«Ni amb una gravació en què deia 'et mato' em vaig sentir acompanyada al jutjat»

L’Abril (nom fictici com tots els que apareixen aquí per preservar la identitat) va néixer a Colòmbia. A Espanya va conèixer un home que semblava perfecte. Els primers senyals d’alarma –o actituds masclistes– es van manifestar poc abans del casament. Després venien les disculpes entre plors. Ella ho va atribuir als nervis per la celebració, però després va ser conscient que era l’inici d’una situació de violència que va durar sis anys. Tres anys després d’haver denunciat i «fugir» encara té seqüeles. «La vida va començar normal. Amb un temperament atractiu va anar consolidant el vincle. Després, a poc a poc, va anar demostrant la persona que era. Va començar amb petits menyspreus, comentaris mordaços o la ridiculització camuflada en forma de broma», assegura. Després va arribar el maltractament psicològic, físic, econòmic i sexual. «Al principi t’ho creus tot; fins que va aparèixer de manera evident la humiliació, el control, les prohibicions, el menyspreu i els maltractaments continus. Em deia coses tan fastigoses que em feien sentir que realment no valia per a res», afirma l’Abril, a qui l’aïllament, com a tantes altres estrangeres, va dificultar la seva sortida d’un entorn violent. Tot aquest maltractament psicològic, segueix, la va fer empetitir-se. Ara l’ansietat es manifesta amb dolor i inflamacions en diferents parts del cos. «De vegades no puc ni aixecar-me de la cadira, ni tan sols obrir una ampolla perquè se me’n va la força de la mà per complet», explica amb la veu trencada. El psiquiatre li va diagnosticar estrès posttraumàtic. També li causa una incontinència fecal per la qual la van operar. «Però quan tinc una mica d’estrès se’m fa impossible controlar-ho», afegeix. La seva exparella era d’origen espanyol, per això considera que ell va utilitzar la seva solitud a Espanya per tenir-la dominada. No la deixava relacionar-se, l’obligava a fer tasques domèstiques tot el dia i, en una època en què va poder treballar fora de casa, la portava i la recollia i li controlava els diners. Ni tan sols els caps de setmana podia asseure’s una estona. Sis anys després, un dia va tenir clar que ho havia de frenar. Cap de les seves altres dues exparelles –que també van patir maltractaments– havien denunciat. Totes dues havien tingut diversos intents de suïcidi. Confinament i ansietat Després de la denúncia va estar sis mesos en una casa d’acollida amb la seva filla. Malalta i medicada, va mirar de recompondre la seva vida després d’haver passat diversos anys tancada dins de casa. Tot se li removia. Una cosa que també li va passar durant l’estat d’alarma: «Quan vivia amb ell no podia ni obrir les finestres. Durant el confinament sentia de nou el perill i van tornar els atacs d’ansietat». No obstant, gràcies a la Fundació Ana Bella, ara es troba molt millor. I pot explicar-ho. Tenir algú a qui explicar-ho és el que pot fer que una dona migrant faci el pas o no. La Rosana no tenia ningú a l’arribar a Barcelona el 2005. És brasilera amb ascendència andalusa. Va arribar aquí després que la seva parella en aquell moment, que tenia doble nacionalitat, l’hi proposés: «Venia d’una família desestructurada i ell deia que volia millorar la meva vida. No li va costar gaire portar-me cap aquí. Depenia exclusivament d’ell». La seva família els va donar un termini de tres mesos per ajudar-los mentre la seva exparella aconseguia feina. Si no la trobava, van dir que només l’ajudarien a ell i que podria quedar-se amb el fill comú. «Ho vaig consultar amb un advocat i em va dir que no era així, que no em preocupés. Amb l’ajuda d’una veïna vaig marxar a una habitació amb el nen. Allà van començar els problemes. En aquestes relacions ells sempre aconsegueixen capgirar la situació i semblar innocents. Com que estava sola i sense documentació, m’ho vaig pensar. La conclusió va ser que no podia fer-hi gaire cosa més, de manera que vaig continuar amb ell,» explica. «Ara ja dormo bé» Sempre que el va voler deixar, ell li deia que «sola no ho aconseguiria»; que no tenia ningú. I ella s’ho creia. Va intentar arreglar la situació i va anar a teràpia amb ell, però indica que no acceptava que li diguessin que la manipulava. Fins que va dir prou. Mentrestant, afirma que ni quan va trucar al 016 ni quan va denunciar i va aportar una gravació amb un «et mato» es va sentir acompanyada. «Sents que tant l’assistència social com la policia t’entenen, però no al jutjat. Has de demostrar què va passar i et pregunten constantment si n’estàs segura. Genera confusió», explica. Els tests d’avaluació policial sí que assenyalaven un risc alt. Al final va ser absolt. Ella també agraeix a l’equip d’Ana Bella que l’ajudessin «en els moments més durs». Quan atén aquest mitjà per telèfon, ho fa des d’un saló d’ungles. «Això era una cosa impensable quan estava amb ell: ara puc cuidar-me a mi mateixa. I dormir. Ara dormo bé».

El més llegit