Jo vaig veure jugar Leo Messi

L’abril de l’any 2018 vaig publicar un llibre sobre Leo Messi. Un dia estava veient un partit del Barça i mentre seguia les entremaliadures que Messi es treia del barret, amb la col.laboració sobretot de Suárez i Iniesta, em vaig dir: no vull oblidar-me mai més de tot això. La millor manera que se’m va acudir per prolongar aquella felicitat era escrivint sobre Messi des de molts punts de vista, com un retrat polièdric que fos alhora un homenatge sentimental i literari, un assaig per conservar tota la seva essència. Des de llavors, al llarg d’aquests dos últims anys més aviat turbulents per al Barça i per a Messi, el llibre s’ha traduït i publicat en diverses llengües, d’Argentina al Regne Unit, d’Itàlia a la Xina, d’Holanda a Polònia. En les entrevistes de promoció amb periodistes, m’han quedat clares dues coses: que Messi interessava més que el mateix FC Barcelona, i que tothom es pregunta pel que passarà el dia que el futbolista argentí pengi les botes. Ningú dubta que hi haurà un abans i un després en el futbol quan Messi es retiri, però fins aquesta setmana la vinculació de el número 10 amb el FC Barcelona durant més de 20 anys ens evitava la incertesa sobre el seu comiat. El vèiem com un home de club —ell, el primer— i de fet en el meu llibre ni tan sols considerava la possibilitat que Messi acabés la seva carrera fora del Barça. Com a màxim m’imaginava un retorn breu i sentimental a Newell’s Old Boys, el club de Rosario on va començar als vuit anys, i després de tornada al Barça per tancar la seva carrera amb tots els honors. A Messi i el FC Barcelona, doncs, els unia una relació que abraçava la infància, adolescència i l’edat adulta del jugador, i semblava indestructible. Junts havien viscut moments difícils, però sempre els havien superat en benefici mutu per fer història i aixecar títols. I ara, per increïble que sembli, els fets recents ens han situat a la vora de l’abisme. El present La història de Messi al Barça va començar amb un tovalló i podria acabar amb un burofax. Quina metàfora. D’aquell gest desesperat i fundacional, que un migdia de desembre de l’any 2000 unia el club i la promesa de 13 anys, vam arribar a la prosa freda i distant d’un document oficial carregat de dolor, en ple estiu de la pandèmia. El to asèptic del burofax sembla buidar de sentiments el conflicte, com si fos només un afer d’advocats. I en realitat és tot el contrari: per a molts seguidors la reacció ha estat purament emotiva, d’una pèrdua total. I d’alguna forma són (som) el reflex d’un Messi que actua també des de l’emoció: algú que ja n’està tip i no pot més. El futbolista va argumentar davant Koeman que es veia més fora que dins, sense un projecte que li ofereixi la garantia de guanyar títols, sobretot l’anhelada Champions. Ajustada o no, aquesta visió és conseqüència d’una gestió nefasta que dura des de fa anys, en realitat des que Sandro Rosell va accedir a la presidència de club, i que s’ha prolongat i agreujat des que Josep M. Bartomeu el va substituir, el gener del 2014. La perspectiva dels anys ens permet comprendre que de mica en mica s’han eliminat els trets que havien fet reconeixible a el millor Barça de la història —guanyador de sextet el 2009—. Avui queden lluny els dies de Pep Guardiola i Tito Vilanova com a entrenadors; de Puyol, Xavi i Iniesta com a valedors d’un estil de joc que era la seva ensenya. Avui també queden lluny els valors de la Masia com a escola de talents, i es comercia amb jugadors joves com qui compra i ven en la borsa. En aquest panorama, la sortida de Messi és l’últim símptoma de deixadesa de la directiva, i cada aficionat haurà de decidir si les accions de Bartomeu i la junta són senyals de la seva incompetència i malaptesa, o si darrere hi ha algun pla maquiavèl.lic. Fins i tot es poden discutir els límits demagògics de Bartomeu quan diu que dimitirà si Messi li ho demana públicament (quan potser tot seria diferent si, de fet, hauria dimitit després de la derrota davant el Bayern, un acte de responsabilitat que va evitar). El passat Aquests dies, mentre