Sonia Shah: «Es parla tant de la Covid-19 perquè també afecta els rics»

La veu de la periodista d’investigació Sonia Shah creua 6.500 quilòmetres i un oceà per arribar a Barcelona via telefònica des del seu domicili de Baltimore. El seu to pausat i pedagògic sona pròxim, allunyat de l’elitisme científic i de les frases ganxo per cridar l’atenció. Després de llegir ‘Pandemia’ sento cert carinyo cap als microbis, ¡fins i tot empatia! ¿És una reacció habitual? [riu] No m’ho han dit massa, però és exactament com jo em vaig sentir escrivint el llibre. Em vaig proposar entendre com un microbi s’acaba convertint en un patogen capaç de desencadenar una pandèmia i per fer-ho havia de veure les coses des del seu punt de vista. I això que vostè ha tingut una mala experiència amb una malaltia infecciosa. Fa uns anys el meu fill gran es va fer una ferida al genoll jugant a futbol en un camp de gespa artificial i cinc dies després no podia caminar. Li van sortir uns furóncols que traspuaven pus. Era SARM, un bacteri resistent als antibiòtics que se li va estendre per tot el cos. Després l’hi va contagiar a vostè. Res del que deien els metges funcionava, cap antibiòtic, i tres anys després estava tan desmoralitzada que vaig deixar de lluitar contra la infecció... ¡i va desaparèixer! Això demostra que no es tracta de l’atac directe d’un patogen sinó que hi ha una dialèctica entre el medi ambient, el nostre sistema immunitari i qui sap què més. L’experiència amb aquest bacteri indomable va ser molt instructiva a l’hora d’escriure el llibre. Escriu que l’‘Homo sapiens’ és el producte d’una pandèmia que va escombrar la resta d’homínids. ¿Hauríem d’estar agraïts als microbis per la nostra existència? [riu] És una manera de veure-ho. La vida a la Terra és la història de la nostra interrelació amb altres espècies, incloent-hi sobretot els microbis. Paradoxalment, si aconseguíssim aniquilar-los estaríem firmant la nostra sentència de mort. Exactament. La nostra salut es dona en la tensió dinàmica que existeix entre els apetits dels microbis i el desenvolupament de les activitats humanes. Unes vegades la balança es desequilibra a favor de les malalties i d’altres, a favor de la nostra salut. No ho veig com una guerra sinó com una tensió dinàmica que està canviant constantment. Vostè proposa un nou paradigma, un canvi radical en la forma que tenim de percebre i interpretar les coses, inclosos els microbis. Correcte. Entenem la història de la naturalesa com si nosaltres fóssim receptors passius d’unes entitats invasives (siguin organismes, microbis o animals), i aquest pensament binari és el que cal començar a canviar. Infravalorem els microbis i com han donat forma a tot el que hi ha al planeta. «Si aparegués un virus de la grip nou, capaç d’estendre’s tan bé com la grip estacional i amb una taxa de mortalitat només lleugerament més alta, podria matar milions de persones». Això és un fragment de ‘Pandemia’, escrit el 2016. ¡Va predir vostè la Covid-19! Quan preguntava als científics quin era el patogen que no els deixava dormir em deien: o bé un bacteri altament resistent als antibiòtics o un patogen com el que ha esmentat. Després del primer SARS, les condicions que van permetre que es desbordés van continuar igual. Era només qüestió de temps. No hi ha un debat profund sobre els grans motors que impulsen les pandèmies: la pèrdua de biodiversitat, la ramaderia i l’agricultura intensives, la contaminació... ¿Estem atenent l’urgent i oblidant l’important? Crec que sí. Estem posant benes i intentant sobreviure i no estem pensant com prevenir la pròxima pandèmia. I la tragèdia absoluta és que hi ha tantes coses que podríem fer... ¿Per on començar? La causa principal subjacent d’una pandèmia és la nostra interacció amb el medi ambient i particularment la destrucció de l’hàbitat salvatge d’altres espècies provocada per una expansió industrial sense límits. Cada dia perdem 150 espècies, i les que queden s’atapeeixen en territoris cada vegada més petits. Això facilita noves formes d’interacció, que permeten que els microbis dels animals arribin a nosaltres. Entre un 60%-70% dels nous patògens venen dels animals. Llavors, la nostra salut depèn de la salut dels animals. Som part d’un procés dinàmic, un contínuum amb tots els altres elements del medi ambient, i les malalties són un producte d’aquest procés. Necessitem repensar la rapidesa amb què ens expandim. Al final, el nostre sistema immunitari s’adaptarà a la Covid-19, però en la pròxima pandèmia hi podria haver 150 milions de morts. Una de les claus del seu treball és la seva capacitat de visió panoràmica. És fruit d’haver crescut entre dues cultures, cosa que de nena em tenia permanentment confosa. Em vaig criar en un barri residencial de Connecticut, però els meus avis vivien a l’Índia i passava