Un dels prejudicis més estesos que existeixen contra el cine d’art i assaig és, indirectament, culpa d’Éric Rohmer; així queda demostrat en el thrillerLa nit es mou (1975), en una escena en què Gene Hackman recorda el que va sentir al veure la pel·lícula més famosa del francès, Mi noche con Maud (1969): «Va ser com veure la pintura assecar-se». I fins a cert punt, és comprensible, perquè, en el cine de Rohmer, l’acció són els diàlegs. Els personatges parlen entre si sobre les seves emocions i les seves idees sobre l’amor i el desig, i ho fan amb precisió dialèctica, aplom intel·lectual i elegant indolència, sovint mentre fumen i beuen vi, en cafès i apartaments o sota cel estiuenc i plàcides platges. 

Tan distintives són les pel·lícules de Rohmer en termes de tema, to i estil que ara, quan es compleix el centenari del seu naixement, continua sent un dels pocs cineastes el nom dels quals s’ha convertit en adjectiu; existeixen el cine hitchcockià, el fellinià, el rohmerià i pocs més. I el seu llegat artístic és inqüestionable. Junt amb els seus il·lustres amics –Claude Chabrol, Jacques Rivette, Jean-Luc Godard, François Truffaut–, Rohmer va revolucionar el món del cine, primer exercint la crítica al capdavant de la revista ‘Cahiers du Cinéma’ i després, des de 1959, com un dels directors membres de la cèlebre Nouvelle Vague. 

Al llarg del mig segle posterior, fins a la seva mort el 2010, va crear més de dues dotzenes de pel·lícules majoritàriament agrupades en tres grans sèries: els seus sis ‘Cuentos morales’ (1963-1972) van comptar sengles històries d’un home enamorat d’una dona i temptat per una altra; les seves sis ‘Comedias y proverbios’ (1981-1987) van retratar els flirtejos i les volubles emocions de la joventut; i els seus ‘Cuentos de las cuatro estaciones’ (1990-1998) van proposar una història d’amor per a cada època de l’any. 

Experiències i conflictes

En el procés, la seva mirada amb prou feines es va desviar de les pretensions, els impulsos i les il·lusions de les classes privilegiades; persones emocionalment vulnerables que intenten enamorar-se, sovint en va; que s’inquieten i es lamenten, arriben a conclusions precipitades i cometen errors quan els seus desitjos xoquen amb la realitat, la moral i el sentit comú; que tendeixen a analitzar-ho tot en excés, especialment les seves pròpies emocions, i que solen acabar sabotejant les seves pròpies possibilitats de ser feliços. En altres paraules, l’obra de Rohmer proposa un mètode d’eficàcia provada per explorar experiències i conflictes que són tan antics com la mateixa naturalesa humana i, per tant, és lògic que continuï sent una influència de primer ordre entre incomptables cineastes actuals. 

Quentin Tarantino sol explicar que, en els seus anys d’empleat de videoclub, el projector de VHS del local solia ser ocupat amb pel·lícules de Rohmer, i que d’aquesta manera va crear una legió d’acèrrims fans rohmerians entre la població de Los Angeles. Encara passarien diversos anys fins que un dels seus companys de generació, Richard Linklater, dirigís ‘Abans de l’alba’ (1995), que algú va definir com «la millor pel·lícula de Rohmer que Rohmer no ha dirigit»; i alguns més, fins que un altre dels grans retratistes del comportament humà del cine actual, Noah Baumbach, va modelar ‘Margot y la boda’ (2007) a la manera d’una altra obra cabdal del francès, ‘Pauline en la playa’ (1983). «M’agraden els moments de transició en la vida, aquests en què intentem completar la persona en què volem convertir-nos, i que Rohmer va retratar de manera tan bonica», va afirmar una vegada Baumbach, que, per cert, té un fill que es diu Rohmer.

Amor, infidelitat...

En pel·lícules com Metropolitan (1990) i Damiselas en apuros(2011), Whit Stillman va evocar l’esperit rohmerià retratant persones joves i boniques que utilitzen el poder de les paraules per forjar i trencar llaços romàntics, i suggerint que el cor i el desig no sempre són bons consellers. 

I Hong Sang-soo, estrella del cine d’autor actual, ha fet carrera utilitzant llargues escenes de diàlegs sobre l’amor, la infidelitat i el penediment per burxar en la veritat sobre les relacions entre homes i dones; se’l sol definir com «l’Éric Rohmer coreà» i aquesta és una etiqueta una mica simplista, però, com explica Jonás Trueba, inevitable. «Rohmer era tan bo que en el moment en què veus dues persones parlant amb verd al fons i a l’aire lliure et diuen que ets rohmerià», va afirmar al seu dia el director de ‘Los exiliados románticos’ (2015) i ‘La virgen de agosto’ (2019), i el més semblant que existeix a l’Éric Rohmer espanyol. «Passi el temps que passi, el seu cine continua viu».