La Covid s'acarnissa amb l'Amazones

La Covid-19 es propaga a un ritme devastador entre les poblacions originàries més aïllades del món, a la selva amazònica brasilera. Al país que s’ha erigit en l’epicentre mundial de l’epidèmia (450.000 casos i primer lloc en morts diàries), Sao Paulo i Rio de Janeiro impressionen pels números absoluts, però és la regió amazònica la que registra més infectats en proporció amb la població. Quinze de les 20 ciutats brasileres amb més percentatge d’habitants morts per la Covid són a l’Amazònia. Un estudi nacional que ha testat una mostra de la població a 90 municipis ha conclòs que set de les seves ciutats presenten entre el 8% i el 25% de la població infectada. L’estat de l’Amazones, el més gran i amb més comunitats indígenes de la regió, registra 872 casos confirmats de la Covid per cada 100.000 habitants, una xifra similar a la de Catalunya (871), on l’epidèmia va arribar abans i la població està molt més concentrada. El virus ja s’ha disseminat per 62 municipis d’aquest estat i arribat a petites ciutats envoltades per selva i àrees indígenes. És el cas de Tabatinga, a la triple frontera amb el Perú i Colòmbia, que dijous passat sumava 760 casos i 54 morts. Envoltada d’aldees, la ciutat és a 1.100 quilòmetres de Manaus, però a menys de 80 de la vall del Javari, una de les àrees amb més concentracions de comunitats indígenes aïllades del món. 16 familiars morts Edney Kokama, cacic general del grup més afectat, ha perdut 16 membres de la seva família, incloent-hi l’avi, dos oncles i el pare. Assegura que les xifres oficials són irreals perquè la major part dels 5.000 ‘kokames’ de la ciutat presenten o han presentat símptomes, com ell. «Els més vells ja no buscaran el metge perquè tots els que han sigut ingressats han mort. Prefereixen morir a casa amb la família abans que sols. És molt trist. Amb ells perdem una part de la nostra cultura i història, de la qual els més grans en són dipositaris», lamenta Edney. La ciutat té l’únic hospital de tot l’Alto Solimões, una regió gairebé de la mida del Regne Unit, on viuen 76.000 indígenes. Es tracta d’un hospital militar i està ple, per la qual cosa la justícia va haver d’intervenir-hi perquè continués atenent civils. Com que no té ucis, Edney va estar dies intentant aconseguir un avió medicalitzat per traslladar el seu pare a Manaus, però va morir abans, com la majoria. Els indígenes reivindiquen un hospital de campanya per a la regió. L’avenç descontrolat de l’epidèmia a la regió ha provocat que el Perú i Colòmbia ja hagin tancat les seves fronteres amb el Brasil. Colòmbia, amb la ciutat de Leticia formant un continu urbà amb Tabatinga, ha arribat a enviar l’Exèrcit per assegurar l’aïllament. Uns 550 quilòmetres de selva més al nord, a la riba del riu Negre, hi ha Sao Gabriel da Cachoeira, la ciutat amazònica amb més concentració de població indígena. Allà, fins dijous, s’havien registrat 1.539 casos confirmats i 21 morts. El seu hospital tampoc té uci i els seus sis respiradors estan ocupats. Amb 40.000 habitants, és una de les dues ciutats més pròximes a la reserva dels ianomamis, la comunitat més gran que encara viu en un relatiu aïllament. A mitjans d’abril, un ianomami de 15 anys va ser la primera víctima de la Covid-19. Explotació de la selva Per a molts líders indígenes i tècnics de la governamental Fundació Nacional de l’Indi (Funai), aquesta situació és el resultat d’una política oficial d’extermini de la població indígena. Pot sonar exagerat, però és coherent amb els discursos del president brasiler, Jair Bolsonaro, que defensa l’explotació econòmica de la selva, manté que les reserves estan sobredimensionades, que els indígenes dificulten el desenvolupament i que no necessiten tantes proteccions perquè, en les seves pròpies paraules, «ja són gairebé éssers humans com nosaltres». Des del principi del seu Govern, el 2019, s’han disparat els assassinats de líders indígenes, les invasions de les seves terres i la desforestació. Només el desembre passat, el foc va destruir una superfície de selva equivalent al Líban. El líder ultra també ha expulsat 10.000 metges cubans que treballaven on pocs facultatius brasilers accepten anar, com l’Amazònia i la perifèria de les grans ciutats. Com a resultat, la regió és la que té menys llits d’uci i personal de salut, en proporció amb la població. A més, Bolsonaro ha substituït 34 dels 39 tècnics que coordinaven la feina de la Funai a tot el país per militars i va intentar –tot i que la justícia ho va prohibir– designar un missioner evangèlic com a responsable de les comunitats aïllades. Contrari a les estratègies d’aïllament social per al control de l’epidèmia, en menys d’un mes ha cessat dos ministres de Salut per defensar-les. «És un genocidi institucional i intencional, perquè sense els indis podran destruir la selva per convertir-la en diners», diu Edney, que adverteix que, en el cas dels pobles més petits, es tractarà també d’un «etnocidi». 