4 de cada 10 assassinades són estrangeres

Olga Savenchuk va ser assassinada per la seva parella a Puertollano (Ciudad Real) el 12 de gener d’aquest 2020. Li va disparar quatre vegades abans de suïcidar-se amb la mateixa arma. Era originària d’Ucraïna. Allà havia estudiat Enginyeria Elèctrica; aquí, on no va poder convalidar el títol, cuidava una persona gran. Ell era espanyol. Tots dos s’havien conegut en el programa de cites ‘En compañía’, que dirigeix Ramón García. Uns dies més tard, l’exparella de la romanesa Liliana Mateescu l’assassinava a La Puebla de Almoradiel (Toledo) davant els dos fills. Savenchuk i Mateescu són dues de les 11 víctimes oficials per violència de gènere que no eren d’origen espanyol d’un total de 31 dones des que va començar l’any. Els seus casos els recull Feminicidio.net. L’any passat, de les 55 dones assassinades per les seves parelles o exparelles 35 tenien la nacionalitat espanyola (el 63,6%) i 20 una d’estrangera (el 36,4%). Segons el càlcul de la Delegació de Govern contra la Violència de Gènere, la taxa d’espanyoles assassinades per milió és d’1,9 enfront la taxa de 9,3 de les migrants, cosa que mostra una clara sobrerepresentació d’estrangeres víctimes d’aquests crims. Solitud i aïllament La situació de solitud i aïllament és una de les explicacions. Per això hi ha associacions que teixeixen una xarxa de recolzament i d’aliment, perquè les migrants puguin veure una mà a la qual agafar-se quan no hi ha ningú més al voltant. Nixon Mamb és una d’aquestes persones. Nascuda al Camerun, és agent del canvi en el programa Access de Metges del Món. «Són persones que es troben en un estat de solitud brutal. No tenen família aquí. Poden explicar-los la situació per telèfon, però no reben una abraçada. I si no treballen i tenen fills, la dependència econòmica cap al seu marit és total», explica. Les agents del canvi els donen un cop de mà, tot i que de vegades es produeix un xoc per la diferència cultural. Mamb assegura que tendeixen a inculpar-se: «Se’ls ha de fer entendre que ningú, per cap raó, ha d’exercir violència sobre cap altra persona». Amb elles treballen a poc a poc, detectant i, sobretot, empatitzant amb la seva situació. Afirma que el principal repte és estar a l’altura en cada moment: saber acompanyar-les en aquest procés sense forçar-les. Tendència a autoinculpar-se «Quan vens a Espanya, arribes amb una cultura pròpia que és diferent de la que et trobes. Si la teva comunitat no veu com a maltractament la situació, o la normalitza perquè pensa que la dona ha d’aguantar, ella mai no sortirà d’aquesta violència», explica. Per tot, considera que «una dona migrant pateix el doble»: «A més de deixar la seva família i tot el que tenia al seu país, arriba i es troba una vida totalment diferent del que pensava. I a això s’hi afegeix el maltractament». Tatiana Retamozo Quintana presideix la Red de Mujeres Latinoamericanas y del Caribe, en què també acompanyen dones en aquesta situació, moltes en situació irregular. «Una persona que no té documentació en un país passa a viure en suspens permanentment, perquè pot acabar en un CIE. Va prendre la decisió de venir per molts motius i és el que fa que es posi una cuirassa i aguanti tot el que li vingui», explica. La barrera de la llengua La llengua és una de les barreres més importants que assenyalen les expertes per sortir d’aquesta situació junt amb la cultural. Maribel del Pozo, professora i investigadora de la Universitat de Vigo, va indagar sobre aquest problema com a coordinadora del projecte SOS-VICS el 2014. Arran de fer entrevistes, van ser conscients de l’estat d’aïllament i d’impotència que sentien les dones al no poder comunicar-se. «Els agressors també juguen amb la idea que elles no coneixen els seus drets. I moltes tenen por perquè pensen que la policia, com als seus països, no les protegiran, sinó al contrari», explica. A més, el dret a intèrpret només és reconegut en l’àmbit judicial i policial; ni en el sanitari ni en l’assistencial. «Això és terrible. Arriben a emergències, volen explicar el que els passa i no compten amb ningú que els faci d’intèrpret. La situació més comuna és que hi portin les seves amigues –que de vegades també són víctimes de violència–, el seu agressor o els seus fills. No és estrany veure un nen acompanyant la seva mare al centre de salut», expressa. Intèrprets sense formació «¿I què passa en l’àmbit judicial i policial? Que de vegades no són veritables intèrprets. Són persones que les empreses que guanyen les licitacions per treballar en Justícia i Interior contracten per dir que saben la llengua, però no han tingut cap formació», relata la investigadora. I això fa que no sempre ajudin. «A més –com assenyalen en el projecte–, haurien d’estar formats en violència de gènere. Saber què és, quines conseqüències té aquesta violència sobre les dones, o com afecta a la seva manera de parlar i expressar-se, són factors que s’han de tenir en compte. Aquesta formació és crucial», assegura. «El que ens deien moltes víctimes que vam entrevistar –prossegueix– és que és pitjor tenir un mal intèrpret que no tenir-lo. És el pont que esperaven per poder sortir d’aquest aïllament i situació d’indefensió. Però es troben que no tenen ni idea». «Una vegada, una d’aquestes dones migrants que va patir violència masclista ens va dir que el seu intèrpret li havia aconsellat resar Al·là perquè la seva