consultem cada cinc minuts el nostre mòbil per saber més detalls sobre el futur de Messi, els culers hem furgat als nostres records com una forma de conjurar la seva sortida i el buit que ens quedarà després. Tinguem en compte que hi ha tota una generació d’aficionats que ha crescut amb ell. És a dir, han viscut una època de l’abundància que mai tornarà a repetir-se, i en part pateixo per ells. El privilegi d’haver-li vist jugar durant tants anys, a un nivell únic, es condensa ara en un munt d’imatges que intenten resumir tot el que ens ha donat... El futbol es juga sempre en dos plans alternatius: el present i el passat, la realitat i la memòria de cadascú. Messi és tan extraordinari que és capaç de barrejar aquests dos plans en un sol instant, i quan el veiem jugar recordem també el seu futbol anterior. Li hem vist repetir gols, modificar jugades que ens sabem de memòria, i aquest repertori infinit ara ens assisteix. Hi ha qui recorda el seu primer gol oficial, el maig de l’any 2005, amb passi del seu mentor Ronaldinho, i hi ha qui repassa el seu últim gol, d’oportunisme visionari davant el Nàpols. Hi ha qui reviu totes les ocasions en què besava l’escut durant una celebració, o es recordava de la seva àvia assenyalant a el cel, o aquell dia màgic davant el Reial Madrid (2-3), en què va celebrar un gol tot traient-se la samarreta per mostrar-la al públic del Bernabeu. Era la imatge rediviva de l’adolescent que en un anunci de Nike ens avisava: “Recorda el meu nom”. Ara tot aquest fervor que ens acompanya es pot resumir en una frase que comparteix mig món, però que té especial rellevància per als aficionats de Barça. Aviat direm amb orgull allò de “jo vaig veure jugar a Leo Messi”, amb un lleu accent malenconiós, però amb la mateixa càrrega mítica de qui diu “jo vaig veure boxejar a Muhammad Ali”, o “jo vaig veure jugar a Michael Jordan”. El futur Em pregunto si, després de la seva sortida, algun jugador del Barça tindrà la gosadia de portar el 10 a l’esquena, o si seria millor retirar-lo durant un temps, fins que Leo Messi torni —perquè ha de tornar—. Totes les informacions apunten que el futur del jugador és al Manchester City. Encara que la idea de veure-li vestir una altra samarreta que no sigui la del Barça (o l’albiceleste de l’Argentina) em resulta per ara inimaginable, també és cert que potser és l’alternativa més acceptable. Amb Ferran Soriano i Txiki Begiristain al club, i amb Pep Guardiola com a tècnic, el City té totes les meves simpaties perquè em fa pensar en una mena de Barça a l’exili, i no em resultaria difícil seguir cada partit de Messi en el seu nou club. El miraria per la curiositat de veure com segueix jugant el millor de món, especialment després del seu retrobament amb Guardiola; per veure què és capaç de fer en una lliga més competitiva i dura com la Premier anglesa; per fixar-me en com es reinventa i s’adapta als seus nous companys. Però tota aquesta afició ad hominem —al jugador i no tant al club— seria molt més interessant si, d’alguna manera, el seu traspàs al club anglès fos un bitllet d’anada i tornada. De tornada a Barcelona, s’entén.. Aquests últims dies, molts aficionats han comentat que no estan preparats per acomiadar-se de Messi. És també una qüestió estètica: no pot ser que el seu últim partit amb el Barça sigui el desastre de la Champions: el 2-8 davant el Bayern és un final massa tràgic. Així les coses, una sortida amb bronca i litigis seria un nou pas cap a la misèria moral de club, i en canvi una sortida amistosa, tal com proposa el jugador, aniria a favor de l’entitat. La contrapartida és que ell pugui tornar a Barcelona quan tot acabi. Potser no per jugar de nou com a blaugrana, però sí per rebre l’homenatge que tots ens devem i formar part de la història de club, del seu patrimoni, del seu present i el seu futur. Amb bona voluntat, no sembla tan difícil.

Jo vaig veure jugar Leo Messi

L'escriptor i autor del llibre 'Tot Messi' evoca la mítica del jugador i aposta perquè un dia torni per rebre un homenatge i formar part del patrimoni del club

El més llegit