els estius amb ells en un edifici tronat del sud de Bombai. Ells deien que m’assegués a terra i mengés amb les mans perquè el contrari era immoral, i els meus amics opinaven que això era fastigós i que no utilitzar coberts és signe de poca civilització. ¿Ha aconseguit reconciliar aquestes visions tan oposades sobre coses tan quotidianes? Encara ho estic intentant. Però aquesta situació em va portar a adoptar sempre una posició d’intentar entendre quines són les creences i suposicions que les persones aportem a l’experiència comuna. Apliquem el nostre propi marc mental a tot i per això interpretem i arribem a conclusions tan diferents sobre una mateixa cosa. ¿On va aprendre més, a les barriades de Bombai o a la universitat? No puc separar una cosa de l’altra. Recordo estar asseguda al balcó de casa del meu avi i veure un nen banyant-se i menjant al carrer, al costat de les vaques, els autobusos i les escombraries, mentre jo a casa meva a Connecticut ho feia en un apartament amb aire condicionat. Aquesta preocupació va marcar els meus estudis i el meu treball periodístic. Tot convergia per contestar una pregunta: ¿com hem arribat a tanta desigualtat? La seva mare és patòloga i el seu pare psiquiatre, però vostè va elegir la comunicació. Per un costat, jo tinc un temperament artístic i no m’atrau la precisió que requereix el treball científic; per un altre, sempre havia sentit, suposo que com moltes altres noies, que ningú m’escoltava realment i escriure ha sigut terapèutic perquè m’ha donat una veu. Ha visitat països delmats per la malària i el còlera, però el SARS-CoV-2 és el virus més mediàtic amb què ha tractat. La majoria de patògens, com la malària, la tuberculosi o el VIH, afecten gairebé exclusivament poblacions marginalitzades; en canvi, la Covid-19 també afecta primers ministres i famosos. Si es parla tant de la Covid-19, és perquè també afecta els rics. Al sud d’Espanya hi ha en el dia d’avui 45 casos, entre confirmats i sospitosos, de febre del Nil, que es transmet per la picada de mosquits. ¿Haurem de viure sempre alerta i angoixats? A escala social sí, perquè aquests sentiments són la base per crear una infraestructura de salut pública eficient i per pressionar per millorar els camins i les vivendes per reduir l’exposició als mosquits. Individualment, no s’ha de tenir por, però sí assegurar-nos que tenim prou informació. Si sabem quin tipus de mosquit és, a quina hora del dia pica i en quines condicions, podem adaptar el nostre comportament i reduir el risc, sempre que tinguem els recursos, clar. Els models matemàtics han tingut un protagonisme excepcional en la Covid-19. El principal concepte matemàtic amb què ens hauríem de familiaritzar és el de creixement exponencial, perquè els polítics insisteixen a donar una resposta lineal al que és un problema exponencial. Una vegada es detecta un clúster de casos i el sistema dona l’alerta, ja és massa tard. Hem de mirar cap enrere, anar a l’origen d’aquests patògens per reduir el nostre risc d’exposició, si no sempre anirem darrere de la corba i haurem d’aplicar mesures cruels i brutals. I pensàvem que els del sud érem els lents a reaccionar... Hem construït un sistema de salut pública que veu les malalties infeccioses com un assumpte menor, com si tirant-hi uns químics desapareguessin. Això va ser més o menys així en el passat, però només perquè vam canviar totalment els nostres hàbits per reduir els patògens. Vam deixar de beure aigua contaminada i això va reduir la incidència de còlera, per això podem tractar-lo amb antibiòtics. Ara, davant grans brots infecciosos pensem en vacunes, antibiòtics o antivirals, o senzillament els ignorem perquè només afecten els pobres. ¿La confusió de missatges sobre la Covid-19 afectarà la credibilitat de la ciència? Jo veig que s’està produint un efecte democratitzador de la ciència. La gent està fent un curs intensiu d’epidemiologia i virologia, s’esforça a entendre i participar. És veritat que la ciència és complexa i repetitiva i que no produeix automàticament ‘Veritats’, en majúscula. És un mètode per entendre el món que ens pot portar a uns resultats concrets depenent de les preguntes que fem. El seu marit és biòleg molecular. ¿De què parlen durant la sobretaula? [riu] Vivim a l’Amèrica de Trump, així que habitualment aquest és el nostre tema. ¿Trump els ha robat les converses? Ha fet coses horribles i una de les pitjors és com ens ha traumatitzat a tots. Sents el que diu i tens la necessitat de projectar-ho, d’expressar els sentiments que et provoca, i això et porta a parlar-ne a tota hora. Apunt biogràfic Nascuda el 1969 a Nova York de pares indis, va estudiar un grau de filosofia de la neurociència i periodisme. El seu àmbit d’investigació inclou la ciència, els drets humans i la política internacional.

El més llegit