parella canviés. Són persones amb bona voluntat, però la dona que va escoltar això ni era tan creient ni necessitava consell. El que volia era saber quines formes tenia de protegir els seus fills o quines eines li oferia l’Estat», relata. «Conseqüències terrorífiques» «És una cosa que passa sobretot amb l’àrab, que és una llengua opaca per a policies i jutges, o amb el xinès. Amb l’anglès i francès pots intuir si l’intèrpret ho està fent bé o si s’està extralimitant, però en altres llengües no tenen ni idea. Se n’han de fiar. I hi ha situacions terribles», assegura. Una fiscal els va explicar que una vegada una víctima havia parlat per mitjà de l’intèrpret. Aquest, al sortir, el primer que va fer va ser trucar al proxeneta i explicar-li tot el que la dona havia contat. Li tenien punxat el telèfon perquè sospitaven d’ell. Del Pozo afegeix que aquestes empreses ni tan sols comproven els antecedents penals dels qui contracten: «La funció d’una empresa no és garantir un judici just, és guanyar diners. Si l’Estat no ho controla, fan de la seva capa una casaca». «Aquestes situacions són contínues i produeixen unes conseqüències terrorífiques. S’estan vulnerant els drets d’aquestes dones contínuament i s’estan perdent recursos públics, perquè la formació en violència de gènere donada a altres professionals no serveix si els intèrprets no l’han rebut», opina la professora. Nens que donen l’alarma Del Pozo indica que la Unió Europea exigia la creació de registres d’aquests professionals en una directiva que Espanya va traslladar el 2015. Llavors deia que el Govern, en el termini d’un any, faria un projecte de llei de registre d’intèrprets judicials. Encara no existeix. Manuela Torres Calzada, vicepresidenta de l’Asociación de Mujeres Juristas Themis, assenyala que, com a advocada, s’ha trobat dones que explicaven un llarg temps una situació concreta i que els intèrprets ho resumien en una frase o en un sí o un no. Però tots els detalls i les vivències compten. Així que és important que traslladin el missatge amb totes les paraules exactes. «A més, amb els intèrprets la immediatesa és fonamental. I quan declaren a comissaria és veritat que moltes vegades no en troben un al moment. Moltes d’elles no saben castellà. He tingut casos de dones que tenien àcid sota el llit o ganivets sota el coixí, que no podien ni sortir de casa perquè estaven desnodrides, ni accedir a alguna medicina que necessitaven», assegura. En aquestes ocasions, de vegades són els nens els que donen l’alarma. Problemes amb les denúncies Però no és l’únic problema que hi veu. Explica que en moltes ocasions aquestes dones –també les d’origen espanyol– són ateses per professionals que els insten a denunciar. «Però per a nosaltres el prioritari és que surtin de la situació de violència, que se’ls doni el temps necessari. La denúncia no és la panacea per arreglar la situació de tots els problemes», assegura. «En moltes ocasions –afegeix–, quan hi ha un maltractament físic important, han anat a un servei mèdic i han dit que ha sigut la seva parella, es fa l’informe judicial mèdic i s’inicia el protocol. Després els truquen del jutjat o de comissaria per iniciar una investigació. Si ella està en situació irregular, li diuen que ha d’interposar aquesta denúncia per obtenir una situació regular». També se’ls parla dels ajuts de reinserció laboral, d’ajuts econòmics o per als seus fills. Sense protecció social «Però estadísticament es veu que hi ha una gran dificultat d’accés a la protecció social i a determinats ajuts econòmics. A més, és un percentatge mínim. Informes indiquen que només el 0,5% de les dones migrants que denuncien reben ajut econòmic», assegura. A més, la denúncia «no equival a una sentència condemnatòria». «¿Què passa després que li hagin dit que denunciés, que rebria protecció, ajuts i oportunitats? Que pot ser que absolguin l’agressor per falta de proves», afegeix. Si és un cas de violència física, en què ella té la seva part de lesions, l’advocada assenyala que el normal és que tot vagi bé. Però en altres casos indica que hi ha denúncies creuades, de manera que passa a formar part del procediment com a denunciant i com a denunciada. Així que pot acabar el procediment també condemnada. I si a ell l’absolen, hi ha probabilitats d’expulsió o internament en un CIE. Avançar en drets «Amb això no vull dir que no s’hagi de denunciar. Però cal donar-los una informació adequada des del primer moment, abans d’interposar una denúncia, per saber els pros i els contres. Els professionals que donin aquesta orientació han de comptar amb formació especialitzada, intercultural i interseccional», afirma. A més, les estadístiques mostren que accedeixen molt menys a ordres de protecció. «Entenem que hi ha una desinformació: ningú els ha dit que existeixen. I així es tanquen portes a bastants recursos», assegura. També hi ha un percentatge més elevat de dones migrants que es neguen a declarar en el judici com a testimonis de la seva pròpia causa. «Hi hauria d’haver cursos de col·laboració amb els consolats d’origen per superar aquestes barreres administratives, que poden derivar-se de la seva situació irregular. No només per a elles, també per als seus fills. S’ha d’avançar en l’accés a la protecció i als seus drets. Si per a qualsevol dona és fonamental, per a elles encara més, per aquesta situació de vulnerabilitat», conclou.

El més llegit