank no afectin la trajectòria de la Fundació. No obstant, es lògic pensar en el poder de les pressions polítiques, com va passar recentment amb el trasllat de la seu social del banc fora de Catalunya, de fet obligat per les pressions econòmiques de l’Estat central. En el cas de la seu de la fundació bancaria, les raons del seu trasllat són de més difícil explicació. D’altra banda, però, tot i que és un fet llunyà, la pèrdua de caràcter basc del Banc de Bilbao, a partir de l’absorció d’Argentaria, no convida precisament a l’optimisme.

Història sentimental de La Caixa

L'imaginari popular vincula la institució amb iniciatives socials i culturals, com el canvi de les pessetes de la República, les biblioteques o el futbol en català

El més llegit