Benjamin & Portbou

Després de poc més de dues hores d’agradable viatge amb tren des de Barcelona, la megafonia anuncia el final del trajecte: Portbou. És un assolellat dia de setembre i amb prou feines una desena de persones baixen a l’última localitat catalana; a partir d’aquí, el paisatge és administrativament francès. Alguns passatgers són veïns jubilats del poble que arrosseguen carretons de comprar plens de fruites i verdures, també en baixen uns quants treballadors, motxillers i algun personatge típicament transfronterer de cabell hirsut i bíceps tatuats. La imponent estructura metàl·lica de l’estació, construïda el 1929 per Joan Torres i Guardiola (l’‘Eiffel català’), provoca l’estupefacció del visitant novell, que nota el pes de la història abatent-se sobre les seves espatlles. Els fantasmes de milers d’exiliats i refugiats que fugien del franquisme i del nazisme, i també dels seus botxins, semblen vagar per les andanes i l’antiga sala de duanes. Dit en les poètiques paraules de Walter Benjamin, en aquest lloc «ens frega un alè de l’aire que envoltava els que hi vivien abans que nosaltres». Aquí es pot sentir a la pell una de les principals tesis del lúcid pensador alemany: la història de la humanitat es reprodueix en qualsevol instant del present. En les seves millors èpoques d’estació ferroviària internacional, a Portbou hi vivien més de 4.000 persones. Però desaparegudes les lucratives duanes, la població s’ha quedat en poc més de 1.000. El 2019 van morir 13 persones i en van néixer només 2. Un urbanisme caòtic en pendent contrasta amb l’espectacle d’una de les badies més boniques de la Costa Brava. Però, malgrat la seva inesgotable capacitat d’observació, és poc probable que Benjamin arribés a caure sota l’influx de la ‘mística’ de Portbou. Apàtrida, jueu i d’esquerres El 25 de setembre de 1940 va creuar a peu la serra pirinenca de l’Albera des de la localitat francesa de Banyuls, sempre aferrat al seu mític maletí negre. Apàtrida, jueu i d’esquerres, fugia dels nazis i tenia l’esperança de poder creuar Espanya fins a Lisboa i allà embarcar rumb a Nova York. Tenia 48 anys, una cardiopatia i un lleu sobrepès. Les 12 hores de penosa caminada per un camí de contrabandistes, incloent una nit al ras, el va deixar malalt i extenuat. A l’arribar a la gendarmeria de Portbou va mostrar els seus documents en regla, però els funcionaris del règim franquista el van informar que un decret recent prohibia l’entrada a Espanya de les persones sense nacionalitat. Com moltes vegades en la seva vida, havia arribat tard per molt poc. Aquesta fatalitat és compartida amb la localitat empordanesa. «Portbou sempre ha arribat tard a tot», escriu el periodista de la localitat Ramon Iglesias en les seves ‘Cròniques des del centre de l’univers’, que era com la pintora Ángeles Santos Torroella es referia a Portbou. Iglesias sol fer broma dient que Portbou és «l’Hospitalet de l’Empordà» per la seva barreja «de fills de policies, de guàrdies civils, de ferroviaris, d’empleats de banca i de rics del poble». Aquest perfil sociològic, únic a la Costa Brava, també resulta molt «benjaminià». L’intel·lectual alemany no acceptava les fronteres, ni polítiques, ni socials, ni culturals. Va ser un nòmada del coneixement. El prolífic escriptor va ser escortat per la policia, amb la fotògrafa Henny Gurland i el fill d’aquesta, fins a l’Hotel de França, al centre del poble. Allà havia de passar la nit i l’endemà seria deportat a l’altre costat de la frontera, on l’esperava un camp de concentració. L’edifici de l’Hotel de França (a la foto) pertanyia a la família Vilarrasa, que el tenia llogat. «La meva mare i els meus dos germans grans van néixer allà –explica Toni Bulbena Vilarrasa–. Quan vam recuperar l’edifici el vam oferir a les autoritats per crear una casa-museu Walter Benjamin, però la proposta no va prosperar». Abans de reformar l’edifici per a ús familiar, Bulbena va fer fotos de la petita habitació on el pensador es va allotjar durant unes hores i va guardar la porta, la número 5. També va fer col·locar una placa a la façana amb una de les seves cites més cèlebres: «Tot el coneixement humà pren forma d’interpretació». Segons Gurland, a les set del matí del dia 26, Benjamin la va fer cridar. Li va confessar que la nit anterior havia ingerit una sobredosi de morfina i li va entregar una carta: «En una situació sense sortida no tinc més opció que posar-hi fi. Serà en un petit poble del Pirineu, en què ningú em coneix, on acabarà la meva vida». Va morir a les deu de la nit del dijous 26 de setembre. Les seves últimes paraules avui estan escrites al muret que porta al cementiri, al costat d’un fragment de ‘Quanta, quanta guerra’, de Mercè Rodoreda. Suïcidi, fallida cardíaca o la Gestapo No tothom comparteix la tesi majoritària