L'armari post-Covid: hi entren les vambes, en surt el sostenidor

Una cosa semblant a quan després d’un llarg i càlid estiu tornem als pantalons i canviem la samarreta de tirants pel sostenidor. Tornar a l’oficina al setembre després de cinc mesos de teletreball seria una cosa així. Seria, que no serà, perquè la pandèmia continua, el teletreball ha arribat per quedar-se i, amb aquest, una necessitat de peces confortables. De manera que a la tardor continuarem pensant a vestir-nos com hem fet des del març, amb aquest auge de les peces i accessoris ‘on-screen’: els que entren en l’enquadrament d’una videotrucada. Importa tot el que es veu de cintura cap amunt. Camises, jerseis, samarretes, jaquetes, collarets, arracades i diademes. Peces formals a la pantalla i informals de mig cos cap avall. De carrer i de casa alhora, vestits al 50%, cosa que influirà en la nostra relació amb la roba, diuen els experts, però també en els dissenyadors de moda i els accessoris, amb menys importància de les sabates o bolsos, que queden fora de pla. Comoditat abans que res. Peces de punt i cotó, conceptes com ‘athleisure’ (moda esportiva) s’uneixen al de ‘workleisure’ (peces còmodes però amb materials i detalls d’oficina). El ‘dress code’ ha canviat radicalment des que va començar la pandèmia. I amb la pantalla en molts casos com a únic contacte amb els companys, la clau és la ‘peça Zoom’, aquella camisa o brusa al costat de l’escriptori que serveix per estar ràpidament presentables a les videotrucades. Segons LinkedIn, el 42% dels que treballen des de casa en tenen una a mà per donar bona imatge sense vestir-se de carrer de cap a peus quan estan asseguts a la taula de la cuina. Codis relaxats En la nova normalitat tampoc s’aplica el «‘look’ del dia». El coronavirus ha simplificat els armaris, tot i que fa temps que els codis de vestir es relaxen fins i tot a les institucions financeres, ara sense vestit ni corbata per a la majoria dels empleats. Fins i tot Goldman Sachs va canviar les seves normes l’any passat, demanant «sentit comú» al vestir-se. També el calçat demana comoditat. Així, passarem de les Birkenstock a l’estiu a les sabatilles esportives a la tardor: el cercador de moda Lyst ha col·locat Nike per sobre de les firmes de luxe, amb un augment del 106% en les recerques, de manera que el famós ‘commuter shoe’ que va popularitzar el personatge de Melanie Griffith en ‘Armas de mujer’ (1988) desbancarà els talons que es guardaven a l’oficina des que les dones es van incorporar al món corporatiu als 80. Segurament, la pandèmia acabarà amb l’‘under-desk shoe’, les vendes del qual han baixat el 70% aquest any. Com també ha caigut l’ús del sostenidor. Almenys l’armat, que ja en l’última dècada havia deixat pas als esportius. Potser la punta a aquesta evolució de la cotilla del segle XIX que és el sostenidor l’estiguin posant moviments com ‘Saggy boobs matter’ (Les mamelles caigudes importen), liderat per l’escriptora Chidera Eggerue, que ha explicat així la seva decisió: «Pensava que havia de lluir unes mamelles rígides, però em resultava molt incòmode i vaig decidir mostrar-me com soc sense que la societat m’hagi de penalitzar». Els pijames substitueixen la llenceria En la mateixa línia es recolza el moviment ‘Free the nipple’ per deixar d’amagar els mugrons. Ara personatges com Lena Dunham donen suport des de les xarxes socials a la campanya ‘Say yes to masks and no to bras. Free the titi but protect de city’ (Vaig dir sí a la mascareta i no al sostenidor. Allibera la mamella però protegeix la ciutat), en un intent de conscienciar sobre l’ús de la mascareta mentre abandonen el sostenidor, una peça que algunes dones utilitzen per raons de salut (com reduir el mal d’esquena), però per a d’altres és simplement una qüestió estètica. El pit, ens han dit durant segles, és massa alegre com per tenir vida pròpia. Però els dies sense sostenidor del confinament també han arribat per quedar-se, i a partir d’ara moltes no voldran tornar a les armadures. De fet, els pijames han substituït la llenceria en les vendes ‘online’ (tot i que mai per a videotrucades; tampoc res que recordi al gimnàs funciona per a reunions de teletreball). Conclusió: fora sostenidors, a dins mascaretes, convertides ja en la reina dels accessoris en aquest moment en què cada vegada cobra més sentit la fusió entre feina i plaer, masculí i femení, esport i descans, i sostenibilitat, artesania i producció local. I un consum més responsable per a la butxaca i el planeta.

L'armari post-Covid: en surt el sostenidor, hi entren les vambes

El més llegit