20% de positius Però ¿com va arribar la Covid-19 a uns pobles tan aïllats? Sembla que va arribar amb avió a les grans capitals i d’allà es va dispersar als barcos que transporten dotzenes de persones en hamaques penjades les unes sobre les altres. Per això les ciutats riberenques són les més afectades. A Tefé, per exemple, a mig camí entre Manaus i Tabatinga, un de cada cinc habitants ha donat positiu en l’estudi per mostreig. Mentrestant, als llogarrets indígenes la Covid va arribar per l’omissió del Govern federal i amb l’ajuda de la Funai, l’agència que els havia de protegir. Quan es va recomanar el confinament a les aldees, els tècnics de la Funai van explicar als seus superiors que per dur-lo a terme era necessari enviar aliments bàsics per atendre les famílies en situació vulnerable per malalties o perquè, en aquesta època, els seus horts estan inundats per la crescuda del riu. Per a l’Alto Solimoes, es van demanar amb urgència 22.000 paquets, suficients per mantenir durant dos mesos 11.000 dels 76.000 indígenes de la regió. Finalment, van arribar 1.300 paquets amb un mes de retard, cosa que els va obligar a anar a les ciutats per rebre dels bancs els ajuts econòmics oficials destinats als més vulnerables. Preveient aquesta situació, també s’havia recomanat, sense èxit, que s’instal·lessin fora de la ciutat punts per distribuir aquest ingrés. «Quan truquem a la Funai de Brasília per reclamar els aliments que falten, o ens donen allargues o diuen que demanem massa», explica una funcionària de Funai a la regió, que no s’identifica perquè tenen prohibit parlar amb els periodistes. Ella també creu que hi ha una política d’extermini en curs. En algunes aldees, explica la funcionària, el virus va arribar amb els mateixos metges i infermers, que van tornar de vacances i van reprendre la feina sense fer cap quarantena. En d’altres, la Covid es va propagar perquè els seus membres han d’anar a Manaus sempre que necessiten un tractament mèdic més complex. I, en algunes àrees, la van portar els miners clandestins: amb el discurs oficial favorable a l’explotació comercial de la selva i la reducció de la fiscalització a la regió, l’any passat més de 20.000 miners van envair la reserva ianomami. Pitjor situació a les ciutats No obstant, la situació és fins i tot pitjor, si és possible, entre la població indígena que viu a les perifèries de les grans ciutats amazòniques, on s’emigra, moltes vegades, buscant serveis mèdics més especialitzats. Allà fins a 20 membres de dues o tres famílies solen compartir casa, cosa que afavoreix el contagi entre persones que ja tenen malalties prèvies, com ara diabetis i hipertensió, o desnutrició i anèmia, explica Marcivana Saterê, activista de la Coordinació dels Pobles Indígenes de Manaus i Entorn (Copime). S’estima que Manaus registra el 12,5% de la població infectada, cosa que correspon a 250.00 persones, quan la xifra oficial és de 15.769. A la seva perifèria hi viuen 35.000 indígenes de 34 ètnies que parlen 19 idiomes diferents. Molts estan organitzats en comunitats que busquen preservar la seva cultura i autogestionen escoles en la seva pròpia llengua. Exclosos de les polítiques Malgrat això i que alguns ni tan sols parlen portuguès, només pel fet de viure a la ciutat estan exclosos de les polítiques públiques dirigides als pobles originaris, com algunes vacunes o l’educació en la seva pròpia llengua. La Copime lluita per canviar la situació i, mentrestant, organitza els indígenes perquè tinguin les seves pròpies escoles en la seva llengua materna i mantinguin la seva cultura, tot i que sense cap recolzament oficial, ni tan sols per a les instal·lacions. En l’entorn de Manaus, Marcivana ja compta, per exemple, 21 indígenes morts per Covid només entre els activistes del moviment. Ella mateixa i la majoria dels que coneix van presentar símptomes de la malaltia, però no van ser testats. «Estem morint com a mosques, terroritzats. Falten llits als hospitals i també personal sanitari. Demanem, amb caràcter d’urgència, que contractin els 154 infermers indígenes que estan disponibles. També demanem un alberg perquè puguin fer la quarantena abans de tornar a les seves aldees, però la burocràcia és més lenta que el virus».H

La Covid s'acarnissa amb l'Amazones

Líders i activistes acusen el Govern de Bolsonaro d'utilitzar la pandèmia per avançar en l'explotació de la selva

El més llegit