del suïcidi. Bulbena, que és metge i catedràtic de Psiquiatria, considera que «és més probable que patís una fallida cardíaca i a l’administrar-li morfina fes un edema de pulmó». Altres veus apunten la Gestapo o agents estalinistes. Júlia Fernández, exregidora de Cultura, recorda que la seva sogra li explicava que estava comprant verdures al mercat quan va veure com treien la llitera amb el cos tapat del misteriós estranger. Així va ser com un dels pensadors més influents del segle XX va acabar els seus dies en un nínxol sense marcar al cementiri catòlic d’un petit poble costaner català. Cinc anys després, les seves restes van ser dipositades a la fossa comuna. Als anys 60, la Fundació Aski d’Alemanya va començar a indagar sobre el parador del seu il·lustre conciutadà i el 1979 el primer ajuntament democràtic va posar una placa amb el seu nom a la façana del cementiri. El 1994 es va inaugurar el memorial Passatges, una escultura ambiental de l’artista israelià Dani Karavan. Es tracta d’una les obres d’art públic més commovedores i boniques de Catalunya, que convida l’espectador a descendir per un túnel de metall inserit a la roca que dona al mar. Al final d’aquest passatge, que porta de la foscor a la llum, hi ha un vidre amb gravada una de la frases més reproduïdes del pensador: «La tasca d’honrar la memòria dels éssers anònims és més difícil que honrar la de les persones cèlebres. La construcció històrica es consagra a la memòria dels que no tenen nom». Un altre dels seus grans aforismes, adaptat de l’original inclòs a ‘Sobre el concepte d’història’, un dels seus llibres més influents, és al cementiri: ‘No hi ha cap document de la cultura que no ho sigui també de la barbàrie'. Un tret en el vidre Joan Gubert, el cronista oficial de Portbou, va ser regidor entre el 2007 i el 2011 i revela que van haver de canviar el vidre blindat de l’escultura perquè s’havia esquerdat: «Ens van dir que havia sigut per un tret». Segons la seva opinió, l’atracció dels veïns pel pensador té més a veure «amb l’interès turístic», mentre que l’interès cultural «ve més de fora i té un punt elitista». Gubert celebra que el poble també tingui vida cultural al marge de Benjamin. Júlia Fernández, que fins a finals dels anys 90 va regentar una llibreria al centre del poble, venia llibres de la Fundació Aski i de Dani Karavan als estrangers que arribaven de tot el món. Però no fa falta ser un erudit per llegir Benjamin, que va escriure que «no llegim per elevar el nostre coneixement sinó per elevar-nos a nosaltres mateixos». ‘Diari de Moscou’ o ‘Infància a Berlín cap al 1900’ són una bona manera d’iniciar-se en el personatge. ‘L’obra d’art en l’època de la seva reproductibilitat tècnica’ i ‘Sobre el concepte d’història’ ja estan a un altre nivell. Una de les persones atrapades «en l’abisme romàntic de Benjamin» (segons les seves pròpies paraules) és la historiadora i crítica d’art Pilar Parcerisas, una persona clau en el binomi Benjamin-Portbou. El 1991 va escriure el guió de la pel·lícula ‘L’última frontera’ i explica que durant la seva investigació va trobar documents que van ajudar a localitzar el lloc on es trobaven les restes de l’intel·lectual. L’àngel de la història El 2009 es va comprar un apartament al poble i des d’aleshores ha organitzat múltiples activitats, des de visites guiades fins a l’Escola d’Estiu Walter Benjamin. Va crear l’associació Passatges de Cultura Contemporània i actualment presideix aquesta associació i també la Fundació Angelus Novus, que pretén ressuscitar el projecte de la Casa Benjamin, un centre de pensament i creació cultural i artística que havia fitxat l’arquitecte Norman Foster per rehabilitar l’edifici de l’antic ajuntament però que s’esllangueix des de fa gairebé 20 anys per falta de finançament. «Sembla que l’Empordà s’acabi a Llançà i tots els diners van a parar a Girona i als voltants –lamenta–. Tenim una obligació com a país de parar atenció al tema de la memòria, l’experiència internacional de l’exili i el pensament contemporani». Per a Parcerisas, ‘l’àngel de la història’ [un concepte benjaminià inspirat en el quadro ‘Angelus Novus’ de Paul Klee] té una ala clavada a Portbou. El poble ha patit molt i no li agrada mirar enrere. Fins ara tot era sorra i oblit, però amb o sense Benjamin, ja està més preparat per assumir una mirada al seu propi passat». Un assolellat dia de setembre, cinc policies demanen la documentació a una persona negra i a un grup d’adolescents de pell morena a l’estació de Portbou. Com un llampec, una altra frase de Benjamin il·lumina l’escena: «La tradició dels oprimits ens ensenya que l’estat d’excepció en què vivim és la regla».

Benjamin & Portbou

El filòsof va travessar la frontera fugint dels nazis i va morir en un hotel del poble empordanès

El més llegit